Per il.lustrar sonorament el mes de juliol parlem amb Joan Bagés, el compositor més cèlebre de les Terres de l’Ebre, que presenta una òpera de cambra entorn a la temàtica del riu, el context natural de l’autor flixanco. Ib. Le cornu ancestrale és un testimoni que el fet d’arrelar-se a la terra et fa encara més universal a través de preguntes com: Què hi ha abans del tot?, d’on venim i on anem?, per què es genera un conflicte entre el jo i la societat?. Els textos de Roman Aixendri i Andreu Carranza ressegueixen el camí cap a l’essència de les coses amb un llenguatge molt directe que viatja entre l’abstracte i el concret.

Joan Bagés s’autodenomina artista sonor, un concepte que, considera, reflecteix d’una manera més completa la tasca del creador musical d’avui, ja que entén la seva obra com un projecte transversal, interdisciplinari, paral·lel al concepte d’artista visual i que queda lluny del compositor que desenvolupava una tasca artesanal.

Bagés, que s’ha format a Barcelona i París i ha fet sonar la seva música en diferents racons d’Europa i Amèrica, fa interaccionar el so i el silenci amb la revolució visual i tecnològica, com una oportunitat d’ampliar la paleta de recursos compositius. La seva música es considera holofònica, un concepte que s’encamina cap a una textura global i inclou recursos performàtics que funcionen conjuntament en un tot de relacions que aglutina les arts visuals i plàstiques, la instal·lació, la dansa, el vídeo, la música electroacústica i l’acústica, amb microfonia o sense.

La música electroacústica representa una revolució compositiva que permet a l’artista sentir instantàniament el resultat del treball que fa i interaccionar-hi, sense haver de passar pel sedàs del temps que implica que un instrumentista l’il·lustri. Per tant, el resultat final és conegut en el moment creatiu perquè s’aconsegueix un feedback entre l’acció i la percepció. Un procés que integra tots els elements de la cultura del fast –el canvi constant de textures al·ludeix al zàping, per exemple– i ens permet apreciar el pols d’una crisi ideològica global.

A partir d’una obra de Jaume Rocamora consistent en 177 làmines que construeixen un gran quadre, Teles, draps i vendaval, Bagés va generar un programa informàtic pensant que els dibuixos podrien ser un espectograma que portés la imatge al món sonor per tractar de comunicar la liquiditat de l’ésser i la seva materialitat en ressonància amb conceptes com el del fluid o lliscós. Per emular la matèria líquida s’han creat grans masses de textures sonores allargades inspirades en els sons de l’aigua i la idea d’un fluir que succeeix en el temps i que travessa els dibuixos i les línies, que es poden llegir amb el llenguatge de la cartografia.

L’òpera comença amb una instal.lació. Una sèrie de micròfons capten el so del públic arribant, mentre es dibuixa la diferència entre el fora i el dins. No hi ha ruptura entre l’abans i el després, tot traça una continuïtat; el públic, sense adonar-se’n, ja està en un espai d’escolta il.lustrat pel vídeo art de Belén Iniesta, que crea una xarxa visual que teixeix el concepte de l’“a priori” a partir del buidatge de l’escolta. Es parteix de l’estructura mínima, d’on apareixen cadascun dels paisatges que es despleguen a partir del teixit espaciotemporal. L’obra és una seqüència evolutiva, una experiència vital a partir de qüestionar-se d’on venim i on anem. Es construeix la personalitat a través del vertigen i l’individu apareix a partir d’una espurna. Hi ha diverses capes: naixement del ser associat al naixement del llenguatge i tot el que hi ha previ que ens lliga al món natural.

L’aparició del Roger Padullés i l’Anna Tobella significa la presa de consciència de l’univers. L’individu apareix  al mateix moment que el fonema. L’escena primera es desenvolupa amb un crescendo, del no-res al tot, mentre que a l’escena segona l’individu es fa de sobte conscient de ser aquí a través del reflex de l’aigua. A la tercera escena apareix el concepte de col.lectiu, l’altre i la reflexió ètica. L’aigua del riu es converteix en mar i Bagés crea una sonoritat de manera que l’auditor es pugui agafar una escolta activa. El cant dels solistes s’estilitza mentre el cor, gravat i format per Laura Vila, Montserrat Bertral, Tomàs Maxé i Néstor Pindado, manifesta una presència estranya, que incomoda i alhora acull en les reflexions més pregones.

A la quarta escena es confronta el jo i l’individu, amb l’aparició del conflicte social. Per explicar les dificultats de pertànyer al col.lectiu, l’autor fa ús de la fragmentació musical a través de contrastos i un desequilibri que acaba explosionant fins arribar a l’escena cinc, un gran interludi electroacústic que experimenta la catarsi, la sublimació de la por, per donar vida a un món virtualitzat. Això suposa un contrast violent en el públic, que es queda sense punts de referència. Ara, el món ha mutat i emergeix la força de l’inconscient, amb elements que s’han d’expulsar fruit de l’escena anterior. Apareixen amb força els efectes audiovisuals, talment com si miréssim per un microscopi i poguéssim veure tota la riquesa del món oníric.

L’escena sis busca assolir el concepte de Bellesa, amb un final bonic. És l’acceptació del destí i la mort. Els músics complementen una tape electrònica es desplega en el temps amb lirisme i resolent tensions, amb equilibri entre la veu pròpia amb tractament musical pròxim a l’instrument i el cant expressiu, perquè els cantants humanitzen el que sent el públic i la intenció de l’autor és que el cantar arribi a l’auditor. L’obra acaba amb el so de la respiració, com al principi i la sensació que ens queda és que veiem passar la nostra història per davant nostre.

Aquesta obra per a 9 músics, 2 cantants i cor dirigits per Àlex Samsó va ser escrita entre el 2016 i el 2019, i es va estrenar el febrer 2020 a Luxemburg. És una coproducció que compta amb el suport de l’Ajuntament de Tortosa, l’Institut Ramon Llull, l’Associació d’Amics del Jazz de la Ribera d’Ebre, el Festival de Música Clàssica Felip Pedrell de Tortosa, la Unió Social de Flix, la Diputació de Tarragona, el Consell Comarcal del Baix Ebre i el LaboFlashback de Perpinyà.

---

---