Au, anem per feina. O per Fleming. Semblava que era això el que més importava en un recital molt esperat, emmarcat en el cicle Palau 100, i que quinze anys després suposava el retorn de la gran Renée Fleming al Palau de la Música Catalana i en la seva tercera visita a Barcelona (després d’una desigual Thais de Massenet en versió de concert al Liceu).

Amb gairebé 60 anys, la soprano nord-americana ja s’ha retirat de l’escena operística i ara tan sols es prodiga en sales de concert i auditoris. Això sí, Europa no és el lloc on més actua, perquè els Estats Units segueixen sent la plaça natural d’aquesta exímia artista, una de les més elegants i mediàtiques de la seva generació. Ho ha fet tot i ho ha gravat tot i sempre s’ha distingit per una posa aristocràtica i per un carisma capaç d’encendre legions de seguidors.

Dit això, el cert és que el recital del Palau va ser parcialment decebedor, perquè a aquestes alçades Fleming és un pàl·lid reflex d’allò que havia estat. La cosa es va notar especialment en els cinc Brahms inicials i que semblaven que havien de passar sense pena ni glòria: abans que els aplaudiments de cortesia guardessin silenci, ella ja havia arrencat el “Vergebliches Standchen” inicial, atacat amb una afinació dubtosa i amb cert desmenjament. Cert que la primera part va tenir bons moments, com la cançó irlandesa de la Martha de Flotow o l’aria de la lluna de Rusalka. Però en general la cosa no semblava arrencar el vol.

I va arribar un segona part molt millor que la primera, amb alguns encerts com ara el bloc dedicat a l’opereta i el musical, i bisos com el “Summertime” de Porgy and Bess amarat del blues més genuïnament blanc… però no es pot cantar el verisme de Turandot com si fos una ària de Bellini. Perquè Renée Fleming preserva les virtuts marca de la casa, i que passen per un fraseig de gust inqüestionable i uns sons de mitges veus senzillament corprenedors… però poc (o gens) adequats a determinat repertori. A més, l’atac a l’agut presente força irregularitats quan canta a plena veu i els greus sonen sords, gairebé inaudibles.

Tampoc hi va contribuir massa el pianisme matusser de Hartmut Höll, excessivament tosc, poc refinat i no sempre disposat a ajudar la soprano, fins i tot quan aquesta tenia alguns lapsus de memòria.

Si aquesta és la darrera vegada que Renée Fleming trepitja l’escenari del Palau, en preservarem un record no pas dolent, però sí agredolç en excés. Una veritable llàstima.

Fotos: Renée Fleming

---

---