Del 9 al 28 de juny el Gran Teatre del Liceu presenta Tosca, de Giacomo Puccini, amb Liudmyla Monastyrska i Tatiana Serjan. Aquest apassionant exemplar del gènere operístic situat a la Roma de 1800 en el context de les guerres napoleòniques parla d’un amor sincer entre un pintor revolucionari i una cantant encisadora.

  Compra d’entrades

Giacomo Puccini ja havia treballat amb Luigi Illica i Giuseppe Giacosa a la seva Bohème, i repetiria amb Tosca, estrenada al Teatro Constanzi de Roma el 14 de gener de 1900. Així es tancava el segle de l’experimentació harmònica i formal i naixeria una era d’estudi i cerca dels límits no només del propi so, sinó de les possibilitats dels instruments i els intèrprets, així com la constant exploració de les tècniques de notació. Si en algunes ocasions hem dit que La bohème és una òpera que es troba entre l’impressionisme i el positivisme, Tosca està impregnada per l’ambient fin-de-sciècle que converteix Europa en un trencadís sonor i visual en què cada nació manifesta el seu caràcter propi sota un mateix signe: Der Zeit, ihre Kunst, der Kunst, ihre Freiheit. L’art que s’adequa a l’època és el del cromatisme i l’explotació del leitmotiv, la potència orquestral, la veracitat del drama i una bellesa de provocació, seguint Eco, en aquest cas, per presentar Floria Tosca, un personatge d’alt voltatge, dotada de valentia i entusiasme, que creu en l’amor i en la bondat i no es deixa tòrcer fàcilment. És una artista que es veu abocada a l’abisme per una desgràcia personal causada per la situació política emmarcada els dies 17 a 18 de juny de 1800, en plena invasió de Napoleó a Itàlia, concretament a la Batalla de Marengo, darrere de les idees revolucionàries d’Angelotti i el seu estimat Cavaradossi, progressistes i liberals (“volterians”, per l’afinitat a les idees de la Il.lustració) enfront dels poders fàctics de l’església i els monarques absolutistes.
 
L’òpera de Puccini va passar per certes vicissituds abans de poder-se dur a terme. El llibret d’Illica i Giacosa es basa en La Tosca, de Victorien Sardou, protagonista de la qual va encarnar l’emblemàtica Sarah Bernhardt, que va enamorar Puccini a Milà el 1887. Ràpidament va demanar a Ricordi que li obtingués els drets, però el 1893 van ser atorgats a Alfredo Franchetti, sense èxit, no obstant, perquè l’única Tosca que coneixem és la del geni de Lucca.
 
Aquesta obra es va estrenar a Roma (al Teatro Constanzi, precedent de l’actual Opera di Roma), com no podia ser d’una altra manera, donat que els fets ocorren a la ciutat del Tíber. El primer acte es desenvolupa a Sant’Andrea della Valle, el segon al Palazzo Farnese i el tercer al Castello de Sant’Angelo. Ens costa imaginar llocs més emblemàtics de la capital italiana. Tosca és una oda a la bellesa de la història de la ciutat eterna que, al 1900, rememorant els fets del 1800, es convertirà en un precedent avant-la-lettre del gran conflicte europeu que tanca oficiosament el dinou, la Primera Guerra Mundial.
 
La música de Tosca és d’un verisme madur que no amaga la influència wagneriana, amb l’ús del leitmotiv, però sense desenvolupar-lo segons l’acció, sinó que es manté inalterable al llarg de l’òpera, que també és molt verdiana. El teixit harmònic és tan ric i colorista que el fan molt impressionista, alhora que gaudeix de certa austeritat pregona que sempre s’agraeix. Tanmateix, presenta molta potència sonora i una energia encoratjadora per dialogar amb els personatges i dotar-los de més entitat. Presenta, més que en altres, òperes, una música fosca, amb moments d’atmosfera tràgica que no amaga el context polític. Les veus presenten melodies inoblidables com la “Recondita harmonia” o “Vissi d’arte”, amb un grau d’exigència per als cantants molt destacat.
 
Els personatges de Sardou, Illica i Giacosa tenen força profunditat. Floria Tosca és una cantant de gran rellevància a Roma vers 1800 i està enamorada del pintor Mario Cavaradossi. Tosca no és lànguida i malaltissa com Mimì o Cio-Cio San o Liu, víctimes perfectes del melodrama ideal, a més del lirisme i sofriment de qualsevol heroïna pucciniana, actua, és gelosa en extrem, mediterrània i religiosa, sí, però capaç d’assassinar qui s’interposi en el seu camí. Requereix un paper de soprano lírica o lírico-spinto, amb veu flexible i molta personalitat escènica, i tot i que l’àmbit és ample, la tessitura és aguda. Al Liceu la interpretaran Liudmyla Monastyrska i Tatiana Serjan.
 
El seu amant, Mario Cavaradossi, és un pintor liberal que ha de ser cantat per un tenor líric que ha de poder graduar l’emissió fins al pianissimo. Jonathan Tetelman i Roberto Aronica interpretaran molt bé l’escena de l’interrogatori, un exemple d’estil conversacional que acaba amb una música diegètica, quan Tosca insereix una cantata barroca en el context realista de l’òpera. El Barone Scarpia, per la seva banda, és el malvat cap de la policia vaticana en època contrarevolucionària, una veu on cada accent i mot està subratllat per Puccini amb la intenció de descriure’l com una mena de dimoni, potser només comparable al Iago de l’Otello de Verdi. És cruel, sàdic, lasciu, hipòcrita, fals i abusa dels altres, actitud que no és més que una falsa pantalla dels seus instints sexuals devoradors. Li cal molta personalitat i una veu poderosa, a banda de credibilitat escènica com la que tenen Erwin Schrott i Lucio Gallo.
 
Mentre el Sagrestano és retorçat i reaccionari i sol ser cantat per un baix buffo, però amb tessitura de baríton (en aquest cas al Liceu, interpretat per Enric Martínez-Castignani), Cesare Angelotti és un noble conspirador, fugitiu de la justícia, un breu paper de baix amb leitmotiv propi que serà encarnat per Stefano Palatchi. Amb Angelotti la música s’enfosqueix, perquè és la clau musical de la tragèdia. Completen el cast Spoletta de Francisco Vas, Sciarrone de Josep-Ramon Olivé, el Carceller de Marc Pujol i el Pastoret del tercer acte, Inés Ballesteros. El Liceu presenta una versió amb direcció d’escena de Paco Azorín que cedeix tot el protagonista als personatges, sota la direcció musical de John Fiore i amb la participació del Cor Infantil Amics de la Unió.


Compra d'entrades  
 Fotos: Liudmyla Monastyrska, Tatiana Serjan, Giacomo Puccini.

---

---