Isabel Dombriz és una pianista de Barcelona que acaba de publicar el seu primer CD, dedicat al poeta Dante i la Divina Comèdia. “Segons algunes creences, al llarg de les nostres vides se’ns presenten algunes portes que condueixen cap a la llum i altres cap a mons de tenebres. És qüestió d’elecció. Aquest disc ens obre els camins tant cap als Inferns com cap al Paradís “, assegura Isabel. El viatge per cel i infern transcorre a través d’obres de Liszt, Debussy, Ravel, Bustamante i Mariné
La pianista es va formar al Reial Conservatori Superior de Música de Madrid i al Conservatori de Rotterdam (Països Baixos), i en l’actualitat compagina la seva carrera concertística com a solista amb col·laboracions amb cantants, diferents formacions de música de cambra i orquestres, així com amb la pedagogia. Així ens explica ella mateixa la seva carrera i la seva trajectòria.
Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis amb la música i el piano?
Isabel Dombriz: Vaig començar a rebre classe de piano de petita, amb cinc anys. Mai m'havia plantejat ser músic. Jo volia ser el que tots els nens: planta, mico, ballarina, arc de Sant Martí … Encara no existia el món real. Però és cert que hi tenia facilitat amb el piano, així que em va començar a agradar el fet de dedicar-me a alguna cosa que de seguida donava bons resultats. Vaig tenir molt bons mestres des del principi.
B.C. La teva família està especialment lligada a la música?
I.D. La meva família no està directament relacionada amb la música de forma professional, però sí amb l'art en general. Sempre hem anat a tots els concerts possibles, òperes, exposicions … Encara recordo anar a comprar roba nova per al primer dia que assistia a l'òpera al Liceu de Barcelona. Jo era molt petita i aquell va ser un dia molt important.
B.C. Recordes en quin moment vas decidir que et convertiries en pianista professional?
I.D. No. De fet, la decisió no crec que sigui meva. Els resultats m'han anat portant per aquest camí. Jo faig una cosa que m'agrada i intento fer-ho el millor possible. El reconeixement extern és el que em permet elevar-lo a l'altura de professió.
B.C. En quin moment vas sentir que la teva carrera professional havia “arrencat” i estaves començant a aconseguir algunes de les coses que t'havies proposat?
I.D. El moment en què vas a un concurs de piano i, sense adonar-te'n, tornes amb un premi sota el braç és ja significatiu. També quan fas un concert i et vénen després a saludar persones del públic amb els ulls aigualits. O quan dónes classe a un alumne i, només donant-li alguns consells, de cop i volta, tot li funciona. Tot això et fa pensar que estàs on has d'estar.
B.C. Personalment, quins han estat els professors que més t'han marcat?
I.D. Començaria per
Rafael de Castro a Barcelona, qui em va ensenyar que tocar era una cosa natural. Jo anava a les seves classes amb la mare. Ella es quedava a escoltar i després s'asseia al meu costat al piano i m'anava recordant tot el que encara no havia aconseguit corregir. Va ser un treball en equip. També tinc molt present a la
Mar G. Barrenechea. Amb ella vaig estudiar el grau mitjà de piano. Em va dedicar moltíssim temps. Jo era una esponja i ella estava carregada d'imaginació i bona informació, així que ho passàvem genial. Les classes eren moments d'experimentació, de veure fins on es podia arribar. També he d'agrair-li que em permetés fer classe amb més mestres al mateix temps. Malauradament, no tots accepten el fet que els seus alumnes experimentin més opinions, però Mar em va obrir les portes. Gràcies a ella, vaig conèixer amb tretze anys al mestre
Aquiles delle Vigne. Ells dos han estat els meus dos grans pilars fonamentals. Amb Aquiles vaig aprendre una forma de vida, una dedicació. Ell és així: viu per i per a la música. Vaig aprendre el respecte cap al que faig, la transcendència que té la música i com entendre-la com a forma de comunicació.
B.C. I compositors? Et sents especialment atreta per algun compositor especial?
I.D. No tinc compositors favorits. Sí que hi ha obres que em criden l'atenció, però de totes les èpoques i estils. De vegades, necessito escoltar la Passió segons Sant Mateu de Bach, o el Rèquiem de Mozart, o el quart concert per a piano de Beethoven, o el primer de Brahms, o la segona sonata per a piano de Rakhmàninov, o el concert per a piano de Ravel , o Petroushka de Stravinsky, o el folklore dels Balcans, o la taula índia com a instrument, o els ritmes caribenys, o les grans veus del jazz, o aquestes harmonies de la música brasilera … Cada música té el seu moment. I, pel que fa a piano, crec que, per ara, tendeixo més als grans pianistes compositors del segle XIX i XX. Però encara estic en època de recerca.
B.C. Per què un disc inspirat en Dante? Quan vas llegir la Divina Comèdia i per què t'ha influït tant?
I.D. Vaig tocar molt jove la
Fantasia quasi Sonata: d'après une lecture du Dante de Franz Liszt. Va ser una obra que em va portar molt bons resultats. Em vaig acostar a l'obra literària, però, en aquell moment, em va resultar incomprensible: la vaig començar en una edició sense comentaris i no la vaig poder acabar. Es va quedar aquesta espina clavada i, anys més tard, vaig creure necessari un nou acostament a aquestes obres amb l'experiència musical i personal actual. I totes dues obres, la literària i la musical, em van semblar inhumanes per tot el que abasten i la riquesa en la forma de plasmar-ho. Em vaig sentir identificada amb el recorregut dantesc. Crec que tots travessem inferns i paradisos i interpretar la
Fantasia Dante significava remoure una gran part de les emocions que tots guardem dins. Vaig tenir la sort de tenir com a productors del disc a IBS Classical i César Fernández, que em van donar llibertat absoluta per decidir el repertori.
B.C. Què et va guiar a l'hora de realitzar la selecció de les peces?
I.D. El camí des de l'infern al cel. Volia trobar obres infernals, però, com plasmar l'infern? Dante recorre diversos cercles en què es troba amb diferents pecats i diferents penes. Això, musicalment, no ho podia representar. Però sí podia buscar diferents formes d'acostament musical al dolor. Llavors vaig pensar en
La Vall d'Obermann de Liszt, una obra d'un dolor íntim, no expressat, desolat i sense esperança, en què només al final de l'obra s'obre una petita llum. Després vaig trobar una altra forma de dolor: el dolor real de la mort, tal com apareix en els
Funérailles de Liszt. Són un crit de ràbia, el plor desconsolat. Vaig veure que, pianísticament, estava utilitzant els grans recursos tècnics del segle XIX. No obstant això, volia mostrar també altres facetes de la meva manera d'acostar-me al piano. Aquí encaixava a la perfecció el
Diabolus in Musica de Miguel Bustamante, on es mostra al diable d'una forma més cerimonial, de celebració. També suposava un contrast en estil de composició, ja que és una obra en la qual el ritme és implacable, fins i tot de sonoritats aspres, amb ús constant del tríton, l'interval considerat diabòlic des de l'Edat Mitjana.
Amb tanta foscor i tant dolor, jo també necessitava incloure en el disc un repertori més lleuger, que deixés descansar ment i cos. Vaig pensar en els impressionistes francesos, que em permetrien mostrar una altra gamma de recursos pianístics. Dante va idealitzar a la seva estimada Beatrice i el seu Paradís. Jo idealitzo el meu, i aquest, ple de natura, s'intuïa en els
Reflexos en l'aigua de C. Debussy o en
Une barque sud l'océan de M. Ravel. Una altra forma d'arribar al Paradís la vaig trobar en
Algarabía de P. Mariné. És una obra de vida: del cant dels ocells a l'alba, d'aire, d'aigua, de naturalesa en estat pur.
B.C. Per què creus que la la literatura i la música clàssica segueixen vigents, després de tants segles?
I.D. Per desgràcia, no crec que s'estigui portant per bon camí el cultiu de les arts. Crec que estem perdent la capacitat d'observar a deixar-nos portar per la immediatesa dels ràpids estímuls externs. Les noves generacions vénen impacients. Tot els hi passa ràpid. Les revolucions per minut a les que Brahms taral·lejava en els seus passejos no tenen res a veure amb la velocitat a la qual se'ls transmet ara la informació a través de la televisió o els ordinadors. L'obra d'art ja no és una cosa única, propi d'un geni. Avui dia qualsevol escriu llibres, qualsevol té programes que componen amb paràmetres estàndard, acceptables per a la immensa majoria. Crec que vam entrar en l'etapa de l'efímer.
B.C. Ets també experta en Pedagogia. Seguiran veient les noves generacions de joves el mateix en els clàssics o els costarà més connectar amb ells?
I.D. Que jove, que no estigui estudiant música, escolta música clàssica en comptes dels últims vídeos de moda a Youtube? Que jove llegeix alguna cosa que no sigui les lletres d'aquests mateixos vídeos? Crec que s'està atemptant contra la cultura que hem mantingut durant segles. No s'està educant per valorar d'on venim. Només el que tingui un bon mestre i s'envolti de persones en la seva mateixa situació sabrà valorar tota la història que tenim al darrere.
Crèdit de foto: Enrique Toribio
