La programació de cambra de l’Auditori de Barcelona acollí, el passat dia 10 d’abril, un concert que a primera vista podia semblar curiós, si més no pel programa escollit i els intèrprets convidats. Els protagonistes de la vetllada: la Mahler Chamber Orchestra sota la batuta de Pablo Heras-Casado, i les obres escollides: la Pulcinella Suite d’Stravinksky i dues obres cabdals de Falla, l’Amor Brujo i el Sombrero de tres picos.
La sala gran de l’
Auditori s’obrí per a rebre la
Mahler Chamber Orchestra, una de les orquestres amb més nivell actualment, dirigida en aquesta ocasió per
Pablo Heras-Casado. El públic, estranyament escàs, potser per la coincidència amb l’horari del
prime-time futbolístic, rebé els intèrprets que entraren en escena ben bé deu minuts després del suposat inici del concert, per a oferir un meravellós inici de la
Pulcinella Suite, composta el 1947 per Igor Stravinsky.
Aquest ballet, resultat d’un encàrrec de Sergei Diaghilev, havia de cenyir-se a referències concretes: el barroc en general i la música de Pergolesi en concret. La
Suite, que a primera vista pot semblar un
collage estilístic i formal, fou interpretada magníficament per la reduïda orquestra que es trobava sobre l’escenari. La secció de cordes, dirigida magistralment per una
concertino i uns caps de secció d’un altíssim nivell musical, estaven en perfecta sintonia entre si, creant un diàleg constant entre solistes; la secció de vents, que en aquest cas comptava amb 10 músics, demostrà també una gran tècnica interpretativa i s’anà entreteixint amb la resta de solistes i intèrprets, dibuixant quelcom similar als
concerti grossi del barroc italià tot i la modernitat i el caràcter juganer de l’obra.
Després de la demostració de talent de la
Suite d’Stravinsky, fou el torn de Manuel de Falla i el seu ballet
El sombrero de tres picos, encàrrec també del promotor i coreògraf Diaghilev. La delicadesa i el preciosisme de la primera obra quedà enrere per a donar pas a la força i el dramatisme de Falla. L’orquestra, inflada per a la segona obra, augmentà també la seva capacitat de meravellar el públic i, juntament amb Heras-Casado, feren gala d’una magnífica musicalitat; solistes i orquestra semblaven respirar
a tempo, cosa que no es veu gaire sovint a l’Auditori, i conjuntament crearen quelcom digne d’escoltar i de veure.
El ballet de Falla, que en aquest cas comptà amb la soprano
Carmen Romeu com a solista vocal, es féu visible als ulls dels presents a través de les línies que dibuixà l’orquestra, el treball meticulós de dinàmiques i fraseig, i la direcció d’Heras-Casado, que semblava extreure-ho tot, dels intèrprets. Els atacs de l’orquestra, sòlids i decidits, s’enllaçaven amb la delicadesa i la gràcia dels passatges més delicats, jugant amb la música de Falla i tota la seva complexitat, tan pròpia del seu temps.
Després de la pausa l’orquestra interpretà l’
Amor Brujo de Manuel de Falla, una obra encarregada l’any 1914 per la cantaora Pastora Imperio que en aquest cas fou protagonitzada per la cantaora
Marina Heredia.
La força que l’orquestra havia demostrat tenir en la primera part del concert quedà renovada per a la segona, que transportà al públic als paisatges sonors de Falla i la seva barreja entre el folklore flamenc i el simfonisme de principis de segle. L’orquestra i els seus solistes demostraren un cop més la força dels seus atacs, la seva capacitat de transformar la música en quelcom viu, gairebé tàctil.
El viatge musical de l’
Amor Brujo es mantingué en intensitat, dramatisme i potència, passant per moviments tan coneguts com la
Danza Ritual del fuego i la
Canción del fuego fatuo. Marina Heredia, cantaora reconeguda i familiaritzada amb Falla i la seva obra, aportà una frescor interessant a l'obra, que normalment és interpretada per cantants líriques.
Tots plegats convertiren en un luxe poc habitual el fet d'escoltar Falla en la seva més pura essència, amb el caràcter, la passió i la tècnica necessàries per a poder disfrutar de la seva música.
Fotos: Pablo Heras-Casado, Mahler Chamber Orchestra.
