“Soc una persona bastant reservada. Sovint em costa relacionar-me. Gràcies a la música, però, soc capaç d’arribar als altres. La música m’ajuda a crear connexions i a obrir-me a l’altra gent”. La pianista Cèlia Margalef (Vandellòs, 1998) parla amb una veu afablement tímida, però els seus ulls trasllueixen un esperit ple de valentia i ganes d’aprofitar totes les oportunitats que la música li brindi. 

Fa un mes que estudia el Màster d’interpretació pianística al Trinity Laban Conservatoire of Music & Dance, a la ciutat de Londres. El seu professor és Mikhail Kazakevich. “Volia sortir fora i veure món. Veig l’estada a Londres com una gran oportunitat per créixer i trobar el meu vertader camí dins el món de la música”, comenta Margalef. 

Tot i que va decidir-se tard i va haver de preparar-se les proves amb només un mes, va fer un bon paper davant el tribunal del Trinity Laban: no només va aconseguir una plaça al Màster que li interessava, sinó que també va obtenir una beca que concedeix el mateix conservatori.

Abans de traslladar-se a Londres, va cursar el Títol Superior de Música al Conservatori Superior del Liceu, a Barcelona. Hauria pogut entrar tant a l’ESMUC com al Liceu, perquè va treure, respectivament, la tercera i la segona millor nota dels candidats a l’especialitat de piano. Finalment, però, va triar el Liceu “pel professor de piano, Tensy Krismant”. 

Als 18 anys, doncs, va traslladar-se a Barcelona per estudiar. Abans havia fet classes a l’Escola Municipal de Música de Vandellòs, amb la professora de piano Christiane Lerouth i la professora d’acordió Valya Rachok, i al Conservatori de Vila-Seca, amb el professor Jordi López. 

“Quan vaig arribar a Barcelona, vaig començar a anar a un munt de concerts. Era fàcil anar al Palau o a L’Auditori a veure grans músics. Abans també assistia a concerts, però molt més ocasionalment. A Barcelona he pogut escoltar música molt gran i ben tocada, i això ha estat important per la meva formació”, explica Margalef. Tot seguit, hi afegeix que també l’ha impulsat molt “el fet d’estar envoltada tot el dia de gent que es vol dedicar a la música”. 

Dels anys al Liceu, en destaca sobretot els professors que ha tingut. Recorda amb una tendresa especial el professor de piano, Krismant, i el professor de cambra que va tenir l’any passat, Josep Surinyac. “Aquests quatre anys m’han ajudat a creure més en mi mateixa. He creat vincles forts amb algunes persones amb qui no descarto treballar de cara al futur”, segons Margalef. 

A tercer i quart del Títol Superior, va rebre una de les Beques Ferrer-Salat, que va eximir-la de pagar la matrícula dels estudis. Gràcies a aquesta beca, Margalef va poder viure experiències tan extraordinàries com tocar en un acte celebrat al Palau de la Música Catalana. “Va ser un moment que recordaré sempre, vaig tocar davant tot el Palau ple”, recorda amb emoció. 

La vandellossenca va guanyar l’any 2018 el Primer Premi en el 48è Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya. “Aquests reconeixements fan il·lusió, sobretot, perquè algú que respectes et fa saber que ho has fet bé i que has tocat d’una manera especial”, comenta la jove pianista. Ara bé, al mateix temps confessa que els concursos no li agraden gaire, “perquè impliquen un ambient de competitivitat”. Pensa que els concursos “estan bé per preparar-se repertori nou i tocar-lo en una situació important, i perquè gent del món de la música et conegui i et faci un petit comentari sobre la teva actuació”. No li agrada, però, “que se’t jutgi després d’haver-te vist tan sols una vegada i en un context tan estressant”. 

Margalef lamenta que, a causa de la pandèmia del coronavirus, no va poder tancar l’etapa del Liceu de forma presencial. “Vam continuar fent classes, de forma virtual, però no vam poder fer el concert de graduació. Hi hauria tocat les Variacions Goldberg, de J. S. Bach. En comptes de tocar-les en directe, vaig gravar-les. Va ser tot un repte”, explica la jove pianista. Margalef és conscient de la gravetat de la pandèmia i desitja que “tot hagués sigut normal”, però alhora reconeix que el confinament va servir-li per “pensar, tocar el piano i agafar forces per la nova etapa” que acaba de començar. “Mai havia tocat tant el piano com aquest estiu”, diu amb un somriure franc. 

Aquest any, a Londres, també fa la majoria de classes de manera virtual, però les encara amb una nova sensació. “El mes de juny, vaig sentir que la meva vida d’estudiant s’havia acabat. De cop, sento que hi he tornat”, relata Margalef. Té clar que, d’alguna manera, sempre estarà “estudiant i aprenent”. 

Es considera una persona amb interessos diversos. “Gaudeixo tocant sola, però també m’apassiona fer música de cambra i interpretar lieder en companyia de cantants. Dins la clàssica, em veig tocant música barroca, sobretot de J. S. Bach. La música de Bach m’és molt natural; m’hi sento bé”, comenta la vandellossenca. 

A més, té la intenció d’estendre el seu aprenentatge més enllà de la interpretació pianística. “M’agradaria fer la meva pròpia música. M’interessa, també, la producció musical. Tinc diferents camins que voldria poder abraçar. Si totes aquestes facetes de la música poguessin formar part de la meva vida, seria molt feliç”. En aquest sentit, critica “la impressió que si et dediques a la música clàssica, només pots escoltar o tocar música clàssica”. Margalef es mostra oberta a “conèixer altres mons i altres músiques”.

La pianista veu amb optimisme el futur de la clàssica perquè “els joves que s’hi dediquen són molt seriosos i apassionats, i això pot fer que aquest entusiasme s’estengui a més gent”. Margalef no recorda si s’ha topat amb algun problema dins el món de la música a causa de la seva condició de dona, però està segura que, si no s’hi ha trobat encara, s’hi trobarà en algun moment de la seva carrera professional. “Al món de la composició, al món de la direcció, hi ha poquíssimes dones. Per sort, cada cop més gent és conscient d’aquest problema. Quan he fet cambra, la majoria de vegades ha sigut amb altres noies. Sobretot he treballat amb una amiga, que també és pianista. Crec que el fet de ser dues noies ens ha donat més força i més ganes de fer el que volíem i d’ensenyar als altres que som capaces de fer-ho”. 

Abans d’acabar l’entrevista, Margalef no s’està de recomanar unes quantes peces musicals que “signifiquen molt” per ella. “Em faria feliç que poguessin ser un descobriment per algú”, assegura, i tot seguit comença a disparar un bon grapat de títols: el Concert per a dos violins, el Concert Italià i el Concert per a Corn anglès, tots tres de J. S. Bach; el Concert per a piano número 2, de Serguei Rachmaninoff; The Unanswered Question, de Charles Ives; Aguas de Amazonia, de Philip Glass; My Song, de Keith Jarrett, i l’òpera Dido i Aeneas, de Henry Purcell. 

---

---