Ningú ha dit mai que no es pogués passar del Barroc al pop-rock en una mateixa tarda. I tot i no ser feina fàcil, l’Oriol Aymat s’ha especialitzat en no especialitzar-se. Començà els estudis de violoncel amb Fernando Caminals i aviat projectà la seva carrera des de Londres i Essen. La curiositat per descobrir, improvisar i interpretar estils musicals tan diferents defineix la inquietud que el porta a un eclecticisme poc comú. Amb un currículum excepcional, ha enregistrat una vintena de CDs de sonoritats molt variades, alhora que forma part del Trio G.A.P i altres grups d’interpretació històrica com les Vespres d’Arnadí o més recentment el Bach Collegium Barcelona, a més del ja més que conegut pop-rock de Blaumut. Parlem amb ell sobre com està vivint aquesta situació tan excepcional i com es veu afectat el món de la música i de la cultura en general.

Personalment, la veritat és que bé. El fet de tenir uns dies per fugir de l’estrès diari i poder respirar amb més calma s’ha agraït molt. Estar a casa i poder dedicar temps real als que més estimes t’ensenya a donar importància a algunes coses que abans no significaven tant. D’altra banda, a nivell laboral tot és molt incert. Els concerts han parat, i el pitjor és que no sabem fins quan serà. Em sap greu per tots aquells projectes tan bonics que teníem entre mans, alguns més personals i d’altres amb un equip darrere amb el qual hem estat treballant molt, i que de sobte les coses es vegin ensorrades fa molta pena. Tot i que intentem ajornar el que podem, no sabem quan ni sota quines condicions podrem continuar. Hi ha dies que ens donen bones notícies, d’altres que són dolentes, i el fet que podem dedicar molta energia a posposar un concert però sempre amb la incertesa de si s’acabarà fent o no és fa una mica dur. Tampoc podem preveure si el dia que s’aixequi el confinament es permetran aquest tipus d’esdeveniments, si limitaran l’aforament, si hi haurà altres restriccions… Ni tan sols sabem si la gent tindrà ganes de sortir als concerts. A nivell general és molt difícil de preveure.

Crec que la gratuïtat o no de la música és un tema a part. O sigui, que tothom qui vulgui compartir el seu contingut és lliure de fer-ho perquè la música, a banda d’aquesta funció social i col·lectiva, és també una eina molt sanadora i terapèutica, no tan sols per qui l’escolta, sinó també per qui la interpreta. Llavors respecto molt aquestes iniciatives que sorgeixen des de casa. Amb el meu grup, Blaumut, n’hem impulsat algunes i la veritat és que ens ho hem passat molt bé gravant; és divertit, una experiència diferent i que al final, quan ho escoltes, el resultat queda molt bonic. Així i tot, crec que la música clàssica té un punt diferent, ja que estem acostumats a la interpretació a tempo lliure on es necessita el contacte en directe per entendre’ns i sortir una mica de l’estricte ritme del metrònom. A més a més, quan ens sumem a aquest tipus d’iniciatives, ens lliurem de molts prejudicis que abans teníem instal·lats, ja que la tecnologia, en moments com aquests, ens permet experimentar i fer música d’una forma que abans no contemplàvem, fins i tot amb una autenticitat que les gravacions d’estudi sovint eliminen.

Com creus que pot afectar aquesta situació generada pel COVID-19 al sector de la música o al sector cultural en general?
Segur que ens afectarà a tots, a nosaltres i també a altres sectors. El tema clau és si podrem obrir les sales de concerts i quan ho podrem fer. Si resulta que no, doncs estem parlant d’un problema molt seriós i greu a llarg termini, ja que ens haurem de reinventar. Sincerament espero que la situació no vagi cap aquí, tot i que ens hem de plantejar què passa si aquest virus no es pot controlar, o què passa si el confinament total o parcial s’allarga en el temps. Suposo que el primer en quedar afectat serà el sector cultural, o totes aquelles activitats que inclouen molta gent.

A nivell estrictament econòmic, crec que la música i les crisis sempre han estat bastant lligades. Totes les arts han conviscut en un context de crisi, mostrant la capacitat de treure’n noves idees i nous corrents que fan que l’art hi tingui molt a dir. És essencial trobar una solució per continuar amb la producció artística, establir-nos en un model econòmic que funcioni per a tots. Reinventar-nos, agrupar-nos, serà necessari. Totes aquestes iniciatives particulars clarament no són una forma de subsistència; són una opció per aquests dies de confinament, per continuar fent coses i obrir-nos a la gent, però a nivell econòmic no són viables, i és necessari posar-hi solució.

Parlant de la necessitat de reinventar-se, com a músic i artista consolidat, t’hem pogut veure sempre en estils molt diferents: des del primer violoncel·lista de l’Orquestra del Bach Collegium de Barcelona fins al pop-rock de Blaumut.
Cada artista és un món, però en el meu cas, m’he deixat portar una mica pel que la vida m’ha anat oferint. Mentre estudiava a Essen (Alemanya), vaig tenir molt contacte amb ballarins i altres artistes en moviment, així que em vaig anar introduint en un món amb necessitats i solucions diferents a les que estaven escrites en una partitura. El que va passar és que em va agradar molt la llibertat que oferia la improvisació, i el fet de poder fer-ho amb artistes que fan del seu art un moviment en temps real. Em vaig deixar portar, sense arribar a estudiar mai jazz o pop, però a base de tocar i experimentar, de participar en diferents projectes i compartir experiències amb gent molt bona en aquest àmbit, he fet d’un exercici que abans em feia una mica de respecte una de les coses més valuoses que he après com a músic. Em vaig alliberar de la por de sortir d’allò establert i de ser un músic més lliure.

 

També t’hem pogut veure molt actiu interpretant repertori Barroc. Hi ha algun estil concret en el que et sentis més còmode?
Doncs ara ja no ho sé. Últimament em dedico molt al Barroc, a Blaumut… Quan toques el violoncel clàssic les rutines d’assajos i d’estudi són molt més marcades, mentre que amb Blaumut, per exemple, he passat tant per la interpretació com per temes logístics, o fins i tot reunions de management. El concepte de gravació d’un disc com els que hem estat gravant amb el grup no té res a veure en agafar el violoncel i assajar, una part molt diferent a la d’un violoncel·lista de clàssica. A la vegada estic compaginant els projectes més personals amb les classes al Conservatori de Cervera que, precisament dins d’aquesta situació tan excepcional, estic fent online. Ja havia provat aquest format de classes online anteriorment quan estava de gira, i la veritat és que a més de mantenir la rutina dels alumnes, es poden transmetre els conceptes més importants i aprendre de noves experiències.

Tornant a quin estil em sento més còmode, la veritat és que no sabria donar una resposta a aquesta pregunta. Últimament estic assolint un nivell de qualitat amb el Barroc que m’agrada molt; he assolit un so i una entesa musicalitat en la que em sento molt còmode. En el fons, amb el pop també: les articulacions o la sonoritat les he anat aprenent amb l’experiència. De la mateixa manera, quan interpreto repertori clàssic o romàntic amb el violoncel modern, sento que és allò que vaig estudiar de jove tantes hores, amb la tècnica a la qual hi vaig dedicar tantes hores, de manera que és el que està més a dins meu i amb el que sento que em puc expressar millor.

 

Alguns estils t’ensenyen a anar més enllà de la partitura…
Amb el barroc, a nivell d’aprenentatge estàs tocant molt més del que està escrit, a la vegada que et dona una concepció com a músic molt més ampla. Venim d’una escola molt més clàssica on ens ensenyen a llegir les partitures i les indicacions que hi ha escrites, mentre que en el Barroc aquestes últimes no hi són. Has d’escoltar molt, llegir les harmonies que no necessàriament trobes escrites i a la vegada ser molt més creatiu.

 

Poder canviar el violoncel barroc per tocar a un concert de Blaumut és una llibertat que a vegades no és possible per a tots els artistes. Quines són les dificultats que t’has trobat en el teu camí cap a un estil tan lliure?
Crec que els valors absoluts no existeixen. Tots els estils que puc tocar, en el fons, tenen en comú la comunicació, és a dir, tots són música i, per tant, parlem del mateix. Igualment trobo que fer música de Bach o de Penderecki són, en realitat, conceptes molt diferents que englobem dins del món de la música clàssica. Ambdós ens alimenten i tots dos s’alimenten recíprocament, de manera que el que aprens d’un no vol dir que no ho puguis aplicar quan interpretes a l’altre. La meva incursió al món del pop, per exemple, m’ha donat elements comunicatius que avui en dia trobo que m’han enriquit molt en altres facetes interpretatives. A nivell d’harmonia o el fraseig, les construccions musicals de direcció m’han enriquit en totes les coses que faig. Veig la música com un tot. Trobo molt bonic poder tocar a un assaig amb Vespres d’Arnadí i, a la mateixa tarda, anar a tocar un concert amb Blaumut.

 

Vas estudiar a Londres on vas rebre una educació més enfocada a ser concertista. Com has arribat fins aquí?
Dins la clàssica, l’educació és dirigida cap a l’especialització, cap a mostrar les capacitats d’aquell músic en aquell determinat estil. Si més no, les situacions en les que et trobes a la vida t’aporten sempre alguna cosa, i has d’aprendre a fer el què vols i a descobrir coses fora del camí que t’havies marcat. Et pots emportar sorpreses molt bones i alguna decepció, evidentment.

 

Com veus el futur? Quines són les perspectives?
M’agradaria seguir fent les coses bé i millor cada vegada. Un professor em va dir que no pensés en els diners, que aquests vindrien si les coses es fan tan bé com pots. Fa molts anys d’això ja, però considero que és veritat. Vivint en un món consumista, necessites els ingressos, però al final mai acabo decidint els projectes pels diners. La clau està en trobar un compromís, un entremig que et permeti sobreviure i fer allò que t’agrada, i m’agradaria continuar per aquest camí, pensar menys en el dia a dia però a la vegada viure tots els moments que m’aporta la meva carrera com a músic.

 
Algun consell per passar millor el confinament?
M’agradaria que la gent aprofités aquesta situació tan estranya de confinament per dedicar-se a la gent estimada, per gaudir d’aquelles coses que, normalment, i a causa de la velocitat de la vida, no podem estar gaudint tant com voldríem. Aprofitem ara aquests dies per revalorar aquestes coses i retrobar-nos amb elles.