Arturo Reverter i Victoria Stapells presenten el seu darrer monogràfic dedicat al compositor alemany
Des de fa dècades Arturo Reverter ha esdevingut un especialista vocal, no menys brillant en els terrenys simfònic i de cambra. El seus cursos, conferències, seminaris i programes de ràdio l’han convertit en un dels millors crítics espanyols dels darrers temps, gràcies a un criteri insubornable i docte. De la seva desena de llibres publicats cal recordar El arte del canto; Alfredo Kraus, una concepción del canto i les 50 mejores arias de Verdi, els tres per a Alianza Editorial. I, també, el seu Beethoven per a la col·lecció de l’Editorial Península fa un quart de segle, del que en aquest Beethoven: un retrato vienés en recicla algun passatge i apartat genèric amb un agraït lifting. Per exemple, en el tractament de la forma de la simfonia en el compositor. Igualment ha reelaborat l’enfocament d’altres, com el dedicat a Fidelio, molt diferent i complementari a l’excel·lent article pel programa de mà de les funcions celebrades al Teatro Real de Madrid la temporada 2000-2001.
En aquesta monografia torna a fer gala d’un estil genuí, amarat de mestratge analític i comunicabilitat, que no renuncia a una voluntat d’exactitud tan idiosincràtica en ell, que es fonamentat en un discerniment ample basat en un innegable domini tècnic. A partir d’aquí, elabora descripcions dotades de riquesa lèxica en una condensació d’idees filada per una redacció barroca, abundant en subordinades i sempre substancial; que, en el present llibre, s’alleugera i equilibra amb la prosa de frases més curtes, a la mena anglosaxona, de l’antropòloga i historiadora canadenca fincada a España, Victoria Stapells. La seva escriptura convida al lector a observacions de caire emocional, formal i històric de les obres; a la vegada que evita els perills de l’adjectivació, la retòrica, i no cau en una apologia de reflexions estètiques ni en un to excessivament ecfràtic. Els autors ofereixen una imatge fisionòmica de cada obra en la qual els aspectes tècnics, biogràfics, estètics i contextuals van ocupant un lloc dins un esquema equitatiu, que lliga elements històrics i socials amb els estrictament musicals i enllaça a Beethoven a Viena i Viena amb Beethoven. Aquí rau la vertadera originalitat de l’enfocament, absent fins ara al mercat espanyol. I que, per cert, es nodreix de la investigació i agudesa d’Stapells, qui ja havia col·laborat anteriorment amb Reverter a la ràdio i conferències a duo.
l’estructura de cada relat.
Després del resum hagiogràfic de la introducció, els catorze capítols es desenvolupen en una extensió generalment regular, en ordre cronològic i un perfil monogràfic a l’entorn d’obres puntals de cada període i gènere –o algun grup, com els quartets finals i els Razumovski. Sota un patró homogeni, van d’allò general a allò concret introduint apreciacions de diversos especialistes contemporanis i del passat –entre ells, el recentment traspassat Padre López Calo-, a vegades amb posicionaments dissímils sobre la mateixa obra, que validen aquella màxima de Felip Pedrell quan deia “el que sabem, ho sabem entre tots”. No obstant, les aproximacions de major profusió en el llenguatge musical poden escapar al melòman comú, que es trobarà més còmode en la vessant fònica –indicacions de moviment, recursos agògics, instrumentació- que en l’harmònica. Extractes de pentagrames amb els temes principals, les notes a peu de pàgina desplaçades al final de cada capítol i una breu discografia tanquen l’estructura de cada relat.
En aquest plantejament, que en el fet històric i social deu molt a la contribució d’Stapells, s’hi entrecreuen curiositats i fets de l’època que insereixen des dels habituals àpats fora de casa de molts vienesos fins a la importància de la medicina a la capital austríaca, passant per la visita de Rossini la primavera de 1822 i el Biedermeier; sense oblidar els jardins públics i les passejades –també les de Beethoven- com a símbols del canvi social i institucions civils. Igualment s’integren digressions sobre mecenes, amics, companys, alumnes, pintors i artistes: la del Barón Van Swieten, la del musicòleg i promotor Raphael Kieserwetter o les de Dorothea von Ertmann, Maria Anna Streicher i Maria Theresia von Paradis, intèrprets i patrocinadores del compositor; entre altres. Metodològicament recorre a testimonis textuals oportunament inserits i dades complementàries d’aguda documentació. Per exemple, a l’indicar el nombre de cadències del propi compositor pels seus concerts, fins i tot la perduda el 1954 i escrita el 1822 per al violinista Léonde Saint-Lubin. A més, conté la relació d’obres segons el número d’ Opus, de WoO i vint del catàleg Hess, ampliant el llistat ja conegut en llengua espanyola gràcies a la traducció de la monografia d’Amadeo Poggi i Edgar Vallora publicat per Cátedra l’any 1995.
“És un manual pragmàtic molt afinat en la interrelació temàtica que ajuda a conduir l’oient”
En quant a la selecció de composicions, s’hi enyoren la Setena Simfonia, la Sonata Appassionata, el Quart concert per a piano i les dues últimes sonates per a violoncel, que s’han descartat per criteris editorials i d’extensió. De la mateixa manera, aquest factor ha condicionat la brevetat amb què s’exposen alguns quartets; l’absència d’un incís en els topos i la retòrica de la tradició musical sacra a l’entorn de la Missa Solemnis; i la mancança d’altres possibles fils argumentals suggerents. En aquest darrer cas, podria haver-se contemplat el trino a l’‘Arietta’ de la Sonata núm. 32 com a recurs hiperexplotat en tant que solució tècnica, estructural i tímbrica (en particular en els terribles dos compassos de triples trinats atacats en pianíssim). Al marge d’errors i lapsus puntuals (el naixement el desembre i no al setembre, assenyalat a la pàgina 17), en conjunt es tracta d’un tipus de manual pragmàtic en el contingut genèric i molt afinat en la interrelació temàtica que ajuda a conduir l’oient, sigui afeccionat o professional, cap a una escolta activa. És un d’aquells llibres que no abunden en el tant limitat mercat de monografies i estudis específics en llengua espanyola –no cal dir, també la catalana-, excepte Mozart, Wagner i Beethoven; seguits a certa distància per Mahler, Verdi, Bach i Cage. En aquest sentit, Reverter i Stapells han procurat eina que requereix d’una lectura pausada, reincident i aparellada a l’escolta de les obres. Quelcom lògic, ja que la base no deixa de ser una guia d’audició.
Per últim, l’edició compta amb una lletra de tipografia còmodament llegible i desprèn un subtil enriquiment il·lustratiu amb la recreació de l’aquarel·la del Kärntnertortheather vienès cap a 1826 pintada por Eduard Glück, plasmada a l’ interior de les cobertes. A més, en una de les pàgines inicials es convida al lector a realitzar una lectura virtual. No obstant, el segell editorial ha desaprofitat l’opció –més costosa econòmicament- de reunir els retrats que s’esmenten en el text, tant els del compositor com els dels principals mecenes i intèrprets. Quelcom que no manlleva mèrits a una novetat que serà de les més suggerents en l’àmbit bibliogràfic espanyol de les que es publicaran enguany.
