El passat 16 de novembre, el prestigiós pianista i director Vladimir Ashkenazy dirigí l’OBC en un atractiu programa amb una primera part dedicada a Prokófiev, amb els “Valsos Pushkin” op.120, i el “Concert per a violí i orquestra núm. 2 en Sol menor”, interpretat pel violinista rus Boris Belkin; i una segona part que s’encetava amb la “Pavana per a una infanta difunta” de Ravel per desembocar en la famosa obra “La Mer”, de Debussy.

En el tombant de segle XIX al XX molts compositors, per defugir les formes més aviat convencionals que havien imperat fins llavors en la música, van buscar la creativitat retornant a un so més primitiu, inspirat en la natura. El resultat d’aquesta ruptura és el so vivaç i directe fàcilment recognoscible en compositors com Stravinsky, però que, en certa mesura i desenvolupats en altres contextos, també podem trobar en la música de Prokófiev  o, en formes més subtils, en l’impressionisme de Ravel i Debussy. En aquest marc se situa la proposta que Ashkenazy va dirigir per triplicat, en els concerts de divendres, dissabte i diumenge. 

Vladimir Ashkenazy és un músic i director de prestigi internacional, i això podia palpar-se en el respecte i simpatia que, entre peça i peça, van mostrar tant l’orquestra com el públic cap a ell. Al meu parer, però, aquest dissabte en el terreny de la música tal vegada li va faltar alguna cosa per corroborar amb rotunditat aquest prestigi. La primera peça, els Valsos Pushkin, va ser interpretada amb la musicalitat i lleugeresa que requereixen, exprimint els seus tocs de llibertat juganera i dotant de sentiment i delicadesa el segon vals, l’Allegro meditativo. Un Prokófiev molt més fosc i també un repte d’una altra dimensió proposava el Concert per a violí i orquestra núm. 2 en Sol menor, que Boris Belkin va interpretar amb solvència, amb un so clar, i combinant encertadament el caràcter i el lirisme. L’acompanyament de l’orquestra va tenir alguns moments brillants, com el diàleg entre el violí i els contrabaixos del primer moviment, però no sempre va saber conjuntar-se amb el solista, i tal vegada en algunes ocasions li van faltar contrastos.

La segona part va arrencar amb la Pavana de Ravel, peça amable que va ser interpretada amb la contenció necessària i un so cohesionat. Sens dubte, però, el plat fort de la nit era La Mer, de Debussy, en què l’orquestra va demostrar una feina més profunda, plasmant les diferents textures i colors que suggereix l’obra, però on potser hi va haver alguns descosits, per exemple en el trànsit entre diferents dinàmiques o textures, els quals van repercutir en la fluïdesa general que demana aquesta peça. D’altra banda, va permetre destacar a diferents solistes de l’orquestra, especialment als vents fusta i a les trompetes, que no van defraudar en els seus solos. En definitiva, un concert ben resolt i de bona qualitat, però que potser, treballant amb una mica més de profunditat sobre la interpretació de les peces, podria haver estat encara millor.