Per bé o per mal, el directe és un fenomen radicalment diferent de qualsevol forma de reproducció tècnica de la música. És així des de la ràdio i el gramòfon. I més enllà de l’especificitat acústica de cada sala el que fa la diferència és, com no podia ser d’una altra manera, el públic. Això ens recorda el fet essencial, però no necessàriament obvi en plena bacanal tecnològica, que la música és, en principi, un fenomen comunicatiu. 

És inevitable reflexionar sobre aquestes coses quan les circumstàncies que envolten un concert son tan particulars com la conjuntura que vivim tots plegats dia a dia des que el cel va caure sobre els nostres caps allà cap al mes de març. Aforament limitat (i tanmateix no acomplert), mascareta, gel hidroalcohòlic, estores banyades en alguna substància desinfectant… Tot detalladament desparasitat. 

No es tracta de l’atmosfera més càlida que s’ha viscut en una sala com el Palau de la Música Catalana que, malgrat tot, defuig la fredor per naturalesa i idiosincràsia. Contra això van lluitar Mercedes Gancedo i Beatriz Miralles. Amb èxit.

Gancedo ha anat demostrant en els darrers anys, tant en el camp de la cançó com en el de l’òpera, una fiabilitat indiscutible. Amb bons fonaments tècnics, musical, elegant i expressiva, feta per l’escenari. En el seu moment (2017) es va guanyar El Primer Palau i, no en va, no va ser l’últim. Dimarts ho vam poder veure i sentir mitjançant un repertori estructurat clarament en dues parts malgrat que la pausa a la meitat del recital fos més bé un pretext per respirar uns minuts. 

La primera part ens remetia a l’Argentina natal de la cantant amb obres de Carlos Guastavino i Alberto Ginastera. Cançons senzilles (més les del primer que les del segon, malgrat la seva arrel popular), eloqüents tot i la desinfecció ambiental, fonamentades en una poètica molt (massa) bàsica. En aquest punt va brillar per sobre de tot l’aproximació idiomàtica i la dicció excel·lent i clara. Miralles toca amb bon gust i Gancedo canta també amb bon gust però, a més, amb extrema claredat. I aquest és un gran valor, ja que estàvem en que, per estrany que sembli haver de recordar-ho, la música és, abans que res, un fenomen comunicatiu i que en la cançó escandir bé el vers és la meitat de la feina.

La segona part, en canvi, oferia una mostra més internacional, en dos nous idiomes —anglès i francès. Obres de Francis Poulenc, Kurt Weill, Erik Satie, Benjamin Britten i William Bolcom per il·lustrar dos ambients diferents i complementaris: París i Broadway. Malgrat la presència de Weill l’estètica del cabaret alemany va quedar completament exclosa. 

Si la primera part apel·lava a “l’enyorança amarga de la terra”, com diria Vicent Andrés Estellés, la segona tirava de frivolitat i gesticulació teatral. En ambdues Gancedo i Miralles van trobar el registre adequat i, en particular, la cantant va haver d’esprémer els seus recursos escènics a la segona part. Amb naturalitat i sense gran histrionisme, amb la teatralitat justa i necessària des del Speak low de Kurt Weill a la Piccola Serenata de Leonard Bernstein, ja com a bis fora del programa.

Si un crític hagués d’adoptar la posició d’un Hans Sachs, i etzibar martellada al clau cada cop que el cantaire comet un error, es podria recordar alguns finals de frase potser massa fràgilment sostinguts per l’aire a La rosa y el sauce de Guastavino, però també a la Canción del árbol del olvido i Arrorró de Ginastera (el pícaro sueño no quiere venir) o al George de Bolcom (Georgia, get yourself a drink!). Però centrar-se en això no només seria injust si no que revelaria una idea pobra i trista sobre la música i sobre l’art, perquè res de tot això va tenir real transcendència en una vetllada marcada per les circumstàncies, cert, però excel·lent en la forma i en el fons, elegant en les maneres i entregada al contingut. Una vetllada en què l’autenticitat idiomàtica de la primera part es va veure complementada per l’acció i presència escènica de Gancedo en la segona. Una vetllada que qualificaríem de brillant si no fos perquè, com diuen sovint per televisió els virtuosos de la pilota, el futbol sense públic no és futbol. I no es pot negar que dimarts al Palau no rugia la graderia. No serà perquè Mercedes Gancedo i Beatriz Miralles no fessin el possible perquè fos així. 

---

---