El diumenge dia 8 de març, amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la dona, la pianista Imma Trepat farà sonar un dels pianos que el Concurs Maria Canals col·loca arreu de la ciutat amb obres d’Amy Beach, Elisabeth Jacquet de la Guerre i Clara Schumann. Aprofitant l’avinentesa, ens trobem amb ella per a parlar sobre dones, creació, música i sororitat, i us en transcrivim la conversa.
L’Imma Trepat, una jove pianista sabadellenca, dedica la gran majoria del seu repertori professional a les obres de compositores de la història, algunes més conegudes que d’altres. En els últims anys ha dut la música per a piano de Clara Schumann arreu del territori, sempre acompanyada de les paraules de la intèrpret, que ajuden a entendre la figura de la gran compositora germànica.
Imma Trepat: Vaig estudiar piano a l’ESMUC, i com tothom, quan m’acostava al final dels estudis vaig haver de preparar-me tant pel recital com pel treball de final de carrera. En aquell curs o en l’anterior, ara no ho recordo, tocava la noveletta de Schumann, i estudiant-la vaig descobrir que una de les línies melòdiques estava extreta del nocturn op.6 de Clara Schumann, coneguda com Clara Wieck abans de casar-se. En endinsar-me en l’obra d’ella vaig començar a enamorar-me’n, i a partir d’aquí vaig començar a estudiar la seva figura i la seva obra. A través d’ella vaig començar a descobrir diversos personatges femenins vinculats a Clara, i encara avui en segueixo descobrint. En el repertori curricular d’aleshores (i penso que en el d’avui tampoc) no hi havia cap obra escrita per una compositora, però en proposar jo mateixa d’incloure’n, ningú va posar-hi traves, al contrari.
Mar Medinyà: Mai vas trobar-te amb cap figura acadèmica que et proposés tocar obres de dones, al llarg de la teva carrera?
IT: No, això mai. Va ser la meva pròpia curiositat la que m’hi va dur.
MM: Fa uns mesos parlava amb una compositora molt jove que em va explicar la frustració que va sentir, estudiant el superior a Barcelona, rebuscant a la biblioteca, on no cal dir que hi havia una minsa representació de repertori escrit per compositores.
IT: Realment, si. Quan jo vaig començar a endinsar-me en la figura de Clara, no se’m va ni acudir anar a buscar-la a la biblioteca del Conservatori, vaig anar directament a internet. En tot cas, sembla que aquest últim any hi ha hagut uns quants canvis (potser pel fet que hi ha una directora a la institució?) en aquest respecte s’han fet diverses activitats relacionades amb la creació musical femenina.
En qualsevol cas, l’any passat es va celebrar el bicentenari del naixement de Clara i no tinc constància que es fessin gaires actes públics en relació a això.
MM: Es van fer un parell de concerts, un d’ells a l’Auditori, molt poc treballat i òbviament per omplir quota (haig de dir que de la pitjor manera) i fa uns mesos es va fer un acte commemoratiu al Palau de la Música, amb una orquestra que s’estrenava i unes caps de cartell 100% femenines
IT: Penso que tot allò vinculat a les dones creadores (que és òbviament massa poc), sembla ser anecdòtic. Aquesta primera setmana de març sembla ser que tothom es torna feminista, tothom té la paraula igualtat a la boca, tothom convida dones i parla de nosaltres, però després se n’oblida; aquest cap de setmana, per exemple, ens visita la directora d’orquestra SImone Young, però la resta de l’any semblem desaparèixer. Si les persones no creuen en allò que diuen, qualsevol acció es queda en el no-res, en una simple anècdota. Totes treballem per la igualtat a principis de març, però hauria de poder arribar a finals d’any. Jo, personalment, quan he dut els meus projectes artístics a grans institucions, m’he trobat amb una càlida benvinguda i amb respostes molt positives, sempre amb el típic discurs de “si, som conscients de la tasca tan necessària de programar compositores”, però mai acaba quallant.
MM: Jo sovint trobo que, parlant amb dones que fa anys i panys que són intèrprets i col·laboren amb orquestres internacionals, em diuen que mai han pogut interpretar obres escrites per dones.
IT: Efectivament, les propostes que compten amb obres de dones són les més marginals. Sembla que sigui una idea radical el fet d’incloure-les. És tan còmode la tradició, és tan segura. Jo no penso que s’hagin de deixar de programar els homes canònics, però hi ha d’haver lloc per nosaltres, també. Si les grans institucions no prenen “riscos”, qui els prendrà?
MM: Al final sembla ser que són els espais més petits i privats els qui prenen més riscos.
IT: I tant, jo fa un temps que tinc un projecte amb la soprano Marta Bonet, amb qui fem un repertori centrat en Pauline Viardot i Clara Schumann, i sovint ens contracten en centres cívics o cicles de concerts i espais més íntims.
MM: El debat sobre el paper de les institucions en la recuperació de les figures femenines és llarg i complicat. No és cap secret que les programacions de les grans institucions tiren pel dret i aposten pel cànon, que sovint queda enclotat en un timeline molt concret i poc ample, que va del 1750 al 1890 i escaig, i en el qual òbviament no hi entren les dones.
IT: I tant, els espais petits solen ser els més arriscats en aquest sentit. I al cap i a la fi, vagis on vagis, la resposta és sempre fantàstica i el públic queda encantat. La proposta que tenim amb la Marta Bonet ha rebut un feedback totalment positiu, i la veritat és que és quelcom que ens fa ser optimistes. Ara hi ha més gent que coneix Clara i Pauline.
MM: A banda de tenir una vida concertística molt activa, també ets professora. Com a tal, inclous les compositores dins del repertori curricular?
IT: En les escoles on he treballat no he trobat mai obres de dones incloses dins del currículum, però si que les he mirat d’incloure sempre que n’he trobat l’ocasió, i sempre amb molt bons resultats.
Ara fa un temps vaig veure que en la llista d’obres proposades per les proves d’accés als estudis superiors de música, hi havia diverses obres de dones, entre elles obres d’Amy Beach. Vaig estar molt contenta!
MM: I quin paper creus que tenen les institucions acadèmiques en això?
IT: Penso que part del recel a l’hora de programar dones, vé de la desconeixença. És per això que penso que el paper de la pedagogia i les institucions educatives musicals és totalment clau. Els centres d’estudis musicals són espais on una part de l’alumnat serà professional però l’altra serà amateur. Si es donen a conèixer els noms de les compositores a l’alumnat, tindràs assegurada la presència d’un públic que coneixerà les inicials de les compositores tan bé com les dels compositors, i a part d’això tindràs assegurada una bona part de futurs intèrprets que coneixeran el repertori de les compositores i és probable que l’incloguin al seu propi.
MM: Molt bona reflexió, i tant! Si, d’aquesta manera ens estalviaríem les engrunes que se’ns ofereixen a principis de març i tindríem dones creadores reconegudes tot l’any
IT: I tant. Te n’adones també que, quan busques una mica, hi ha persones que tenen projectes molt interessants sobre dones creadores, que no estem soles! Estic farta d’anar a xerrades i de sentir narrar les vides de les dones com si fossin novel·letes d’amor: dates de naixement, mort, vida i miracles. Sempre s’acaben amb “va ser una gran dona però tristament la història l’ha oblidat” i jo penso; molt bé, i què la fa magnífica, què la fa una gran dona? Perquè no l’estudiem com estudiem la música dels homes, com si la seva música no fos “menor” o “femenina”? Perquè no tractem aquest repertori tan magnífic escrit per compositores com es mereix? No és un repertori més fàcil, ni més simple, senzillament és més desconegut.
MM: És realment trista la poca amplitud del repertori que es programa a Barcelona… ja que com a mínim la cronologia és tan concreta i estreta, es podria ampliar la quota de gènere, com a mínim.
IT: Hi ha una mena de tòtems o pilars al voltant dels quals sembla que anem donant voltes, i no ens adonem que oblidem una riquesa increïble. Jo, com a intèrpret, crec que és un tresor poder descobrir repertori que s’ha tocat – i enregistrat – tant poc. El pes de la tradició acadèmica és gegant, i quan es tracta dels pianistes encara ho és més: és un alleujament poder trobar peces i figures desconegudes, peces lliures de versions totèmiques o de versions “de referència”. El fet que les obres de dones no siguin objectes de veneració fa que, com a mínim per a mi, sigui del tot valuós col·locar-me en un espai nou i lliure creativament. Jo no només toco repertori de dones, però trobo que és amb elles amb qui més em desplego creativament.
MM: Bonica reflexió.
IT: Hi ha molta feina a fer. Quan parlem de dones com Clara Schumann o Elisabeth Jacquet de la Guerre, parlem de dones que en la seva època eren referents, dones que la gent buscava i anava a veure. Com és possible que avui ningú les conegui?
MM: Això demostra que la història no és neutral, i que qui l’escriu ho fa de manera esbiaixada.
IT: És ben trist. Tota la informació que s’ha perdut pel camí…És imprescindible investigar sobre l’altre 50% i la seva producció cultural al llarg de la història.
MM: El que passa és que si els homes no s’interessen pel que nosaltres puguem fer o reivindicar, no sembla que arribem enlloc. Al cap i a la fi són ells els programadors, els caps de premsa, els gestors i els directors. És molt bonic envoltar-nos de dones i crear sororitat, però si ells no hi sumen, ens quedem a mig camí.
IT: Realment, tot i que la xarxa de dones del ram és prou gran i la comunitat és forta, és veritat que es mou en un àmbit d’acció que té poca repercussió, sobretot institucional.
MM: És talment que en el món de la clàssica som una minoria. Hi ha molts col.lectius de dones professionals relacionats amb l’audiovisual, amb arquitectura i també amb la música, però aquestes en concret estan més especialitzades en la música moderna. Les dones clàssiques quedem una mica al marge de tot, però és clar, el món al qual pertanyem és tan retrògada que és gairebé impossible fer-nos-hi un lloc
IT: En el món de la clàssica hi ha molta feina per fer, no es facilita l’accés a la creació femenina, ni s’encurioseix al públic; no es tracten mai temes de feminisme ni per tant s’inclouen dones en programacions, repertoris, etc.
MM: És del tot imprescindible un canvi de paradigma. Fa massa temps que les dones de la clàssica hem quedat relegades a un segon pla, tant en la creació, com en la crítica, com en la producció… Vindran temps millors.
Fotos: Sergi Panizo
