Ahir al vespre vam poder gaudir, al Petit Palau, d’un concert extraordinari en el marc del Cicle BCN Clàssics. Miquel Ortega va dirigir una meravellosa La voce in off de Montsalvatge amb Raquel Lojendio, Marc Sala i Carles Pachón. Mínims recursos i màxima expressió.

La feina que està fent l’equip de BCN Clàssics bastint una temporada sòlida i amb molts al.licients per a diferents tipologies de públic està funcionant. El cicle, que té lloc al Palau de la Música Catalana, ja va tenir el seu primer èxit amb la Novena de Beethoven i Antoni Wit, amb l’Orquestra de Cadaqués. Enguany, a més, té com a invitades d'honor la London Philharmonic, l’Oslo Filharmonien, Europa Galante o la Gewandhaus, amb noms com Fabio Biondi, Vasily Petrenko, Javier Perianes, Andris Nelsons o Gianandrea Noseda per interpretar obres que van des de Vivaldi fins a Montsalvatge, passant per Mozart, Beethoven, Txaikovski, Xostakóvitx o Rodrigo.
 
Però no cal anar tan lluny per trobar estrelles. A casa tenim molt de talent, i es va demostrar ahir al Petit Palau, amb l’Ensemble de l’Orquestra de Cadaqués i solistes de gran sensibilitat i experiència com la tinerfenya Raquel Lojendio, que la temporada passada va ser un meravellosa Margarita de Faust a l’Auditorio de la seva ciutat natal, o els catalans Marc Sala, tenor, que està consolidant la seva carrera a l’Estat i cada cop té més compromisos a l’estranger i el baríton Carles Pachón, que ja no és una jove promesa, sinó un valor segur.
 
L’austeritat es va manifestar com una virtut. La voce in off es va representar sense escenografia, fins i tot sense electrònica per al rol de Marc Sala com a Claudio (recurs que necessita la veu suposadament enregistrada amb un magnetòfon apareixent a escena d’entre els morts), amb una orquestra de cambra que interpretava una equilibrada i fidel reducció del mestre de la nit, Miquel Ortega, i els cantants vestits de gala, sense caracterització i amb partitura. Potser BCN Clàssics es va passar amb l’austeritat en el programa de mà, que anunciava els cantants però no el rol que havien de desenvolupar (eren tres, tampoc hi ha tan misteri, però per qui no està familiaritzat amb l’obra es pot despistar), tampoc hi havia notes al programa ni les biografies dels cantants, el mestre i l’ensemble, per no parlar dels sobretítols -probablement això ho reivindico per deformació professional. Però, sincerament, és l’únic que se li pot retreure a una nit que musicalment va ser rodona.
 
Començant pel Cor de Cambra del Palau de la Música, que es va mostrar versàtil, fresc, preparat i professional. Les seves interpretacions són claus en l’obra de Montsalvatge i el resultat va ser del tot satisfactori: homogeneïtat, empastament, equilibri entre cordes i bona dicció. Quant a l’Ensemble de l’Orquestra de Cadaqués, va sonar, de la mà de Miquel Ortega, plena de matisos, navegant entre l’impressionisme i l’expressionisme, la sensualitat i l’histerisme, en una pàgina molt personal de Montsalvatge. Els glissandi que introduïen la veu de Claudio destacaven per la subtilesa i la intervenció del violoncel després de la tercera aparició del cor, tan lírica, va sonar amb flaire d’esperança i un timbre molt bell enmig d’una situació tensa entre els dos personatges vius, Angela i Mario. Però el més important en l’òpera: tots estaven al servei dels solistes.
 
El baríton Carles Pachón (Mario) va ser un amant gelós de timbre rugós però amb un toc de brillantor, que va demostrar caràcter i personalitat i gran compenetració amb els dos altres protagonistes. Realment és prodigiosa la maduresa que ha assolit aquest jove d’insultants 23 anys. Alerta, perquè s’està movent molt i la seva sòlida tècnica apunta una gran carrera. Per la seva banda, el tenor Marc Sala no deixa de sorprendre’m positivament. Avesada a la seva veu, sempre rodona i d’una bellesa extraordinària, es va mostrar, ahir a la nit, més sòlida encara, amb gran projecció i línia impol.luta. El rol li va com anell al dit, pel fraseig i per encarnar l’amor melangiós de l’estimat que ha de morir. Clarament, la veu de Marc Sala va il.luminar l’auditori quan va començar a sonar. Però no es va quedar pas enrere la soprano que interpretava Angela, Raquel Lojendio. Una veu atractiva i d’ampla tessitura, sòlida en el centre i deliciosa en els aguts. Va saber imprimir el pathos del personatge i ser versàtil en les diferents situacions que se li presentaven, més estripades amb Mario, i més cantabile amb Claudio. L’equilibri entre les tres veus, quan sonaven en trio, era impecable. Tot encaixava de forma orgànica, com si fos natural, amagant totes les hores de preparació que hi ha al darrera d’una partitura tan exigent com la de Montsalvatge, que vam poder sentir amb Ángeles Blancas la temporada 2014/15 al Gran Teatre del Liceu amb doble programa, incloent-hi també la sublim Voix de Poulenc.
 
Tot plegat, un espectacle rodó, on la música parlava per si sola. No hi vam trobar a faltar tot el revestiment pictòric, arquitectònic i de disseny d’una òpera a l’ús. Al Petit Palau simplement hi havia so per expressar, amb els mínims elements, el màxim d’expressivitat. L’Absolut, com diria el filòsof.

Fotos: Raquel Lojendio, Marc Sala, Carles Pachón

---

---