Dels vuit recitals dedicats al cicle Schubert Lied que L’Auditori ha programat aquesta temporada, al desembre n’hem pogut sentir la segona entrega. L’han protagonitzat el baríton suís Manuel Walser i el pianista Alexander Fleischer. Tots dos van recollir l’essència del lied schubertià en una compenetració meravellosa que va transmetre de manera penetrant el lirisme i la nostàlgia del geni austríac.

Tal com diu Sílvia Pujalte al programa de mà, entre els disset lieder que Walser va cantar no n’hi havia cap de compost a partir d’un poema de Goethe, i es preguntava si el trobaríem a faltar. El cert és que davant la poesia de Schubert és difícil trobar a faltar cap poeta concret, encara que es tracti del príncep de les lletres alemanyes.

Manuel Walser va demostrar en tot moment que és un gran coneixedor del gènere liederístic, així com també un gran intèrpret. L’expressivitat que donava a cada poema denotava cadascuna de les paraules que pronunciava, amb un fraseig impol·lut. Walser té una veu ampla, homogènia i vellutada, i amarada d’un lirisme idoni per al lied. Però no és una veu dúctil, i aquesta mancança es va notar en alguns punts molt concrets en què sonava com una columna massa monolítica. Ara bé, això en cap cas no lleva ni un bri d’expressió i d’emotivitat en la manera de cantar. Va fer una execució que semblava etèria d’Im Abendrot, D. 799, i la interpretació de Der Zwerg, D. 771 va ser angoixant i feridora.

Com és ben sabut, en el lied el pianista no es limita a acompanyar el cantant, sinó que té una partitura amb entitat pròpia i tots dos músics actuen en pla d’igualtat. Alexander Fleischer va ser un pianista excepcional, a qui es notava molts anys d’ofici, atès que va saber trobar en tot moment l’equilibri perfecte entre el paper de concertista solista i el d’acompanyant d’una veu. És a dir, va sobresortir en la mesura justa que demana el lied. De la mateixa manera que Walser, Fleischer va saber crear una atmosfera diferent per a cada lied amb el so del piano. Cal destacar especialment la delicadesa sublim amb què va tocar Du bist die Ruh, D. 776.

El lied és un gènere a part, un art molt difícil, ja que no n’hi ha prou de ser un bon intèrpret per abordar-lo. Cal una sensibilitat especial, apol·línia, saber-se endinsar en la poesia, i en el cas de Schubert, empeltar-se fins al moll de l’os de la seva melangia, angoixa i llunyania. Cadascun dels seus lieder ens transmet amb senzillesa i alhora amb una bellesa inabastable l’estat d’una ànima turmentada, desitjosa, incapaç de trobar la felicitat. Manuel Walser i Alexander Fleischer van ser capaços de fer-nos arribar un Schubert en estat pur que va commoure el malauradament reduït públic de la Sala Oriol Martorell de l’Auditori.

Fotos: Manuel Walser i Alexander Fleischer (L'Auditori)

---

---