Quan el 2003 sortí al mercat el doble CD de la Passió segons Mateu que Paul McCreesh gravà amb els seus Gabrieli Consort&Players ens va sorprendre molt gratament la seva proposta innovadora. McCreesh partia dels plantejaments encara no rebatuts de Joshua Rifkin on una única veu interpretava cada part del cor; per tant una versió gairebé cambrística molt allunyada de tot el que coneixíem fins llavors. Els tempi lleugers i la claredat de textures afavorien aleshores una interpretació àgil, fluïda, lluminosa i detallista, secundada amb unes veus implicades com l’extraordinari Evangelista de Mark Padmore o una expressiva Magdalena Kozena en la part de contralt.

Els plantejaments de McCreesh-Rifkin funcionen per tant si es disposen d’un grup de veus amb la suficient amplitud per portar a terme una detallista interpretació de la gran partitura de Bach, aspecte que lamentablement no es va tenir en compte en el concert de dimecres passat al Palau de la Música, amb uns protagonistes que no anaren més enllà d’una discreta correcció. Tampoc l’orquestra va tenir una prestació gaire satisfactòria, amb diversos moments titubejants. Les sonoritats poc pulcres i aspres ja afloraren en la primera intervenció, l’imponent cor inicial a tres parts del que inexplicablement s’eliminà la prestació vocal del coral “O Lamm Gottes unschuldig”, que simplement estigué interpretat per un dos orgues positius. Pot semblar un dispendi contractar una soprano per cantar només aquest coral, però no deixa de sorprendre que en una versió tan volgudament fidel a la partitura original se silenciés aquesta magnífica part.
 
La primera veu en aparèixer en solitari va ser la del tenor anglès Nicholas Mulroy com a Evangelista, una veu de timbre agradable però limitada en els registres extrems de la tessitura, aspecte que limità una expressió més profunda de la seva extenuant part. Molt més important ens semblà la veu del seu company del cor segon, el també anglès Jeremy Budd, qui tingué una bona interpretació de l’ària de tenor nº35 “Geduld!” amb un gran acompanyament del violoncel de Lucile Perrin, de gran virtuosisme i clara articulació.
 
Tampoc el baríton James Newby ens semblà una veu adequada per a la llarga i dramàtica part de Jesús, on seria desitjable una vocalitat de més rotunditat. El baríton interpretà també les dues àries per a baix de la segona part, on encara es trobaren més evidents les mancances de la seva veu. Per la seva banda, Stephan Loges en el segon cor donà vida a Judes i Pere, cantant també l’ària per a baix de la primera part; veu de timbre no gaire agraciat i amb un excés de vibrato.
 
Potser la veu més destacada de les vuit que formaven el conjunt de doble cor va ser la de la soprano Anna Dennis, amb una bona projecció que la diferencià entre els seus companys, aconseguint una gran interpretació de l’ària nº49 “Aus Liebe”, secundada per l’acurada la flauta de Georgia Browne i uns no gaire encertats oboès (en aquest episodi, da caccia), d’una articulació confosa i unes sonoritats poc encisadores, un aspecte que es repetí massa freqüentment durant tota la vetllada, emboirant grans moments de la partitura bachiana.
 
La mezzosoprano Helen Charlston substituí a la inicialment prevista Anna Stéphany. Veu agradable però d’escassa projecció que no arribà a emocionar en les millors pàgines de l’obra, on sembla que la veu de contralt motivà la més gran inspiració de Bach. El seu famós “Erbame dich” no anà més enllà de la simple correcció en la veu de Charlston.
 
No recordem un director d’orquestra que com McCreesh deixés gran part de l’obra a la llibertat de cantants i instrumentistes, restant ell mateix en una inactivitat exasperant, escoltant immòbil. Som conscients de que els eixuts i espartans pentagrames de la pietosa obra de Bach no permeten en alguns moments grans elucubracions des de la batuta, però enyorarem una major implicació del director anglès, en una obra llarga on el discurs dramàtic va decaure amb massa freqüència.

Foto: Paul McCreesh

---

---