El dia 23 de maig de 2019 el Palau de la Música acollí, dins del Cicle Palau 100, la coneguda formació de música antiga Akademie für Alte Musik Berlin, ensemble que presentà un programa d’allò més interessant i ben embastat, pensat al voltant de la idea dels elements naturals d’època barroca, passant per obres d’autors ben coneguts en les Corts europees dels segles XVII i XVIII.

La vetllada es presentà interessant, amb un Palau ple de gom a gom en un d’aquests vespres que comencen a escalfar-se, i l’Akademie für Alte Musik Berlin sortí a l’escenari enmig d’un aplaudiment tímid. Un cop tots i totes eren sobre l’escenari, una de les magnífiques flautes començà a sonar, d’una manera tan delicada i irreconeixible, que el públic del Palau no féu silenci fins que la primera peça feia estona que estava sent interpretada. Aquesta primera gairebé inaudible fou Tempête, un fragment de l’òpera Alcione de Marin Marais, que féu d’introducció al programa que hauria de bastir-se al voltant de la idea que el món barroc tenia dels elements naturals, concretament de l’aigua. És gairebé obligatori aplaudir la concreció i la solidesa del programa que l’Akademie presentà al Palau; no és gaire habitual presenciar programes concertístics amb tanta coherència conceptual, tot i la nul·la presència de les nombroses dones compositores que en l’època omplien les Corts reials europees i comptaven amb el favor i el patronatge reial (com és el cas d’Elisabeth Jacquet de la Guerre o Barbara Strozzi). En fi, s’haurà de donar per suposat que no es pot tenir tot.

Un cop acabada una magnífica però tristament poc audible interpretació, l'ensemble es recol·locà i abordà Les fontaines de Versailles, del compositor francès Michel-Richard Delalande. La peça de Delalande, compositor de la Cort del Rei Sol, pretén evocar la grandesa i la meravella del Palau de Versailles i els seus jardins, homenatjant, com era habitual en l'època, el rei mecenes. Els fantàstics instuments dels integrants de l'Akademie für Alte Musik es lluïren sobre manera en la interpretació d'aquesta segona peça, que tot i demostrar una delicadesa exquisida en el tracte musical, manifestà una força considerable.

A la fi del viatge sonor pels jardins de Versailles i després del merescut aplaudiment, els intèrprets començaren a afinar els seus instruments, tasca que qualsevol entès o amateur sabrà que, quan es tracta d'instruments antics, pot ser prou delicada. El públic del Palau però, no ho tingué gens en compte i encetà un seguit de murmuris que acabaren tapant el so d'aquells que afinaven. La desconsideració del públic barceloní mai deixarà de sorprendre'm.

Fou el torn de la coneguda Obertura de Wassermusik, TWV 55:C3 de Georg Philipp Telemann. Els diferents elements que conformen l’anomenada obertura s’anaren desplegant com si es tractés d’un conte sonor, creant un diàleg deliciós entre els diferents intèrprets i les melodies que Telemann creà inspirant-se en el riu Elba al seu pas per Hamburg.

Després d’una pausa l’Akademie oferí la seva interpretació de la Water music de Georg Friedrich Händel, una peça cabdal del repertori barroc escrita l’any 1717 i dedicada a l’excursió fluvial de la família reial anglesa pel riu Tàmesi. La versió de l’Akademie continuà amb el detallisme, la força i el caràcter de la primera part de la vetllada, i anà mostrant les diferents facetes de la peça de Händel.

Al llarg del concert es féu palès el treball gairebé preciosista al darrere de l’ensemble, les harmonies tan ben estudiades i interpretades, els dibuixos i el fraseig de cada peça, el coneixement absolut de cada intèrpret i el seu instrument, la narrativa subseqüent en cada peça. El barroc en el seu estat més pur, o com a mínim despullat i comprès en la seva plenitud per uns intèrprets dedicats més que capaços.

La meravella d’escoltar i gaudir música barroca interpretada per artistes d’un altíssim nivell és potser comparable al gaudi de testimoniar un recital de poesia en la intimitat, sentir com es despleguen les històries i els pensaments, com la sonoritat d’uns certs instruments i el seu timbre es relacionen amb imatges i transporten l’oient ben lluny d’on es troba, és quelcom realment meravellós.

Fotos: Akademie für Alte Musik Berlin
 

---

---