Musicals
La febre dels musicalsCinc cançons que han d’estar a la vostra playlist
05-07-2020
Cinc cançons que han d’estar a la vostra playlist
Cinc cançons que han d’estar a la vostra playlist
Recentment, el Gran Teatre del Liceu anuncià que per a la propera temporada tenien prevista una versió concert de My fair lady, el musical de Frederick Loewe. La moda dels d’aquest gènere no és pas passatgera, i ha vingut per a quedar-se. Amb un públic fidel, el musical s’alça amb força a mesura que va deixant obres que configuren petits tresors en el món de les arts escèniques. En aquest article, proposem cinc cançons que han d’ésser presents sí o sí a la vostra playlist.
Claude-Michel Schönberg ha signat les composicions de grans èxits del món dels musicals: Les misérables, que enguany celebra el 40è aniversari de la seva primera producció, l’any 2003 era el tercer musical amb una durada més llarga a cartellera a Broadway, tan sols per darrere de Cats i El fantasma de l’Òpera de Lloyd Webber. Contextualitzada en la França del segle XIX, aquesta obra del compositor francès basada en la novel·la de Victor Hugo se centra en la història de Jean Valjean, un camperol que anhela redimir-se després d’haver estat dinou anys a la presó per robar un tros de pa per a la seva famèlica neboda.
Durant el recorregut de Valjean, el musical ens introdueix altres personatges que, en una etapa revolucionària, intenten enderrocar el govern mitjançant la construcció d’una barricada enmig de París. “On my own” és la versió anglesa de la cançó d’Éponine, una noia que està enamorada de l’estudiant Marius Pontmercy però que sap que el sentiment mai serà correspost. La interpretació d’aquest tema de la cantant filipina Lea Salonga és poderosíssima: de la mateixa manera que en la seva rendició del “Don’t cry for me Argentina” d’Evita, en “On my own” Salonga fa gala d’una veu clara amb to honest, capaç d’entendrir l’ànima més freda i, fins i tot, de commoure el públic menys empàtic.
Si l’obra d’Àngel Guimerà ja és per si sola meravellosa, el musical amb partitura d’Albert Guinovart no es queda pas enrere. Produïda per primer cop l’any 1988 a Barcelona, aquesta obra 100% made in Catalonia ha esdevingut un dels musicals de referència del país, havent-se representat arreu de l’Estat i, fins i tot, a Alemanya l’any 2007.
L’”Himne dels pirates” no és només la cançó de la tripulació de Saïd, sinó l’himne per excel·lència de tot el musical: coneguda per quasi bé tothom, aquesta composició fa vibrar el públic des de les seves butaques enfront la imponent visió d’un gran vaixell ple de llops de mar que es reivindiquen en el seu modus operandi com a pirates amb una música enèrgica i impetuosa.
Andrew Lloyd Webber ha regalat al seu públic magnífics musicals durant la seva carrera. Si bé l’últim crit és Hamilton, El fantasma de l’Òpera sempre restarà com una de les seves obres més icòniques: basat en la novel·la homònima de Gaston Leroux, relata la famosa obsessió per la soprano Christine Daae d’un geni de la música amb la cara desfigurada que viu amagat en els soterranis de l’Òpera de París.
El musical del compositor britànic destaca per combinar magistralment la gresca en el procés de muntatge d’una òpera amb la crueltat que no dubta en exercir qui ha estat víctima de la maldat i l’aïllament de la societat. Juntament amb “Wishing you were somehow here again”, “The music of the night” —cantat pel personatge del fantasma— és un dels grans solos del musical: la versió que en fa Ramin Karimloo transmet amb èxit l’emoció i els nervis d’un home que, insegur pel seu aspecte, sedueix a Christine amb la seva veu i la seva música en un intent de convèncer-la amb paraules d’amor perquè abandoni el món al qual pertany i es quedi amb ell.
Per si no havíem plorat prou amb Madame Butterfly de Puccini, el compositor de Les misérables posà música l’any 1989 al llibret d’Alain Boubil basat en la mateixa òpera però amb la història adaptada a les circumstàncies del moment: l’acció se situa a l’antiga ciutat vietnamita de Saigon i Kim és la nova Cio-Cio-san, una noia vietnamita de disset anys que s’enamora de Chris Scott, un jove sergent estatunidenc que després de la Guerra del Vietnam ha de tornar al seu país. Durant tres anys Kim espera el retorn de Chris, amb qui ha tingut un fill, per finalment acabar descobrint que aquest s’ha casat amb una noia americana, Ellen.
És difícil escollir una única cançó de Miss Saigon per a la llista, tenint en compte que conté petites joies com el “Why God why” que canta Chris maleint haver conegut a Kim just abans d’haver de tornar a Estats Units o com l’”I’d give my life for you” que ella canta al seu fill abans d’embarcar-se en un vaixell de refugiats que es dirigeix a Bangkok. Finalment, però, ens hem decantat per “Last night of the world”, duet interpretat pels dos protagonistes i que suposa la darrera escena abans de la seva separació definitiva: aliens al terrible final que els espera, Chris i Kim canten per última vegada la mateixa cançó del seu primer encontre. “Last night of the world” és una barreja de sentiments: d’amor, de tristesa, de desesperació, d’alegria… Prepareu els mocadors!
El cinema ha produït grans musicals i ho hem vist des de Singing in the rain i Seven brides for seven brothers fins a The sound of music i Mary Poppins. És indiscutible, però, que en el podi de pel·lícules d’aquest tipus ha d’ésser sempre present l’eterna West Side Story amb música de Leonard Bernstein. Basada en el musical del mateix nom i inspirada en la història de Romeu i Julieta de Shakespeare, en el seu moment la pel·lícula va ser nominada a onze Òscars, dels quals en guanyà deu.
“America” és una de les cançons més icòniques d’aquest musical en el qual cada cançó sembla ser encara millor que l’anterior. Tot i que l’obra ja té seixanta-tres anys, la temàtica no ha restat en cap sentit antiquada: en “America”, els nois de la banda de Puerto Rico Sharks discuteixen amb les seves novies sobre la seva situació als Estats Units. Mentre elles, inexorables, representen l’American dream, ells contraposen la seva visió amb el racisme i la pobresa que els afecten especialment pel fet d’ésser emigrants. Rita Moreno i George Chakiris en els papers d’Anita i Bernardo, respectivament, conformen l’escena amb un ball enèrgic, una música moguda i una química evident.
