En el món de la música, com en el de moltes altres disciplines artístiques, sempre hi ha quelcom que resulta més aviat una excepció que no pas la regla. Les obres per a mà esquerra són el rara avis del corpus pianístic, si bé hi ha èpoques en les quals la seva creació ha estat més prolífera, com per exemple, durant la primera meitat del segle XX. És aquí on entra en escena el protagonista de l’article, el pianista Paul Wittgenstein, donat que va ser una de les principals figures que impulsaren aquest tipus de composició. 

Paul Wittgenstein nasqué l’any 1887 a Viena, essent el setè dels vuit fills d’una de les famílies amb arrels jueves més riques i importants de l’imperi austro-hongarès. Els seus avis, plenament integrats en la cultura germànica, eren coneguts com col·leccionistes entusiastes i selectius. El violinista Joseph Joachim, cosí de la seva àvia, fou adoptat quan tenia dotze anys per la família, que l’envià a estudiar amb Felix Mendelssohn: «Tan sols deixi’l respirar el mateix aire que vostè!», li demanaren al compositor. Joachim fou el principal lligam entre els Wittgenstein i Clara Schumann i Johannes Brahms, que esdevingueren convidats habituals en els sopars de la família de Paul: l’amistat de Brahms era valorada per sobre de qualsevol altra i algunes de les seves obres —com ara el Quintet per a clarinet— es sentiren per primera vegada a casa dels Wittgenstein.  A les vetllades que organitzava Leopoldine Wittgenstein —mare de Paul i una dona amb un talent musical excepcional— també assistien Gustav Mahler, Bruno Walter, Richard Strauss i Pau Casals, i fou així com casa seva es convertí en un gran centre d’exquisidesa musical. És evident, per tant, que tot estava a favor perquè els fills del matrimoni Wittgenstein fossin agents actius en la vida cultural austríaca. Els desitjos i les constants pressions del seu pare, Karl Wittgenstein, perquè continuessin amb el negoci familiar tingueren, però, efectes desastrosos: Hans —el Mozart de la família— i Rudolf, dos dels germans grans de Paul, se suïcidaren en el seu intent de perseguir una carrera en el món de la música i del teatre els anys 1903 i 1904, respectivament. Ambdós tragèdies tingueren efectes devastadors sobre el seu pare i el dugueren a educar els fills més petits —entre els quals trobem Paul i Ludwig, que esdevingué un important filòsof— amb més llibertat. 

 A les vetllades que organitzava Leopoldine Wittgenstein —mare de Paul i una dona amb un talent musical excepcional— també assistien Gustav Mahler, Bruno Walter, Richard Strauss i Pau Casals, i fou així com casa seva es convertí en un gran centre d’exquisidesa musical.

Sota el mestratge de Theodor Leschetizky i Joseph Labor —organista i compositor cec la carrera del qual va ser en gran mesura impulsada pel mecenatge dels Wittgenstein—, Paul aviat es convertí en pianista després de la mort del seu pare i l’any 1913, amb 26 anys, debutà com a intèrpret a Viena: si bé les crítiques que obtingué foren bones, no podrem mai arribar a saber si van ser realment merescudes o jugà un important paper la influència de la seva família. En qualsevol cas, el reconeixement que obtingué com a pianista amb dos braços no trigaria en esfumar-se: un any després, amb l’esclat de la Gran Guerra, Paul va allistar-se a l’exèrcit amb el seu germà Ludwig. En la campanya de Galítzia, quan es dirigia a la frontera russa, però, una bala el ferí al colze dret i, abans que recuperés el coneixement, ja havia estat traslladat a un hospital de campanya on li havien amputat el braç dret, amb terribles conseqüències per la seva carrera professional com a concertista. «Quina cosa tan terrible! Quina filosofia ajudarà alguna vegada a superar un fet d’aquest tipus?», escriví el seu germà Ludwig, quan s’assabentà del que havia succeït. 

L’any 1915, Wittgenstein debutà com a pianista manc en un concert benèfic per a mutilats que havien tornat de les trinxeres

Seguint l’empremta del pianista hongarès Géza Zichy —alumne de Liszt que també havia perdut un braç en un accident de casa—, Wittgenstein no es ressignà amb la tragèdia i es decidí a tirar endavant la seva carrera professional. Des de l’hospital de guerra on estava internat perfeccionà la seva tècnica de mà esquerra: començà dibuixant el teclat d’un piano sobre una caixa, i sobre l’esbós practicava durant set hores diàries. En veure’l un diplomàtic danès, el traslladà a un camp on tingué accés a un piano, amb el qual començà a treballar l’Estudi Revolucionari de Chopin, que coneixia de memòria. Possiblement la tria no va ser pas casual, donat que el pianista Leopold Godowsky —que patí una paràlisi parcial en el costat dret del seu cos— l’havia arranjat per a mà esquerra. L’any 1915, Wittgenstein debutà com a pianista manc en un concert benèfic per a mutilats que havien tornat de les trinxeres: si bé les crítiques foren bones i la seva tècnica causà sorpresa, de nou no es pot desxifrar fins a quin punt les ressenyes eren més fruit de la valentia que suposava pel pianista tornar als escenaris amb un braç menys. 

Tanmateix, Wittgenstein s’esforçà per esdevenir un pianista excel·lent i, en el seu retorn a Viena, va dedicar-se a estudiar obres compostes per Labor especialment per a ell, arranjament de peces pre-existents per a mà esquerra que ell mateix havia fet i, finalment, va començar a encarregar obres a importants compositors del moment, principalment gràcies al reconeixement i l’estima rebuda i, sobre tot, a la fortuna familiar. Tot i que era admirat arreu del món, la seva família tampoc n’estava gaire convençuda del seu talent, donat que creien que mancava de gust i tenia massa gestos extravagants. 

Durant la dècada dels 20 figurà a la dedicatòria de les partitures de Hindemith, Korngold, Schmidt i Strauss, Ravel i Prokofiev li composaren concerts durant els anys trenta i Britten l’any 1942, entre altres. El resultat d’aquestes col·laboracions, malgrat tot, no sempre fou l’esperat: Wittgenstein era una persona molt exigent, i no dubtà mai en rebutjar interpretar les obres que no li agradaven o fer els canvis en la partitura que considerava necessaris sense consultar el compositor: les llibertats que es prenia derivaven sens dubte de la seva personalitat, excessivament possessiva amb tot allò que havia sorgit gràcies a la seva butxaca. «Hom no construeix una casa perquè un altre hi pugui viure. Jo he encarregat i pagar les obres, tota la idea va ser meva… Però les peces de les quals tinc exclusivament els drets d’interpretació han d’ésser meus sempre que continuï tocant en públic; és el correcte i el just.» De fet, Paul Wittgenstein era força capritxós, tret del seu caràcter que li permeté desdenyar el Quart concert de Prokofiev sense cap mena de consideració: «Gràcies pel concert, però no entenc una sola nota i no el tocaré», li digué, provocant que aquest fos l’únic concert que el compositor no pogués veure interpretada en vida. Klaviermusik Op. 29 de Hindemith també va acabar al calaix de l’oblit, i no s’interpretà fins 81 anys més tard de la seva composició, l’any 2002, després de la mort de la vídua de Wittgenstein. 

Wittgenstein obtingué la nacionalitat estatunidenca l’any 1946, després d’haver-s’hi instal·lat l’any 1938. Amb l’ascens al poder dels nazis, el músic, conscient de que no se’ls qualificaria de jueus malgrat la posició social de la seva família, intentà convèncer la seva família perquè es traslladés amb ell a Suïssa. Com a jueu, no se li permetria tocar en públic i els seus passejos pel camp esdevindrien més incòmodes en passar per davant de les senyals de Juden verboten. El juliol del mateix any que l’Anschluss, Wittgenstein fugí del Reich, abandonant a les seves germanes, que es negaren a seguir-lo. Quan més tard ho van intentar, van ser arrestades i es presentaren davant el tribunal amb l’orgull propi d’una família rica i famosa de l’alta burgesia del país. Finalment, però, foren absoltes i, per acabar d’assegurar la seva estança a Viena, intentaren negociar la seva protecció a canvi dels diners de la família amb el Reichsbank. Malgrat tot, es trobaren la ferma oposició de Paul, que ja vivia als Estats Units i es negava a establir acords amb els nazis i ajudar-los tan sols pel simple desig de les seves germanes de no abandonar el seu país natal. El pianista sempre portà amb orgull les seves arrels jueves, quelcom demostrat en una petita anècdota que contà Ludwig. Aquest, quan era petit, volia apuntar-se amb el seu germà a un club de gimnasia de Viena, però l’accés se’ls va denegar perquè aquest estava restringit a persones de “raça ària”. Tot i que Ludwig estava disposat a mentir sobre els seus orígens per tal d’ésser acceptat, Paul es negà. Finalment, però, no es tingué en compte l’opinió de Paul i les divises familiars —que bé podrien considerar-se com la fortuna privada més gran del continent— foren transferides al banc berlinès en una acció que ajudà a finançar les despeses del front nazi durant la Segona Guerra Mundial. 

Paul Wittgenstein visqué la resta de la seva vida als Estats Units, on exercí d’intèrpret i professor. En aquest darrer àmbit, publicà, l’any 1957, tres volums de peces amb l’objectiu de millorar la tècnica per a la mà esquerra. Finalment, morí a Nova York l’any 1961, esdeveniment que suposà el descobriment de partitures que se li havien dedicat i que, possiblement perquè no li agradaven, ni les havia interpretat ni havia deixat que ho fes cap altra persona. 

---

---