El 9 de març de 2003, Krzysztof Penderecki portava a l’escenari de la Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona el seu Concerto grosso per a tres violoncels i orquestra de la mà de l’OBC, en una nit en la que demostrà, una vegada més, que el seu estil no entén de limitacions. Lliure, eclèctic i espiritual, Penderecki fou capaç d’anar des dels fortissimi del tutti al més dolç cantabile del primer violoncel en una obra que sorgeix, en forma, del Barroc, però que acaba en essència post-moderna. Un exemple més de la llarga i valuosa trajectòria que el passat mes de març arribà a la fi, després d’una llarga malaltia.

Nascut el 1933 a Debica, Polònia, el seu talent no tardà en brillar a nivell internacional. Les seves primeres obres mostren la clara influència de compositors com Anton Webern, Pierre Boulez i Ígor Stravinski, tot i que ja comptaven amb un segell propi: l’ús de tímbriques innovadores i acusats contrastos lírics, es combinen amb una capacitat inexplicable de moure el públic amb tot un seguit de sensacions, no necessàriament còmodes. Una de les seves primeres obres, Lament a les víctimes d’Hiroshima, n’és ja un bon exemple. Penderecki fa ús dels clústers – notes adjacents tocades al mateix temps i que acabarien sent un recurs molt recurrent en les seves obres de maduresa –, així com tècniques instrumentals esteses per crear innovadores textures musicals.

A més de vuit simfonies completes, una passió – Segons Sant Lluc, 1969 – diversos formats de música religiosa, i l’òpera La màscara negra, s’endinsà dins la composició de bandes sonores de pel·lícules tan cèlebres com El resplendor de Stanley Kubrick, o L’exorcista de William Friedkin, que li reportaren tot un seguit de distincions, com ara graus acadèmics, cinc premis Grammy o el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.

El seu ús de tímbriques innovadores i acusats contrastos lírics, es combinen amb una capacitat inexplicable per commoure el públic.

Prolífic creador enfocat en les sonoritats tímbriques instrumentals, el seu llegat va molt més enllà, passant de les grans innovacions en la música coral a la combinació d’estils, gèneres i formes en cada una de les seves composicions. La substitució de temes i tonalitats com a base per a la construcció musical, amb un estil més líric i romàntic, fan que sovint se’l consideri la continuació d’un altre gran geni polonès: Friedrich Chopin. En un documental rodat pel mateix Chopin Institute l’any 2015, Penderecki expressa la seva admiració cap al compositor romàntic, al mateix temps que ratifica la contemporaneïtat de les melodies de Chopin com un dels objectius dins les seves pròpies composicions. La confiança inicial de Penderecki en el so, més que en la melodia o l’harmonia com a tal – sonorisme –, es pot interpretar com un distanciament entre ambdós genis, tot i que en els últims anys, ell mateix remarcà la importància d’aquests temes, aportant la seva inquietud per buscar solucions difícils, però no impossibles.

Com a director, la seva personalitat sobresortia dins de cada interpretació, apostant pels contrastos entre els forts i els pianos, entre els aguts i els greus. Aquella nit de març de 2003 no deixà indiferent ningú, en un concert on fou patent la seva capacitat de comunicació, no només amb els músics, sinó també amb el públic. Amb les idees clares, la seva espontaneïtat i originalitat van perdurar fins als darrers dies de la seva vida, sempre amb idees per seguir composant. 

Krzysztof Penderecki morí el passat 29 de març, deixant darrere seu una trajectòria que el sobreviurà, plena de les sonoritats més variades, les textures més innovadores i les melodies més infinites.

---

---