El 20 de novembre L’Auditori de Barcelona rebé Nils Frahm, pianista i compositor alemany conegut arreu pels públics més joves i alternatius. Després de visitar la ciutat de Barcelona durant el festival Primavera Sound, Frahm tornà a la ciutat comtal per a presentar-nos el seu costat més íntim, sense deixar de banda el caràcter electrònic que tant el caracteritza.

L'Auditori de Barcelona rebé Nils Frahm juntament amb un públic poc habituat a la sala de concerts. Quan ja havien passat deu minuts després de l’hora en què suposadament havia de començar el concert i encara hi havia gent entrant a la sala, el pianista alemany sortí a l’escenari i s’assegué davant d’un dels deu teclats que hi havia col·locats. D’aquesta manera tan estranya començà el concert, amb les portes de la sala obrint i tancant-se constantment, gent parlant per tot arreu, llums de mòbil que els espectadors perduts i triganers feien servir per orientar-se i un desgavell generalitzat que féu que molts de nosaltres ens poséssim de tots colors avergonyint-nos de formar part d’aquell públic tan maleducat.

Després dels minuts de rigor continuava el desordre, i a dos quarts de deu, mitja hora després del suposat inici del concert, vam haver d’aixecar-nos per deixar passar una parella que feia tard o que potser feia estona que buscava el seu lloc enmig de la foscor. Tot i el caos creat per un públic òbviament mal acostumat i maleducat, el pianista alemany continuà amb el concert sense immutar-se i d’una manera tranquil·la, fins que notà que la majoria del públic s’havia col·locat i engegà els motors “full power”.

Després d’un inici relaxat i reposat, Nils Frahm es disposà a deixar embadalit un públic que tenia ganes de marxa amb uns sons que semblaven sortir de tot arreu menys d’un teclat. El músic duia una quantitat inimaginable de sintetitzadors, taules de so i cablejat, a banda dels 10 teclats de mides i formes ben diferents. Després de demostrar la seva tècnica i gràcia creant sons, féu el primer parèntesi de la vetllada; aquells que no havíem tingut mai el gust de veure’l en directe, vam sorprendre’ns de la simpatia i la proximitat del caràcter de l’alemany, que es guanyà el públic en menys d’un minut i ens regalà més d’un acudit relacionat amb la seva pròpia creació, els cables i els botons dels sintetitzadors.
 
Un cop trencat el gel, Frahm es recol·locà al davant del Hammond per oferir-nos un seguit d’improvisacions que recordaren vagament a l’escola de Chick Corea, potser pel so del teclat però també per l’estil clarament jazz-fusió que semblà aparèixer en aquell moment. L’estil jazzístic es convertí ràpidament en electrònic i alemany de primera qualitat, sempre fent ús dels teclats a mà per a convertir els sons dels instruments en quelcom inimaginable.
 
No fou fins a gairebé el final del concert que Frahm s'assegué al piano de cua, amb el qual ens delectà amb un seguit d'improvisacions un pèl més clàssiques però sempre amb un deix repetitiu i minimalista que fàcilment feia pensar en l'escola de Philip Glass. Just abans d'acabar, Frahm s'aixecà i, després d'un aplaudiment eixordador, advertí al públic: ell no era un artista gens clàssic i no li agradava fer-se pregar, per tant quedàvem avisats que després de la peça que ens oferiria a continuació, sortiria un parell de segons de l'escenari però tornaria per oferir-nos un bis de manera gratuïta. Fou així com l'artista s'acomiadà abans d'hora i ens oferí, per acabar, un parell de peces que no deixaren ningú indiferent. Si fins aleshores havia fet ús de tots els sons imaginables per crear atmosferes etèries i fantàstiques, el final del concert estigué marcat per la combinació entre els sons reals del piano de cua i els beats electrònics samplejats a través de la resta de teclats, fent i desfent ritmes i melodies que s'anaren perseguint unes a altres fins a fer eclosió de manera fantàstica en la peça final.


Fotos: Nils Frahm.

---

---