La resta no és silenci. Amb permís de Shakespeare, la darrera rèplica del príncep de Dinamarca ha de ser reformulada si volem entendre l’adaptació operística d’una de les seves tragèdies més cèlebres. No debades, Ambroise Thomas (1811-1896) va convertir Hamlet en un gran espectacle pensat per al públic del París del Segon Imperi: les pertinents peces de lluïment per als protagonistes, imponents escenes de conjunt, el toc fantàstic que aporta l’espectre del rei difunt i, per descomptat, el preceptiu ballet tant del gust francès.

  Compra d’entrades

El resultat va ser un èxit notable per a aquest títol estrenat el 1868, un èxit que no va garantir la pervivència de Hamlet al repertori durant el segle XX. No hi va ajudar gaire un aspecte sovint criticat, la fidelitat relativa del llibret a l’original shakespearià: aquí, Hamlet no mor pas. És clar que amb la quantitat de morts que té al seu voltant és difícil parlar de final feliç. Un bon termòmetre del progressiu desinterès per l’obra el trobem al mateix Gran Teatre del Liceu: representat amb certa assiduïtat entre el 1882 i el 1931, Hamlet no tornaria a l’escenari de les Rambles fins al 2003 en unes memorables representacions protagonitzades per Simon Keenlyside i Natalie Dessay, per sort preservades en DVD.

L’esment d’aquest dos noms no és casual, ja que justament ha estat l’interès d’alguns grans intèrprets el que ha permès el retorn de Hamlet a les programacions. Més enllà de l’adulteració major o menor de l’original, el paper protagonista presenta un ampli ventall d’estats d’ànim que el baríton que l’encarna ha de traduir amb ductilitat expressiva i brillantor vocal. No pot faltar a la cita el monòleg més famós de la història del teatre, convertit en un entotsolat “Être ou ne pas être”. La part d’Ophélie, a banda d’un preciós duo amb Hamlet a l’acte primer, té al seu càrrec una dilatada escena de la bogeria, espectacular i commovedora a parts iguals.

Hamlet torna al Liceu en versió de concert amb dos protagonistes d’excepció. Carlos Álvarez, un cantant ben estimat pel públic de Barcelona, serà l’atribolat Hamlet, mentre que Diana Damrau, una de les més estimulants sopranos lírico-lleugeres de l’actualitat, encarnarà Ophélie. L’obra de Thomas manté la tipologia vocal característica del drama romàntic, i així el rei Claudius és un baix (Nicolas Testé), la reina Gertrude una mezzosoprano (Eve-Maud Hubeaux) i Laërte, el germà d’Ophélie, un tenor (Celso Albelo). Un gran equip per a una òpera, malgrat tot, shakespeariana.

Compra d'entrades
Foto: Diana Damrau

---

---