En el marc de les residències musicals de la Fundació Catalunya La Pedrera, aquesta setmana santa hem pogut sentir un trio de cambra encapçalat per la pianista Marta Puig. Puig ha estat una dels artistes residents a la Fundació aquesta temporada, i va donar una mostra més que notable del seu art i la seva tècnica en un concert format per un repertori eclèctic que anava de Haydn fins a Montsalvatge.

Els músics que tocaven amb Marta Puig eren el violinista Federico Piccotti i el violoncel·lista Carlos Sánchez, i feia realment goig veure tres músics tan joves tocant amb tanta professionalitat. Marta Puig, una pianista de només 27 anys, va demostrar un nivell altíssim de tècnica, d’estil i de capacitat expressiva. Sens dubte, es pot considerar ja un valor consolidat, i no tan sols una promesa.
 
El Trio núm. 39 de Haydn, que obria el concert, va ser la presentació dels tres artistes. Marta Puig va sobresortir per damunt de violí i violoncel, i no tan sols en qualitat, sinó literalment en so. Federico Piccotti, de només 23 anys, és un violinista que encara necessita polir el so, ja que no va assolir la delicadesa que requereix el classicisme de Haydn. D’altra banda, el violoncel de Carlos Sánchez va ser gairebé imperceptible. Semblava com si el trio fos en realitat un duo de violí i piano amb una mica de farciment.
 
Les dues peces de Montsalvatge van ser on vam poder sentir dos duos, de violí i de violoncel, respectivament. En l’Sketch per a violí i piano, Piccotti es va deixar anar, es va posar a to i va encarar la difícil peça amb molta solvència, una afinació correctíssima i unes dobles cordes molt netes. En el Trio núm. 1, op. 8 de Xostakóvitx, Puig i Piccotti van tocar en perfecta consonància, tots dos amb molta desimboltura i un so poderós. Carlos Sánchez va tornar a quedar discret; només es feia sentir quan tocava sol amb el piano.
 
El moment de lluïment de Sánchez va venir amb la Invenció a la italiana per a violoncel i piano, de Montsalvatge. És un músic correcte, amb una afinació molt bona i un so net, però no suficient per actuar com a solista amb llum pròpia. En el Trio núm. 1 op. 8 de Brahms es van tornar a reunir els tres músics. Marta Puig va brillar novament, amb un domini tècnic absolut i un so gran i expandit. En l’Adagio va exhibir molta expressivitat. Federico Piccotti, en canvi, va semblar que reculava al nivell que havia demostrat en Haydn. El so del violí era encarcarat, faltava llibertat expressiva.
 
Sens dubte, a Marta Puig l’escenari de la Fundació Catalunya La Pedrera se li fa petit; el seu art es mereix escenaris més importants, de més envergadura. Piccotti i Sánchez van quedar una mica a la seva ombra, en un concert que va fer les delícies del públic assistent.

Foto: Marta Puig

---

---