Aquest any, el Concert de Nadal de la Fundació Salvat ens presentà la figura de Händel com a principal protagonista en una versió renovadora i amb un propòsit solidari amb la Fundació Cassià Just. Comptaren amb l’Orquestra del Bach Collegium de Barcelona en estrena i amb les veus d’Anabel Real, Albert Baena, Jorge Navarro i Oriol Mallart, sota la direcció de Pau Jorquera.

Nadal ens convida a celebrar però també a ser conscients de la realitat que ens envolta. És per això que aquest any, la Fundació Salvat col·labora amb la Fundació Cassià Just a través de la música, amb un concert solidari les entrades del qual es donaran a aquesta entitat que impulsa la cuina justa. Si més no, és un concert que compta també amb l’estrena de l’Orquestra del Bach Collegium de Barcelona, fundada l’any 2018 per la Bach Zum Mitsingen i dirigida per Pau Jorquera, en el marc d’una iniciativa professional destinada a la interpretació de música antiga. El seu objectiu és la difusió d’aquesta, especialment les composicions de Johann Sebastian Bach, a través de concerts que incloguin elements de proximitat entre la música i el públic.

Si més no, no fou Bach sinó Händel l’elegit per protagonitzar un concert dividit en tres parts. La primera, protagonitzada pel Concerto Grosso Op. 6 nombre 12 del compositor alemany, on l’Orquestra ocupava sola l’escenari de l’Auditori MGS, que pot ser es quedà una mica massa gran. La timidesa amb la que començaren les primeres notes del primer moviment, de caràcter cerimoniós, no van suplir la sonoritat buida de la sala, tot i que aquest desajust s’equilibrà a mesura que el concert anava avançant durant els seus cinc moviments. D’altra banda, acompanyant un diàleg una mica massa accentuat entre els greus i aguts, les àgils dinàmiques i cops d’arc mostraren uns músics especialitzats en la matèria i en la musicalitat de cada un dels moviments de l’obra, que mancaren en certs moments de la intensitat del clavicèmbal. Ja en el tercer, la presència dels baixos amb les seves notes llargues però sense sonar feixugues donava més estabilitat i una sonoritat de gran qualitat en una orquestra que ja es trobava com a casa.

La segona part consistí en una selecció d’àries del mateix compositor, Händel, que protagonitzaren la soprano Anabel Real, el contratenor Albert Baena, el tenor Jorge Navarro i el baix Oriol Mallart. Si bé la primera ària, Piangero la sorte mia (de l’òpera Giulio Cesare in Egitto), per a soprano i orquestra mancà en certa manera del dramatisme i desesperació que caracteritzen algunes parts de l’ària i de salts una mica bruscos, no hi faltà la dolcesa de les parts més melòdiques en la veu d’Anabel Real, que va saber estar a l’altura d’una ària tan coneguda i de tal bellesa. En D’instabile fortuna (Lotario), per a tenor i orquestra, Jorge Navarro demostrà una gran capacitat vocal tot i estar despullat del context de la sort inestable del seu protagonista Berengario. Seguidament, de l’òpera Tamerlano, l’ària Vuo dar pace per alto i orquestra s’interpretà amb una sonoritat més compacta de l’orquestra, que al mateix temps es combinava amb un baix ben marcat i la fantàstica interpretació d’Albert Baena, molt ficat en el seu paper. Finalment, Oriol Mallart interpretà Nell mondo e nell abisso per a baix i orquestra, també dins un personatge que plora l’amor d’una noia fora de les seves possibilitats.

Finalment, la peça culminant de Händel i també del concert es reservà per la tercera part, no només per la seva importància i bellesa del Messies (Messiah) sinó també per la innovació: la integració d’una bateria acústica dins d’una formació barroca. L’experiment, segons el director Pau Jorquera, es tracta d’una primera passa cap a un Messies contemporani. Si bé la bateria quedà perfectament integrada dins del marc sonor, completat pels quatre cantants, no suposava un gir total a l’obra; es tractà més aviat d’una aposta segura inicial per un procés que acabarà modificant gran part d’aquest oratori. Si més no, el so de la bateria quedava difús comparat amb el so elegant i lleuger de l’orquestra, tot i que marcava el ritme juntament amb els baixos fins i tot donant un aire més solemne. Tot i que la presència d’aquest instrument varià depenent dels moviments (passant de gran majestuositat a simples efectes sonors), no fou fins al primer bis, amb la interpretació del famós Al·leluia (Hallelujah) on la bateria adquirí una presència molt més destacable amb ritmes contemporanis, quasi propis de la música pop.

L’aclamació d’un públic que s’aixecà dempeus davant de l’èxit d’aquest experiment portà al segon bis, el Cor de Judas Maccabaeus per acabar d’arrodonir un concert amb una mà en la lleugeresa de la música antiga i amb l’altre agafada a les noves característiques de la música moderna. Una forma de felicitat el Nadal que inclou la fidelitat i la qualitat d’una orquestra i uns músics especialitzats en la música antiga, però que a la vegada pretén donar passes cap a la integració, no només amb la música moderna, sinó també amb el públic; un procés que ja comença a donar els seus fruits des d’un bon començament.

---

---