Una de les bones notícies musicals d’aquest temps de parèntesi ha estat la publicació de Montserrat Torrent. La dama de l’orgue, a Ficta Edicions, a càrrec del periodista musical Albert Torrens. No, autor i personatge no són família, però a l’obra no hi falta pas entusiasme i exhaustivitat, com tampoc rigor i veracitat. Albert Torrens ens ofereix un text ric i elegant que, tot i el distanciament obligat pel gènere, ens apropa la figura de l’organista catalana fins al punt que ens en fem creus com podíem viure en el món de la música sense una aproximació acurada a la seva vida i obra.

El llibre de Torrens és interessant i necessari, digne d’un professional experimentat i amb criteri que ha fet de l’actualitat musical catalana la seva passió i professió. Fa molts anys que, des de la ràdio i les revistes, posa l’altaveu a l’abast del creador i dona a conèixer aquests fragments de vida que tan ens enriqueixen i posen cara a l’actualitat.

El relat s’estructura en tres parts, “preludi”, “fuga” i “coda” i a través de les paraules podem descobrir molts detalls de la vida musical del darrer segle en una Barcelona tan convulsa com interessant en què personatges com Enric Granados, Marshall, Alicia de Larrocha, Lluís Millet, Anna Richi, Miquel Llor o Jordi Roch van teixint una realitat polièdrica i engrescadora que ens fa entendre per què som on som, però també ens fa plantejar el poc protagonisme que tenen algunes veus autòctones i, en canvi, el sempre omnipresent paper d’altres figures internacionals mainstreem sense les quals sembla que no es pot explicar la vida artística catalana.

El text juga hàbilment amb tres nivells discursius. D’una banda, hi ha el cos del text, explicatiu i de llenguatge desapassionat però molt il.lustrador, i hi podem trobar, en tipografia més petita, el vigorós testimoni de Montserrat Torrent, a banda de les nombroses i acurades notes a peu de pàgina, que ens ajuden a situar els personatges i els fets en el nodrit fil temporal de les darreres dècades. Un treball que situa el periodista com a historiador i acadèmic, amb una prosa nodrida de referències que enriqueixen la indispensable lectura a cavall entre les memòries, el comentari i la biografia, construïda a partir de llargues converses entre periodista i organista mantingudes amb paciència i cerimoniositat en els darrers anys. El testimoni vivaç de Montserrat Torrent es filtra enèrgicament entre les pàgines d’una lectura que es fa molt agradable, també, per una edició entenedora i llegible, de lletra clara. Al llarg de més de 450 pàgines, Albert Torrens acompanya el lector amb una prosa eficaç, reveladora, que mostra les virtuts de l’organista sense construir un assaig hagiològic. El contingut del llibre es completa amb una selecció de fotos a la part central i un índex onomàstic que es fa molt útil per situar personatges.

Cal destacar també la inspirada prosa del prologuista Agustí Bruach, que fa un elogiós comentari del llibre d’Albert Torrens. Sobretot, destaca el caràcter inconformista i innovador de Montserrat Torrens: “És ben cert que, malgrat que la protagonista negui al llarg del seu relat la seva voluntat i capacitat de rebel.lió en els diferents moments de la seva vida, el llibre deixa llegir entre línies una reiterada necessitat de sortir de la desfilada, de trencar l’ordre marcial preestablert per marcar el seu propi pas i desbrossar camins nous a partir d’un inconformisme i una originalitat que ha mantingut fins a l’actualitat”.Bruach destaca l’esperit lluitador de la protagonista, una dona valenta que no es va arronsar durant els temps difícils de la Guerra Civil.

Montserrat Torrent (Barcelona, 1926) ha estat una organista decisiva en la vida cultural catalana. Amb molt de talent i facilitat per la música, va ser estimulada de ben petita per una família melòmana i molt sensible a les arts. La barcelonina es va iniciar al piano, com a influència de la seva mare, però aviat va trobar la seva veritable passió en l’orgue, que l’acompanyaria en més de setanta anys de carrera com a concertista i docent, una de les trajectòries més longeves de la literatura per a orgue del segle XX. El repertori que més intensament va conrear aplegava Bach, l’ibèric antic, el contemporani i una especialització en Josep Soler. L’autor fa un repàs exhaustiu per la seva vida professional sense convertir el seu relat en un compendi d’organologia, però amb un discurs sòlid i ben documentat que repassa una trajectòria apassionant i sense fissures.

---

---