El passat dijous 17 d’octubre el Palau de la Música Catalana oferí una conferència protagonitzada per Anna Beer i Sira Fernández emmarcada dins del cicle de xerrades anomenat l’Hivernacle, organitzat pel mateix Palau. La tensió constant dels últims dies no descoratjà les desenes de persones que s’adreçaren al Petit Palau per a escoltar què ens havia de dir la coneguda autora anglesa.
L’autora i musicòloga
Anna Beer protagonitzà nombrosos titulars la passada diada de Sant Jordi gràcies al seu llibre
Sounds and sweet airs, traduït a l’espanyol com a
Harmonías y suaves cantos, publicat per Acantilado. Com algunes sabran, la musicologia feminista fa dècades que es baralla amb l’Acadèmia i amb les institucions per fer-se escoltar, i és que la disciplina com a tal ja és prou adulta com per a tenir fills adolescents! No obstant això, segueix essent poc accessible al públic general i les programacions habituals segueixen obviant les grans figures femenines de la composició musical.
La visita d’Anna Beer, emmarcada dins de la sèrie de conferències del Palau de la Música Catalana anomenades l’
Hivernacle, fou acollida per una càlida munió de persones que havien deixat el temor a casa per a acostar-se al barri de Sant Pere, la gran majoria d’elles dones, com no podia ser d’altra manera en aquestes latituds geogràfiques.
Després d’una breu introducció, la compositora i pianista
Sira Fernández féu aparició amb l’autora convidada, i un cop fets els retocs corresponents, començà la tertúlia. Es féu evident l’entrenament de l’autora a l’hora de respondre les preguntes relatives a l’escriptura i el procés creatiu de la seva obra, però també la paciència a l’hora de respondre tot allò relatiu a les compositores “oblidades” de la història. Imprescindible la premissa que establí abans de començar a respondre qualsevol pregunta: en la seva línia d’investigació, i sobretot a l’hora de posar-se a narrar les vides de les compositores, ha procurat evitar narrar les misèries femenines.
El feminisme
mainstream, aquell que adopten les marques de roba, les institucions poc interessades en el moviment i els mitjans poc educats en l’àmbit, no es cansa mai de repetir i accentuar allò que podríem anomenar com a misèries femenines, un concepte dins del qual s’emmarquen les dificultats de les dones a l’hora d’accedir aquí o allà, la falta d’educació formal, la manca d’oportunitats i un llarg etcètera.
Doncs bé, hi ha altres maneres d’estudiar la història i les creadores del passat. Tal com fan Anna Beer i una llarga llista d’historiadores i teòriques, reivindicant el llegat de les artistes que ens precedeixen, s’estableix una línia d’estudi i investigació basada en els mèrits femenins, mèrits que molt sovint no són comparables als masculins, ja que pertanyen a àmbits del tot diferents, sovint allunyats d’allò institucional i formal.
Estudiant-ne els mèrits i no les misèries, ens acostem a maneres diferents d’entendre la història, a codis sovint allunyats de la història tradicional i per tant de conceptes tan arrelats com ara la genialitat o la creativitat dels artistes tradicionals. Les artistes, i sobretot les compositores del passat, han funcionat a partir d’altres premisses i fent ús d’altres codis, precisament perquè l’Acadèmia, formadora i conformadora d’artistes i genis, les ha apartat constantment del seu bressol.
Les intervencions d’Anna Beer, massa curtes pel gust d’algunes, demostraren com d’apassionant pot ésser la investigació de la genealogia musical femenina, un concepte que es podria aplicar a moltes altres disciplines i del qual se’n podrien extreure múltiples línies d’investigació. Sense anar més lluny, Barcelona ha estat mare de nombroses compositores al llarg dels últims segles, i en canvi les programacions no se’n fan ressò. Llibres com els d’Anna Beer pretenen canviar-ho.
Fotos: Anna Beer i Sira Fernández.
