Els dies 12 i 13 d’abril Barcelona semblà posicionar-se del costat de les musicòlogues feministes dels anys ’90, i l’organització d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, juntament amb la SGAE, muntà unes jornades al voltant de la figura de la dona com a creadora en el món operístic que foren batejades “Òpera & Dona”. Per a fer-ho, convidà nombroses professionals del món de les arts escèniques i audiovisuals.
Amb l’arribada de l’òpera “Je suis narcissiste” de Raquel García-Tomás, Helena Tornero i Marta Pazos al Teatre Lliure de Barcelona, l’organització que les emparà –
Òpera de Butxaca i Nova Creació – aprofità per a acollir unes jornades professionals sobre la presència femenina en el món operístic i de les arts escèniques (com a gestores, creadores i directores), amb el suport de la
SGAE i la participació de nombroses dones (i homes) del món operístic, escènic i audiovisual.
La periodista
Mònica Pagès, coordinadora de les jornades i moderadora de la primera taula, rebia als i les presents amb una nota en què parlava del debat sobre el paper de la dona com a agent creador titllant-lo d’innovador, tot i que les musicòlogues dels anys ’80 i ’90 com ara Susan McClary, Karin Pendle o Cathérine Clément, ja tractaven aquestes problemàtiques. En qualsevol cas mai pot ser dolent posar aquests debats sobre la taula, encara que tinguin 30 o 40 anys d’edat; de fet si hi tornen, és perquè no han estat solucionats ni de bon tros.
Les jornades es dividiren en dos dies i en quatre taules. Les dues primeres, que tingueren lloc el divendres dia 12, es centraren al voltant de la creació operística i la direcció artística (del món operístic). Les primeres paraules de benvinguda anaren a càrrec de
Pilar Jurado, presidenta de la SGAE; i la inauguració de les jornades foren a càrrec de
Marc Rosich,
Dietrich Grosse i
Toni Rumbau. Curiós, no? Unes jornades que pretenen visibilitzar la presència femenina i el paper de les dones creadores, gestores i professionals de les arts escèniques, inaugurades per tres senyors. Quina casualitat que precisament el personal directiu de l’organització que emmarcava les jornades fossin tres homes… en fi.
Un cop inaugurades les jornades, fou el torn de Pilar Jurado (compositora i presidenta de la SGAE),
Amy Stebbins (llibretista),
Desirée Meiser (directora artística),
Marisa Manchado (compositora),
Raquel García-Tomás (compositora) i
Bill Bankes-Jones (director artístic). Si, si, en Bill és un senyor. La taula, tot i la intrusió, fou ben interessant, la compositora Marisa Manchado explicà les enormes dificultats que ha trobat al llarg de la seva carrera a l’hora d’estrenar òperes, en canvi Raquel García-Tomás deia el contrari. El que quedà clar fou que les estadístiques demostren la presència gairebé invisible de les dones creadores arreu del globus, amb unes xifres d’allò més tristes pel que fa a la programació regular o l’encàrrec d’obres.
La segona taula fou moderada per la periodista
Lourdes Morgades i que prengué el nom “La direcció artística: una mirada des de dins, dones amb poder de decisió aporten nous criteris i noves maneres de lideratge”. Fou protagonitzada per
Christina Scheppelman (directora artística del Liceu),
Karin Dietrich (directora del Dept. de música contemporània del conservatori de Frankfurt),
Mercedes Conde (directora artística adjunta del Palau),
Alicia Suárez-Hulton (cap de comunicació de l’Òpera d’Oviedo) i
Bernhard Glocksin (director de la Neuköllner Oper de Berlín). Si, altra vegada un senyor participava en una taula sobre “dones amb poder de decisió”…en fi, altre cop. Fou sorprenent la intervenció de Scheppelman, que manifestà un cert rancor en el tracte rebut arreu, però sobretot a la península, on diu que ha estat sempre tractada com una nena pel fet de ser dona.
L’endemà comptà amb dues taules més. La primera centrada al voltant de “la dona al cinema, el teatre i la dansa: la multidisciplinarietat i reptes d’intercanvi”, moderada per la periodista
Maricel Chavarría i protagonitzada per
Victoria Szpunberg (dramaturga),
Yolanda Olmos (directora del col·lectiu “Dones Visuals”),
Margarita Borja (autora i directora de teatre),
Constanza Brncic (coreògrafa) i
Helena Tornero (llibretista i dramaturga). D’aquesta taula en sortí un tema molt interessant: algunes de les ponents manifestaven no haver tingut mai un referent femení creador que les influenciés, per desconeixença total del que s’ha anomenat “genealogia femenina”; i es reobrí el debat sobre les quotes. Algunes dones (ponents i membres del públic) creien imprescindible la implantació d’unes quotes per a la futura creació d’uns referents femenins que servissin a les generacions més joves; deien que, d’aquesta manera, les dones ocuparien un espai que fins aleshores els ha estat vetat i s’estalviarien la presència dels homes mediocres que fins aleshores l’ocupaven.
L’última taula de les jornades, moderada per la compositora
Anna Bofill, fou dedicada a les joves creadores;
Diana Syrse (compositora i
performer),
Nuria Núñez (compositora),
Irina Prieto (compositora),
Elena Martín (actriu i directora de cinema i teatre) i
Marta Pazos (artista, directora teatral i escenògrafa). Fou realment inspirador veure aquestes dones joves i talentoses compartint les seves experiències i creacions, tot i la tristesa de veure que, altra vegada, cap d’elles comptava amb un
corpus de referències femenines i de dones creadores que les inspiressin. La bona notícia és que totes elles manifestaren ser conscients de la problemàtica sobre la genealogia musical femenina, les quotes, la discriminació per qüestions de gènere i tota la resta, i que per tant poden enfrontar-s’hi si així ho decideixen.
Fotos: Les i els ponents a la primera jornada de “Òpera & Dones”
