El primer concert de l’any de la temporada de Palau 100 ha anat a càrrec del Balthasar Neumann Chor und Orchester, dirigits per Thomas Hengelbrock. Ho van fer amb un programa esplèndid que incloïa una de les obres més mítiques i immenses de la història de la música: el Rèquiem KV 626, de Mozart. Va ser un concert eminentment sacre, ja que l’obra que va precedir el Rèquiem va ser una missa de Johann Caspar Kerll, compositor alemany del segle xvii. Hengelbrock va optar per interpretar les dues obres encadenades, sense que els aplaudiments poguessin interrompre el misticisme que ambdues peces emanen. Podem dir que va aconseguir del tot l’efecte catàrtic que pretenia.

La tasca de Thomas Hengelbrock, més enllà de la direcció, s’estén a la recerca musicològica, i és per això que s’encarrega de desenterrar compositors oblidats. És el cas de Johann Caspar Kerll, un músic molt viatjat, autor d’un catàleg extens que inclou quinze misses. La que vam poder sentir va ser la Missa superba, una composició polifònica amb un marcat caràcter contrapuntístic que Hengelbrock va saber remarcar, amb una distinció nítida de totes les línies vocals. El Balthasar Neumann Chor va fer una actuació precisa i exacta, i en perfecta harmonia amb l’orquestra. Els solistes eren membres del cor que van mostrar l’alt grau d’excel·lència dels cantants d’aquesta formació. La direcció de Hengelbrock impregnava la missa de Kerll de profunditat, abocant-nos a un abisme espiritual.

Sense solució de continuïtat, després de l’Agnus Dei de la Missa Superba va arrencar l’Introitus del Rèquiem mozartià. Va ser un canvi d’estil fet amb naturalitat; una transició. Mozart, que ja no és un compositor barroc, interpretat amb instruments d’època, sona un xic diferent de com el podem sentir la majoria de vegades, amb un so més enfosquit, més sec, més auster. Hengelbrock va dirigir un Rèquiem amarat de sobrietat, del tot escaient per a la imponent missa de difunts que Mozart va deixar inacabada.

Thomas Hengelbrock estava del tot absorbit per aquella música; només calia veure-li l’expressió facial. Va estar especialment brillant en els passatges ràpids, sobretot el Dies irae i el Rex tremendae, en què la fúria que se li llegia al rostre es traduïa en un ritme ràpid i un so potent i abrandat que es notava de manera destacada en els cops dels timbals. Ja al final de l’obra, l’abordament de l’Agnus Dei va tenir també aquesta fúria, que després es dissipava en el el legato més delicat i estilitzat. En canvi, un passatge plàcid com el Benedictus no va acabar d’assolir la plenitud musical necessària.

Els solistes van ser novament membres del Balthasar Neumann Chor. Van destacar la soprano Katja Stuber per una veu pura, dolça i delicada, i la mezzosoprano Marion Eckstein, amb una tessitura greu, gairebé de contralt, i una veu càlida i generosa. El tenor Jan Petrika i el baix Reinhard Mayr van completar l’elenc.
Sens dubte, el Balthasar Neumann Ensemble und Chor és una de les formacions de música antiga més sòlides de l’actualitat, i Thomas Hengelbrock es va reivindicar com un gran coneixedor del repertori i un músic de cap a peus.


Fotos: Thomas Hengelbrock, Balthasar Neumann Ensemble. 

---

---