El dilluns 1 d’abril el Gran Teatre del Liceu estrenà per segona vegada la coproducció vista fa gairebé deu anys de La Gioconda, una òpera relativament poc coneguda d’un autor també poc conegut, com a mínim pel públic general, Amilcare Ponchielli. El cast de luxe fou encapçalat per Anna Pirozzi (Gioconda), María José Montiel (La cieca), Gabriele Viviani (Barnaba), Dolora Zajick (Laura Adorno) i Brian Jagde (Enzo).

La coproducció del Gran Teatre del Liceu, el Teatro Real de Madrid i l’Arena di Verona de l’òpera “La Gioconda” tornà al teatre de la Rambla amb un cast renovat per a oferir el debut com a Gioconda d’Irene Theorin, coneguda arreu pels seus rols wagnerians, sobretot a la Ciutat Comtal. Per alegria d’alguns i tristesa d’altres, Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu, sortí just abans de l’inici per a informar de la malaltia de la soprano i anunciar el debut d’Anna Pirozzi en el rol protagonista. Poc sorprenentment el teatre de la Rambla es tele-transportà al segle XIX amb un seguit de comentaris, esbufecs i onomatopeies al més pur estil turn-de-siècle bourgeois que pretenien demostrar els purs sentiments del públic vers un fet objectiu i tan fora del seu abast com n’era el cas.

L’orquestra del Liceu començà a entonar les primeres notes de la vetllada dirigida per Guillermo García Calvo, que tristament féu de la vetllada un conglomerat musical certament fragmentat i poc brillant. El teló s’obrí i es féu visible la producció dissenyada per Pier Luigi Pizzi, ubicada a la Venècia del segle XVIII i dibuixada per ponts negres, boira i canals plens de góndoles.

Mentre l’orquestra feia sonar l’obertura de l’òpera sortí en escena la Gioconda, interpretada per la soprano Anna Pirozzi, i la seva mare cega (la Cieca) – personatge que curiosament no mereix ni un nom propi -, interpretada per la mezzosoprano María José Montiel. Ja des d’un bon inici aquesta òpera demostra comptar amb quelcom ben insòlit a nivell d’argument, quelcom invisible als ulls d’aquelles persones immunes a la violència escènica vers les dones. I és que aquesta òpera, sorprenentment, és protagonitzada per una dona que es relaciona amb altres dones del seu entorn i que s’hi solidaritza, un fet del tot insòlit en el món operístic habitual. Pirozzi féu de la Gioconda una meravella musical i un personatge del qual no se’n podia apartar la mirada; Montiel demostrà una gran tècnica vocal i actoral, i juntament amb Pirozzi crearen una sinergia interpretativa i sonora de gran nivell.

El baríton Gabriele Vivari (Barnaba), malvat malvadíssim de l’òpera, féu una interpretació molt interessant del personatge i féu gala d’un timbre bonic i una tècnica fantàstica; el tenor Brian Jagde (Enzo Grimaldo), que debutava al Liceu, estigué a l’alçada de la resta sense problemes tot i la petitesa del seu paper, i exhibí una veu potent i treballada que, tristament, hagué de fer parella amb la mezzosoprano Dolora Zajick (Laura Adorno), que tot i la bona forma vocal en què es troba, feia de mal veure en aquell paper concret i sobretot feia patir cada vegada que havia de moure’s per l’escenari, convertint en imprescindible el tenor que li feia de suposat amant.

La vetllada anà desplegant-se i després d’una primera pausa el públic tornà a asseure’s per a veure el magnífic “Ballet de les hores”, un meta-espectacle al més pur estil grand ópera que contribuí a enriquir la paleta de colors de la vetllada i mostrar els cossos escultòrics dels ballarins solistes, Letizia Giuliani i Alessandro Riga (Compañía Nacional de Danza), que sortiren ambdós empastifats de daurat, l’una amb un vestit i l’altre amb un tanga que de ben segur féu hiperventilar un ampli sector del públic. Després d’aquest regal enmig de l’òpera a tall de propina musical, l’argument es reprengué i el malvat Inquisidor Alvise Badoero, intepretat pel baix Ildebrando d’Arcangelo, deixà la seva petjada en escena enmig de la multitud de cantants i ballarins. Després del rebombori del III Acte, el teló tornà a caure i el públic sortí a gaudir de la segona pausa de la vetllada, que hauria de servir per a agafar aire abans de la traca final d’un dilluns al vespre.

L’últim acte, que com no podia ser d’altra manera conclouria amb la mort de la dona protagonista, transportà la sala al cementiri extramuros de Venècia, on Gioconda es troba amb Enzo a qui ha aconseguit alliberar i a qui explica que Laura no és morta sinó que l’ha salvada i pretén ajudar-los a fugir de la ciutat, tot sigui per honor a la mare i a l’empatia femenina. La Gioconda, havent reunit els dos amants, es retroba amb el malvat Barnaba, que la vol posseir sense escrúpols. Ella però, decideix matar-se davant de la incredulitat del malvat espia, que veu com els seus somnis es trenquen, fet considerablement dubtós tenint en compte la fortalesa personal de la protagonista.

L’ovació per part del públic barceloní quan Pirozzi sortí a saludar demostrà que, tot i les queixes incials, el rol li anà com anell al dit.


Fotos: Gran Teatre del Liceu.

---

---