Convidant al jove director alemany David Niemann, l’Orquestra Simfònica del Vallès ha començat la temporada al Palau de la Música Catalana de manera enèrgica amb “La Novena de Beethoven” com a títol i reclam del programa. No era, però, aquest el principal factor d’interès, sinó la d’Un supervivent de Varsòvia d’Arnold Schönberg a la qual se li va convidar a fer acte de presència entre la simfonia. L’expressió no és retòrica: es va decidir fragmentar en dues parts la Novena i entre segon i tercer moviments col·locar la peça, enllaçant el seu final amb l’inici de l’Adagio molto.

Com fa un any, l'orquestra va començar la seva temporada amb la mateixa Novena. Què més es pot dir d'una obra com aquesta? Res. En qualsevol cas, cal ser molt atrevit per fer-ho però és fàcil: només cal tenir una ocurrència. Més difícil és procurar comprendre-la, desentranyar alguns detalls, dibuixar els plànols i línies melòdiques que brollen de la turbulència de grans masses sonores. En aquest cas, existia un argumentari que les mateixes notes al programa ja detallaven, reduint Beethoven i Schönberg a una gastada dicotomia: llum i foscor, humanisme i barbàrie. En qualsevol cas, l'apreciació és molt subjectiva però això em va suggerir: una obra mestra del segle XX va ser presentada com un desagradable medicament que havíem empassar entre dues riques i fresques racions de vichyssoise, perquè no ens quedés un mal gust de boca. Per què Beethoven la llum i Schönberg la foscor i no a l'inrevés? La resposta és massa evident. Per motius aliens a la pròpia música que no donen raó d'ella i només contribueixen a consolidar llocs comuns que confonen.
 
Amb una resposta, agilitat i implicació elogiable per part de l'orquestra, els grans desafiaments per Niemann no van ser tècnics sinó de concepte. Més enllà d'alguns descuits dels metalls a l'inici, amb uns tempi incòmodes per als intèrprets, des del primer moviment va caure en tants excessos que el resultat va acabar per ser pla en massa passatges. L'Adagio molto (recordem, enllaçat amb el final d'Un supervivent de Varsòvia) va durar sent tal cosa menys d'un minut: va ser el temps aproximat que Niemann va deixar respirar i frasejar a l'orquestra, que va tornar a veure arrossegada al corrent buscant l'estabilitat per no naufragar. Les fustes, molt inspirades i de so net i càlid, no van rebre sempre la rellevància que requeria el discurs simfònic. La batuta va fer tan difícil la consistència i l'empastament que van desaparèixer dinàmiques i subtilesa en les transicions, el cor del llenguatge simfònic beethovenià. Només en certs moments es va poder negociar alguna cosa caràcter i tempo, en particular en l'últim moviment que va comptar amb un quartet vocal molt solvent format per soprano (Elena Mateu), tenor (Eduard Mas), mezzosoprano (Cristina Segura) i baríton (Josep- Ramon Olivé). Va destacar el bon acompliment d'aquest últim, que va sobresortir més en el registre agut que en el greu, així com la cura fraseig de Mas. El cor, format pel Cor de Cambra de Granollers i el Lieder Càmera, va mostrar bona emissió i meritori equilibri, encara que una major gradació sonora hagués arrodonit una interpretació notable.
 
En la seva última etapa a Los Angeles, durant dotze dies de l'estiu de 1947 Schönberg va escriure Un supervivent a Varsòvia: una obra de gran impuls dramàtic que aconsegueix concentrar, amb una orquestració molt detallada i especial, un testimoni explícit i literal de l'horror en un guetto de Varsòvia. Amb una ínfima perspectiva històrica, Adorno es va referir a ella com “l'única obra d'art de l'època que va ser capaç de mirar als ulls al terror extrem i resultar estèticament peremptòria”. El text, fruit de testimonis recollits pel compositor, va ser projectat per un esplèndid Fermí Reixac, encertadament feridor i visceral. Però l'alegria que produeix veure programada una obra com Un supervivent a Varsòvia, en una ciutat en la qual és pràcticament impossible escoltar una mica de Schönberg i menys si és per a orquestra, no va ser completa. Des de la fanfàrria inicial en les trompetes, que ja assenyala amb agressivitat les quatre primeres notes de la sèrie dodecafònica, la lectura va perseguir l'impacte. Buscant la impressió amb certa lleugeresa i sense la fondària necessària, Niemann va perdre la visió de conjunt i el desenvolupament en aquesta estructura tripartida que es correspon amb la veu del supervivent, el soldat alemany que recorda i finalment la pregària dels presoners al cor . La precipitació de nou va danyar l'estructura, i l'efectisme va desfer gran part de l'aspecte tràgic de l'obra. I això sí que és greu perquè aquesta tibantor, aquest creixement dramàtic tan característic de la partitura va resultar imperceptible a causa dels excessos i la manca de matís, de tal manera que quan va arribar l'entrada del cor masculí cantant el Shemà Israel al Höhepunkt de tota la obra, aquesta de desfer com un terròs de sucre: el crit de desesperació que només pot dirigir-se a Aquell que no pot ser interpel·lat ni representat, va quedar reduït a una circumstància sonora desagradablement agradable.
 
A estirades es va arribar al final amb la Novena i, després de l'explosió triomfal que culmina l'obra, el públic va dedicar una llarga i entusiasta ovació a peu. Malgrat el que s'ha dit, l'orquestra és prou fiable, el projecte sòlid i la temporada més que interessant, perquè un programa al meu entendre mal plantejat, amb un director de conceptes vagues i entestat a estrangular l'íntima musicalitat d'aquesta orquestra, no quedi més que com una anècdota. Sense anar més lluny, la propera cita en el marc del Festival de Música Polonesa, amb una batuta seriosa i solvent com la de Víctor Pablo Pérez i una gran promesa del piano com Szymon Nehring, promet una gran vesprada de música a la qual no hauríem faltar.

Fotos: Orquestra Simfònica del Vallès-Palau de la Música Catalana (Portada, Foto 2), David Niemann (Foto 1)

---

---