Fa uns mesos, el món operístic va patir un petit daltabaix. Leo Muscato presentà la seva versió de l’òpera Carmen al Teatro Maggio Musicale de Florència i decidí canviar el final. En comptes de morir en escena, la protagonista mata el seu atacant en defensa pròpia.
Leo Muscato, un director d'escena italià amb un llarg recorregut, presentà la seva nova versió de
Carmen a Florència el passat mes de gener d’aquest 2018. La premsa local i internacional aviat es va fer ressò sobre l’aportació, segons alguns gairebé criminal, del director. Arran d’aquest escàndol operístic sorgiren un seguit de debats al voltant de la vertadera funció de l’òpera, del teatre i de l’art, tots ells relacionats amb les dones i la violència que patim dins i fora dels escenaris.
Si provem d’anar a l’arrel del debat, veurem que la paraula “cultura” engloba el conjunt de símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni i la forma de vida d’una societat. La cultura occidental va acompanyada d’incomptables adjectius, però un dels que ha pres més protagonisme aquests últims anys ha estat el de “patriarcal” i “masclista”, i és que no és cap secret que la violència masclista mata centenars de dones cada dia al món, ja sigui en forma d’assassinat, de desatenció, negligència social o mèdica o bé a sobre els escenaris.
És clar que els assassinats teatralitzats que testimoniem cada any als teatres d’òpera no són reals, però també cal aclarir que aquests no són producte de la innocència de la creativitat, lliures de patrons culturals i de dinàmiques socials ben solidificades, ans al contrari. Si la cultura és la mare dels ous, si “cultura” és el substantiu sota el qual s’emmarquen els patrons i models de comportament que al cap i a la fi marquen la nostra personalitat social, no podem obviar que els productes culturals que es creen provenen d’aquesta mateixa esfera.
Així doncs, si la cultura masclista i patriarcal és la que “permet” que els homes assassinin les dones al carrer, que les violin en portals foscos i que segueixin vivint impunement, no és difícil d'imaginar que, a sobre dels escenaris -en aquest cas, operístics-, on tot el que hi passa és suposadament mentida, les dones acabin mortes una darrere l’altra, nit rere nit.
I és que la mort als escenaris, per molts, és simplement una manifestació artística com qualsevol altra, però sovint obliden que els personatges que acaben assassinats són gairebé 100% femenins. Alguns creuen que aquesta és la màgia de l’òpera i l’espectacle, però és evident que una societat que permet que els homes violentin les dones diàriament tant en l’esfera pública com en la privada, no pot quedar impune del que passa als escenaris.
.png)
És per aquest motiu que una part de la musicologia i la crítica musical s’ha dedicat a passar pel sedàs obres, autors i maneres d’entendre l’espectacle musical i operístic, arribant a la conclusió que els espectacles artístics són manifestacions que, en interpretar-se, es converteixen en referents per a la societat pel sol fet de representar accions humanes que es reflecteixen en i sobre el públic i que, per tant, si no s’interpreten des de la crítica individual, han de ser revisats sense cap mena de dubte.
L’òpera, però, ha gaudit sempre d’una mena de bombolla protectora, potser per tractar-se de la diversió preferida per les altes esferes socials; el cas és que al gaudir d’un estatus diferent de la resta de les “performances” artístiques i musicals, sembla impossible intentar dotar-la d’explicacions que quedin fora dels marges del purisme i l’academicisme que sovint l’envolta, raonaments que entenguin l’òpera com una obra d’art total que, com és evident, forma part de la nostra cultura i per tant hi respon com qualsevol altra manifestació artística.
Els sòlids defensors de l’òpera “com déu mana”, de l’òpera com quelcom intocable i magnificent, manifesten el seu enuig envers la versió de Muscato al·ludint a la perversió que el director ha creat en gosar “canviar el final” d’una òpera com aquesta. Cal aclarir que tant el llibret com la partitura original estan protegits contra tota mena de delinqüents que gosin atemptar contra la seva integritat, i que per tant, versionar un espectacle com aquest és tan sols aportar un granet de sorra als milions de representacions universals que se n’han fet.
Quan aquests defensors que tristament conformen la major part del públic operístic diuen que les afirmacions de Leo Muscato són inadequades perquè no entén la “màgia” de l’òpera, quan li critiquen que l’autor denunciï el fet que en l’òpera “s’aplaudeixi la mort d’una dona” i provi d’aportar una nova visió sobre una òpera i una cultura totalment misògina, no s’adonen que formen part d’un gran problema; els canvis en l’òpera han d’aparèixer, ja sigui en forma de llum elèctrica, de tramoies modernes o de versions trencadores com aquesta.
Aquells que creuen que la mort d’una dona en escena és un desenllaç com qualsevol altre no poden obviar els assassinats que diàriament ocorren al món, no poden fer veure que incomptables dones moren en mans dels homes i que el fet de col·locar-ho sobre un escenari sense aportar-hi un punt de vista crític, institucionalitza el fet en si.
La situació ideal seria aquella en què el públic assistís a l’òpera o al teatre i fos capaç d’entendre perquè
Carmen és una òpera totalment misògina, d'entendre que l’assassinat de Carmen és social i que ella no té cabuda en l’esfera pública com a dona lliure, deslligada dels homes.
Tristament, però, ens cansem de veure pel·lícules, obres d’autors consagrats i òperes que segueixen divulgant uns codis misògins i masclistes que ningú sembla voler transformar, a excepció de persones com Leo Muscato, que segurament ha aconseguit fer-se nombrosos enemics dins del cercle operístic.
És necessari i urgent aportar una mirada crítica no tan sols des de les editorials o els blogs d’opinió, sinó també des de les mateixes institucions. Els programes de mà haurien de tenir una mirada crítica que contextualitzés les òperes, que les fes consumibles per a tots els públics, i no només per al públic masculí i retrògada.
Fotos: Producció de
Carmen, Leo Muscato. Teatro Maggio Musicale de Florència.
