El Festival LIFE Victoria ha presentat en concert a la soprano Mercedes Gancedo i la pianista Beatriz González Miralles en un format inèdit: un recital aperitiu a la Galeria Carles Taché. Podem dir que s’han trencat motlles: ha estat un  concert que no s’ha fet en cap auditori, ni teatre, ni església. Tampoc l’horari (migdia de dissabte) era l’habitual. I malgrat tot això, podem afirmar que ha estat un èxit. 

Quines ha estat les claus per triomfar amb una fórmula tan atípica?

En primer lloc, la galeria d'art contemporani Carles Taché, on actualment es pot veure una exposició d'obres de Michael Joo, ha permès obtenir una gran comunió entre música, pintura, escultura i arquitectura. Si d'entrada pensàvem que l'ambient (parets blanques, terra de ciment) provocaria un clima fred, sorprenentment, a mesura que ha començat el recital, hem anat trobant un equilibri acústic i visual inesperat. El sostre alt, amb bigues de fusta, ha permès que tant el piano com la veu es projectessin a la perfecció.

Però, en segon lloc, hem trobat un seguit d'elements gens habituals a la música clàssica i que, en la nostra opinió, han estat un encert. La disposició del públic, asseguts en cadires al voltant de taules amb un bon aperitiu, afegia novetat i expectació. L'horari -migdia- permetia inundar de sol la sala, gràcies a unes finestres ubicades en una banda del sostre. I les intèrprets s'hi han sumat a aquest ambient innovador canviant el vestuari segons els hi demanava el programa.

Musicalment, podem dir que el programa ha estat realment amè. El concert s'ha iniciat amb peces del compositor argentí Guastavino, interpretades amb gran nostàlgia i sentiment, per continuar amb una sèrie de cançons populars de Ginastera on podíem sentir dances ràpides i també lentes i malencòliques, així com una cançó de bressol. Després, les artistes han abordat un grup d'autors francesos: Fauré i Debussy. Han estat peces d'ensomni, amb una gran sensibilitat i unes melodies hipnòtiques.

Però ha estat amb Bernstein, amb “I hate music” i “Four recipes”, quan hem deixat de somniar i hem tocat de peus a terra. Mercedes i Beatriz s'han presentat amb l'estètica de dues nenes, amb llaços roses al cabell, una pilota per jugar i diferents atrezzos. Que divertit que ha sigut! Quin canvi de clima! Quina versatilitat! S'han entregat d'una forma natural, gens ortopèdica ni prefabricada. El resultat ha estat una actuació escènica despreocupada, simpàtica i espectacular en el ple sentit de la paraula.

Cal afegir que la dicció, tant del francès com de l'anglès, ha estat fantàstica i la qualitat tècnica, expressiva i comunicativa, tant de l'instrument com vocal, ha vorejat l'excel·lència. Des del primer minut, cantant i pianista han format un tàndem on destacava la seva sintonia.

Per arrodonir el dia, ens han regalat dos bis: una peça de Tchaikovsky (Nur Wer die Sehnsucht Kennt) i una de les cançons negres de Montsalvatge (Canto negro). Ha estat el tancament perfecte per un concert innovador però, sobretot -i això és una cosa d'agrair aquests dies-, realment terapèutic.


Fotos cedides per LIFE Victoria. Crèdit: Guillem Gandol
 

---

---