No és cap secret que la gran majoria de directors d’orquestra són homes, tampoc ho és que les grans orquestres europees han estat la major part de la seva història íntegrament masculines, però d’altra banda tampoc és difícil, si una s’ho permet, conèixer compositores o directores d’orquestra i per tant no és sorprenent que algú pugui fer-se’n creus que encara avui dia les dones restin invisibilitzades dins d’aquest camp.
Quan una persona interessada per la música es permet el temps de mirar el que es programa a Barcelona, potser veurà que en la majoria de cicles musicals, concerts de temporada i òperes programades els caps visibles
dels esdeveniments són homes; ja sigui com a ponents, professors, directors i fins i tot programadors. Al cap i a la fi, als cartells hi surten els homes.
Després veurà que hi ha tres espais que engloben la major part de l’oferta clàssica. Aquests són el Gran Teatre del Liceu, l’Auditori de Barcelona i el Palau de la Música Catalana. Cal dir que, d’aquests tres espais, el Liceu compta amb Christina Scheppelmann com a directora artística, el Palau amb Mariona Carulla com a presidenta del patronat i l’Auditori bé, aquest compta amb nombroses dones com a caps de departament.
Dit això, i posant sota el focus d’estudi la temporada 2018-19, veurem que del total de la programació anual a Barcelona, potser un 15% està dedicat a les dones, siguin compositores, directores d’orquestra o de cor, i un llarg etc., i em sembla que potser és ser massa generosa. I com pot ser que en l’època que els mitjans han anomenat del
#metoo, de les vagues feministes, de Juana Rivas i de la guerra a la depilació axil·lar, encara no hi hagi ningú que s’adoni del greu error que cometen oblidant i invisibilitzant a les dones en la música?
Anem a pams. El Liceu, tot i comptar amb la inigualable presència d’una directora artística, no ha programat cap òpera escrita per una compositora, tot i que aquests personatges anomenats compositores sabem que existeixen i escriuen òperes que en altres països han estat premiades i llargament lloades.
El Palau, d’altra banda, podria fàcilment incloure noms femenins en les batutes corals, bàsicament perquè la direcció coral ha estat un espai que per certes raons, ha estat més permeable pel que fa a l’accés femení. Doncs no, la temporada vinent de l’Orfeó Català compta amb uns 8 directors convidats, cap d’ells una dona. Pel que fa a la resta de la programació del Palau, centre patrimonial i orgull de barri i de ciutat, cita en el seu llibret de temporada i orgullosament els
Grans Noms de la temporada. D’aquests 23 noms grandiosos, només 6 són femenins, cinc d’elles són cantants i una és pianista. Cap d’elles és compositora o directora d’orquestra.
I per últim l’Auditori. Aquest centre sembla haver volgut involucrar-se en certa manera amb els moviments socials d’aquests últims anys i ha programat un concert anomenat “Les grans dones de la història”, un gran error que sembla firmat per algú sense criteri.
Aquest concert pretén homenatjar quatre grans dones de la història: Rosa Parks, Marianella García Villas, la compositora Ida Gotkovsky i Mimì el personatge de la Bohème. Altre cop, anem a pams. La primera obra, dedicada a Rosa Parks, està escrita per Mark Camphouse. La segona, dedicada a l’activista salvadorenya Marianella García, està escrita per Dirk Brossé. La tercera, aquesta sí, està composta per Ida Gotkovsky, una compositora francesa de gran renom. L’última, però, segons L’Auditori, és “la música que descriu la joventut, el romanticisme i la humilitat d’una dona que,
com en tota bona òpera, acaba morint després de cantar una ària sublim”. Això si que no. Per començar, de les tres obres programades per a homenatjar les dones de la història, només una està escrita en femení. Tot seguit, citar la mort d’una dona com un bon final operístic, és d’un mal gust gairebé extrem en la situació social en la qual es troba el nostre país, on la Manada està al carrer i Juana Rivas a la presó.
Per acabar, la Banda Municipal de Barcelona compta amb Beatriz Fernández com a subdirectora d’aquesta, però en aquesta ocasió concreta, alguna ment brillant ha decidit que era millor que el concert el dirigís José R. Pascual-Vilaplana.
Qui millor per homenatjar les dones que els homes, deu ser la premissa.
Aquests exemples que fàcilment s’extreuen de les webs de les sales de concerts, se sumen fàcilment a altres exemples de concerts més petits, recitals i representacions organitzades per orquestres amateurs, corals no professionals i altres associacions que de ben segur tindran les coses més difícils per a trobar obres d’autores contemporànies o per a tocar segons quines peces depenent de la dificultat.
És per aquest motiu que la tasca de recuperar les obres i les dones de la història de la música hauria de recaure en les grans sales de concert, sobretot aquelles que beuen del finançament públic. Pel mateix motiu, recau sobre les mateixes l’obligació de donar veu i visibilitat a les dones que avui dia es dediquen professionalment a la música clàssica, que no són poques.
És imprescindible retrobar aquelles veus femenines que han estat silenciades durant dècades i segles; no hauria de ser una opció vàlida la de deixar que el pes de la història masculina i institucional aixafés aquelles dones valentes que van compondre òperes, simfonies, música de cambra i peces corals. És la nostra feina recuperar-les i donar-los veu.
Fotos: Alondra de la Parra, Ethel Smyth, WOW Women's Orchestra
