Una Kàtia Kabànova de referència

El teatre de les Rambles presenta aquesta obra mestra de Janáček en l’efectiva producció de David Alden i un repartiment de luxe sota la direcció de Josep Pons

Un dels trets principals de les òperes de maduresa de Janáček és la seva concisió, i Kàtia Kabànova n’és potser el millor exemple. El llibret redueix a l’essencial el text original d’Ostrovski, mentre que la música, amb el seu entramat de motius i ostinati, propulsa l’acció fins a l’inexorable final en uns intensos noranta minuts que no deixen respir els espectadors. Això la converteix en una obra molt exigent: cal una posada en escena que faciliti la comprensió d’una trama que a vegades resulta condensada en excés, un repartiment equilibrat que faci justícia a la detallada caracterització musical dels personatges i, per damunt de tot, una direcció musical que mantingui la tensió i ho encaixi tot. Si algun d’aquest elements falla, el resultat se’n ressenteix molt, però quan es representa amb l’altíssima qualitat que hem vist al Liceu, el resultat és una experiència operística difícilment superable.

Josep Pons va ser un dels principals responsables d’aquest èxit. La seva direcció va proporcionar en tot moment el ritme adequat a l’obra i va delinear perfectament els contrastos que aporten informació important sobre els personatges i els esdeveniments que veiem a l’escenari. La cura amb els volums va permetre, per una banda, apreciar sense perjudici pels cantants la riquesa de l’orquestració original de Janáček (amb viola d’amore inclosa) i, per l’altra, que en passatges en els que hi ha una superposició de múltiples motius -com en l’obertura o el final del primer acte, fossin tots audibles.

Encara que el protagonisme recau en Kàtia, l’obra conté sis personatges més que requereixen intèrprets amb una forta personalitat. Afortunadament el Liceu ha comptat amb un repartiment d’una solidesa envejable, encapçalat per Patricia Racette en el rol titular. La soprano nord-americana té molta experiència en aquest paper, es nota que s’ha fet seu el personatge i en sap expressar tota la complexitat emocional tant amb el cant com amb els gests i les mirades. Va estar esplèndida en els dos monòlegs que li reserva Janáček. La mezzosoprano Rosie Aldridge va ser una Kabànikha inflexible i malvada, amb una veu contundent que la revestia de la necessària autoritat. Francisco Vas va aconseguir fer interessant la part vocalment poc atractiva del pusil·lànime Tíkhon. La seva excel·lent interpretació plena de matisos permetia intuir, a banda del temor a la seva mare, certa tendresa i simpatia per Kàtia. Nikolai Shukoff va ser un Boris de timbre convenientment heròic i aires de galant. Els joves amants Vània i Varvara van estar espectacularment interpretats per Antonio Lozano i Michaela Selinger. Ell, amb una veu fresca i un cant espontani, va destacar en la cançó cossaca que obre el segon acte, en la que va demostrar també ser un bon ballarí. Ella va exhibir una àmplia paleta expressiva, mostrant-se profundament conmoguda per la situació de Kàtia, i irresistiblement seductora en els seus flirtejos amb Vània. La seves frases del final del segon acte, cantades amb una forta càrrega eròtica, van ser un dels moments més bells de la nit. El rol de Díkoi, encara que breu, és de gran importància, ja que si Kabànikha representa la maldat d’aquests tirans de poble, ell ens fa veure la insignificança del poder que exerceixen. El baix Aleksander Teliga va aportar el to còmic necessari a aquest personatge que Janáček ens presenta de forma satírica. Josep-Ramon Olivé, Mireia Pintó i Marisa Martins van complir en les seves intervencions puntuals com a Kuligin, Glaixa i Fekluixa, respectivament.

L’òptim nivell musical va ser correspost per l’encertada direcció d’escena de David Alden. Les òperes de Janáček han tingut una forta presència al Regne Unit d’ençà que les hi va introduir Charles Mackerras, potser per això aquesta producció de l’English National Opera és tant afí a l’esperit de l’obra. Alden fa amb l’escena allò que Janáček fa amb la música: definir, tant en la superfície com en el fons, els personatges i les seves relacions. Jon Morrell ha dissenyat un vestuari característic per a cada personatge (vestits tradicionals i aparatosos per Kabànikha i Díkoi, aparença de galant per a Boris, sobrietat per a Kàtia i un negre impersonal per a Tíkhon) i l’escenografia de Charles Edwards aconsegueix, amb un mínim d’elements, un impacte visual de gran potència simbòlica. L’exterior i l’interior de la casa dels Kabànov és representada per un espai obert delimitat per una única paret mòbil, de la qual els personatges en pengen i despengen una icona religiosa. La religiositat de Kàtia, que busca sempre l’empara de la icona, és sincera, mentre que la de Kabànikha, que li dona la volta per no veure-la durant la seva escena amb Díkoi, es interessada. Al segon acte, la trobada nocturna de les dues parelles d’amants té lloc en un escenari completament buit i fosc excepte per un fanal solitari, símbol de clandestinitat, com ens han ensenyat els films d’espies, i el tercer acte està presidit per un amenaçador cartell, d’estètica soviètica, en el que es veu un dimoni amb un trident i la paraula “maleïts” escrita en ciríl·lic (el llibret situa originalment l’acció en un edifici en runes, on hi ha pintures de condemnats a l’infern). L’opressió que pateixen els personatges també troba expressió en la il·luminació d’Adam Silverman o, millor dit, en les ombres que crea: en moments clau, l’ombra de Kabànikha creixia fins assolir dimensions gegantines i, com si tingués vida pròpia, s’abocava intimidant damunt l’ombra diminuta de Kàtia.

Com ja hem comentat, el condensat llibret de Janáček i la rapidesa amb la que s’esdevé l’acció fan que, malgrat els encerts de la producció, pugui resultar difícil seguir-ne tots els detalls. En aquest sentit va ser inestimable l’excel·lent traducció de Jaume Creus que es va usar pel sobretitolat. És una llàstima que no s’edités en el programa de mà, ja que la majoria de traduccions disponibles de Kàtia, en castellà o anglès, són força lliures, mentre que la de Creus reprodueix idiomàticament i amb fidelitat el sentit de l’original txec.

Les òperes de Janáček representen un estil únic, una manera d’entendre l’òpera com a espectacle musicoteatral que tot amant de l’òpera, o fins i tot del teatre, hauria de conèixer. És cert que no hi trobem alguns dels elements més característics del gènere, com àries o cors –encara que no hi manquen melodies inspirades, però la seva força dramàtica no deixa indiferent. Tal com diu Josep Pons: “El que ha de fer la música és transportar-te, seduir-te, se t’ha d’endur… Doncs que es deixin endur per aquesta música tan meravellosa i per aquesta història dura, crua com ho és la vida mateixa”. Qui vulgui provar-ho més val que aprofiti les quatre representacions que queden: és una òpera que cal viure en directe, i la versió que n’està oferint el Gran Teatre del Liceu és de referència.

Foto: Patricia Racette a la foto promocional del Liceu