El concert va arrencar amb Bellini i una selecció de les Composizioni da Camera, seguides de la cavatina Qui la voce, més lenta i lírica, i la cabaletta de l'òpera I puritani “Vien diletto” amb un virtuosisme evident. En totes elles, la interpretació va ser fantàstica, amb una veu d'una gran bellesa, la qual no va perdre el color amb aquells passatges que comporten més dificultat.

Però va ser al segon bloc del concert, dedicat a Donizetti, quan Sara Blanch va començar a deixar-se anar. El resultat ha estat una major expressivitat i la demostració d'una gran varietat de colors acústics d'acord amb el caire de les peces, des d'un sentiment més intimista fins a la passió i la desesperació… Cal destacar la bona línia de cant, amb frases sostingudes, agilitats ben resoltes, i, sobretot, una interpretació on la cantant es creu el que canta. Per exemple, en Amore e norte, sentíem com la cantant, amb un gran treball corporal, tancava el seu gest, abaixava la mirada i mantenia un to alhora contingut i intimista. Sara Blanch viu el que diu tant amb el cos com amb la veu.

Segurament per això, en començar Rossini i arrencar amb la Canzonetta spagnuela, una peça que requereix més extraversió i alegria, Sara Blanch va deixar de recolzar-s'hi al piano. Amb Il resentimento, directament ens va trencar el cor de dolor. Ens va mostrar uns increïbles greus lírics i foscos amb Mi lagnerò tacendo, i per finalitzar, amb la darrera peça Voi la sposa pretendete (L'occasione fa il ladro), ha anat a la recerca del virtuosisme vocal demostrant una bellesa de timbre i una gran extensió de tessitures agudes i sobreagudes,

En definitiva, el gènere belcantista busca un gran virtuosisme tècnic, amb infinitats d'ornaments àgils i flexibles, picats i notes llargues. Sara Blanch i Josep Buforn han resolt aquestes extremes dificultats amb molta tècnica i dignitat, però, especialment, amb l'element més important per a captivar amb la música: l'emoció.