El passat dissabte la Fabra i Coats es va convertir en una autèntica fàbrica de sons, amb la presència de tres figures dels sintetitzadors analògics que van oferir un intens concert, coproduït per les Sampler Sèries de l’Auditori, i el cicle OUT.SIDE de músiques inusuals. 

El so, com a fenomen físic, és ben simple: no és més que la vibració de les partícules d’un medi. Si el nombre de vibracions per segon és regular, aleshores podem identificar un to -una nota musical-, que serà diferent segons quin sigui aquest nombre. Ara bé –i aquí comença la complexitat-, si dues vibracions es solapen poden donar lloc a rics fenòmens d’interferència que resulten, per exemple, en la diferenciació tímbrica dels instruments musicals, o en la diferència de so d’una mateixa corda fregada, pinçada o percudida. Si els instruments acústics representen una àmplia mostra d’aquesta complexitat, els sintetitzadors analògics -que permeten manipular senyals elèctrics que posteriorment es convertiran en vibracions sonores- ens revelen la veritable infinitat de possibilitats que s’ofereixen als músics que volen experimentar amb els sons i la seva percepció. El concert que les Sampler Sèries, en coproducció amb OUT.SIDE, van oferir a la Fabra i Coats va ser un magnífic tast d’aquestes possibilitats, gràcies a la participació de tres artistes amb estils molt personals.
  
L’alemany Thomas Lehn va ser l’encarregat de començar, i ho va fer amb una sessió de caire experimental, de concepció constructiva, sense grans volums i centrada en els petits detalls. De forma aparentment capritxosa, com si estigués jugant per primera vegada amb el seu inseparable EMS Synthi A, Lehn explorava durant llarga estona una àmplia paleta de sons i efectes fins que, en un moment donat, els elements fins aleshores inconnexos s’aliaven per formar complexos patrons rítmics i sonoritats fluctuants.  

El següent a pujar a l’escenari fou Thomas Ankersmit, que va introduir el processament digital de so com a complement al sintetitzador, en el seu cas un Serge Modular. L’holandès va apostar per una major potència sonora -sobretot en els baixos-, un component melòdic més definit i, sobretot, per la creació de sonoritats complexes amb diferents capes que, a partir de la interferència dels seus senyals, produïen una sensació de mobilitat. Un element sorprenent fou la interacció entre el so d’una caixa de música i les sonoritats del sintetitzador, que feia l’inquietant efecte d’una superposició sonora de dues realitats diferents.  

Keith Fullerton Whitman va completar amb contundència la nit, amb un sessió que portava a l’extrem la combinació d’elements melòdics i masses sonores, així com també els decibels. En contraposició a les sonoritats dinàmiques d’Ankersmit, les de Whitman eren més estàtiques, amb llargs fragments d’impactants drons que portaven al límit l’equilibri de l’estructura i feien destacar encara més els moments de melodia vertiginosa amb els quals s’alternaven.

Fotos: Thomas Lehn (portada), synths L'Auditori (Ariele Monti)

---

---