Amb només 31 anys, la violinista Anna Urpina ha actuat arreu d’Europa combinant la vessant barroca amb la contemporània. Ara està confinada a la seva ciutat natal, Vic, però l’inici de les restriccions la van enganxar en plena gira a Bèlgica amb l’orquestra Le Concert Olympique. Aprofitant el confinament, parlem amb ella sobre el panorama musical actual, la seva experiència com a artista millennial i ens anuncia el seu primer disc.

Com creus que serà la situació pels músics joves en la nova normalitat després del confinament?

La nova generació ho té força difícil ja que surten dels conservatoris i escoles superiors molts més graduats que el que pot arribar a absorbir l’oferta de treball que hi ha al mercat. Per això, la majoria som freelance. Amb aquesta crisi no se sap com quedarà d’afectat el sector, i el futur és molt incert,  però no hem de perdre l’esperança. Cal seguir donant suport a la cultura i comptar amb els nous músics i el seu talent.

Hi ha problemàtiques que no seran pas noves…

Aquí sempre ens ha costat invertir en cultura, tenim altres prioritats. En altres països, en canvi, tenen molt més clar que la cultura és un bé de primera necessitat i que una societat sense cultura musical no és res. És cert que molta gent se n’ha adonat d’aquesta importància i les mancances durant el confinament. En el nostre país tenim moltes orquestres petites, autosuficients que s’alimenten principalment de subvencions i són elementals pel funcionament del nostre panorama musical.

Justament, una orquestra local com la de Vic et va veure néixer com a artista sobre l’escenari.

Les orquestres locals van ser els meus principis i tinc molta sort d’haver pogut comptar amb elles. Recordo l’orquestra de cambra de Vic, liderada per Jordi Mora o la JONC, amb Manel Valdivieso, i, gràcies a elles, vaig adquirir un coneixement i una experiència que després m’ha servit per poder fer el salt a orquestres estatals i, fins i tot, a orquestres europees. És important que aquestes formacions serveixin per impulsar els estudiants que estan començant i els donin l’experiència i el coneixement suficient  per seguir endavant.

“El caliu del públic és el que ens fa artistes”

Com creus que la pandèmia podrà afectar aquestes institucions més petites?

Ara per ara, els concerts de música de cambra són els que tenen més possibilitats i les orquestres grans haurien de reduir el format per arribar a un públic més petit per així poder seguir amb l’activitat. Ara mateix, omplir grans auditoris és impossible. Amb el petit format dels concerts les orquestres locals i més petites en poden sortir beneficiades, però és impossible que segueixin funcionant si no tenen tant o més ajuts per part de les institucions públiques. Cal buscar altres formes de fer concerts i la música de cambra pot arribar a tenir molta sortida, sempre d’una manera provisional fins que la situació torni a la normalitat. No podem oblidar, però, que el caliu del públic és el que ens fa artistes.

Havent treballat a l’estranger, creus que a la resta d’Europa el sector és menys precari?

Sí, en general tenen més recursos i inverteixen més en cultura. Tot el que se m’ha cancel·lat aquest mes de març i aquestes setmanes era a diversos països d’Europa, i no és un fet casual. De moment, la resta de coses que encara segueixen en peu són els recitals de l’estiu a llocs com Madrid, Sevilla i Salzburg. Tot i així, crec que no trigaran gaire a anul·lar-me’ls.

Quines diferències has vist en la gestió de cancel·lacions a Catalunya i l’Estat amb la resta d’Europa?

En aquesta situació la gestió és molt semblant a tot arreu, tot ha parat. La diferència és que en d’altres països, que econòmicament estan millor que aquí, donen més ajuts als músics. En algunes produccions que havia de fer a l’estranger he cobrat una part del sou tot i no haver-les ni començat. Els països que ja d’abans invertien més en cultura són els que tenen més consciència de la seva importància, i veuen als músics com un mecanisme imprescindible que s’ha de cuidar.

Al llarg de la teva carrera t’has format als Estats Units, Madrid i a països com Alemanya i Bèlgica, d’on ve aquesta inquietud de moure’t i anar a altres països?

A Catalunya és realment on he pogut treballar i expandir-me. Treballo a molts països d’arreu del món i m’he mogut molt perquè crec que s’aprèn molt en veure altres realitats: et fa creixer musicalment i personalment. Tenir la ment oberta porta a resultats molt satisfactoris però crec que és essencial tornar a casa per dedicar el teu coneixement i experiència a potenciar la cultura del país en què pertanys.

Com veus la salut del Barroc al nostre país?

En els darrers deu anys, la música barroca ha tingut un creixement extraordinari. Tenim fins a tres orquestres barroques de renom i contínuament apareixen nous conjunts barrocs de músics joves, es programen molts concerts específics de música barroca… Si bé sempre es pot millorar la situació, la música barroca està en un augment exponencial.

“Els músics sempre busquem noves formes d’expressió”

Perquè creus que tants músics joves s’han apropat al barroc?

Els músics sempre busquem noves formes d’expressió i, en aquest cas, la música antiga et permet abordar l’art des d’una altra perspectiva. La tècnica d’execució és molt diferent i et porta a una forma d’expressar-te molt més orgànica, s’apropa i intenta recrear al màxim l’essència de la música en els seus orígens.

Com a violinista que toca gèneres de tantes èpoques, sols combinar diversos estils a la vegada?

M’agrada el contrast de la música barroca amb la música del segle XX i XXI i trobar-lo amb instruments propis de cada època. Pel públic és molt interessant que es vegi aquesta diversitat i evidenciar les diferents maneres amb què es tocava a cada època. Justament per això, fa poc vaig adquirir un violí barroc per poder ser més fidel a la manera de fer música antiga.

Després de tots aquests anys d’experiència, quins canvis a nivell personal i professional estàs vivint?

Estic en un punt en què m’adono que estudiar violí barroc m’ha servit per millorar el meu violí modern i, alhora, el violí modern m’ha ajudat a enriquir la meva vessant barroca. Tots dos es retroalimenten. He entrat en una època de maduració en què m’adono de moltes més coses que fa uns anys no era capaç d’entendre, ja que quan acabes de sortir del conservatori no saps ni la meitat de coses de les que t’aniràs trobant. He après que un músic no només ha de ser músic, ha de saber escriure correus, contactar amb programadors i mànagers, gestionar-se econòmicament… L’experiència t’aporta una formació molt completa per poder fer concerts i tenir una carrera sòlida.

“El violí barroc i el modern es retroalimenten”

Creus que les generacions més joves de músics teniu més eines per afrontar la pandèmia?

Ara s’ha vist que la tecnologia és molt important per poder penjar vídeos, fer streamings, fer classes online… En ser millennials tenim moltes més eines que altres generacions per fer front a situacions difícils com aquesta. De fet, gràcies a això, puc seguir formant-me en el màster que estic cursant amb el mestre Enrico Onofri des d’Itàlia a través de classes telemàtiques.

Quins projectes de futur tens entre mans?

Després dels recitals que en principi han de tenir lloc aquest estiu, tinc planejada la gravació del meu primer disc que produirem amb la discogràfica IBS Classical. És un projecte que em fa molta il·lusió i suposa un pas molt important per la meva carrera. Tot i que ja feia temps que estàvem estudiant diverses opcions sobre com enfocar el disc, algunes de les idees que tenia les he hagut d’adaptar degut al Coronavirus i per això encara ens estem plantejant les obres i els compositors que hi apareixeran. En el futur m’agradaria seguir amb la meva activitat musical com fins ara, donant concerts i recitals i creant projectes propis com aquest àlbum. Les dates de les gravacions i la publicació, però, depenen de com avanci el desconfinament.

---

---