El món del lied és molt més ampli del que sembla a primer cop d’ull. Tot i que sovint l’identifiquem amb la cançó alemanya —melancòlica, autodestructiva i amb constants referències a la neu, els rierols, els til·lers i els rossinyols—, el gènere s’ha cultivat en tot tipus d’idiomes i localitzacions, i òbviament també gaudeix de multiplicitat de temàtiques, perspectives i enfocaments. És, per tant, d’agrair que un festival de lied com el Life Victoria ens plantegi sortir de l’academicisme més reiterat per explorar una altra forma de fer cançó, una més lleugera i, per què no, més frívola.

Parlem de cabaret i ho fem de la mà de Montserrat Seró i Alberto Palacios, que ens presenten un espectacle estil cafè-concert on les cançons s’intercalen amb el relat de la vida d’una jove que recorre el món des del seu petit poble natal als Pirineus fins la cosmopolita Nova York gràcies a la música. La intenció és crear un divertimento i passar una bona estona, no hi ha res de reprovable en això. Per tant, és probable que els creadors i intèrprets de l’espectacle no hagin considerat un problema la inconsistència del text i la manca d’entitat de la part dramàtica. Els textos són interpretats amb molta gràcia però amb certa tendència a l’estereotip per part de Seró, molt millor cantant del que aparenta el clixé de noia descarada i tendent a la disbauxa que presenta sobre l’escenari. Val a dir, però, que el reguitzell de ganyotes pretesament provocadores i l’actitud de flapper una mica tronada acaben esgotant per repetitius.

Musicalment, la proposta és totalment heterogènia: des de una sarsuela encabida amb calçador fins a l’elegància de la chanson i el frenesí del jazz, Seró té oportunitat de demostrar una versatilitat molt destacable. La veu és bonica, la projecció és espectacular (algú va comentar que excessiva essent cançó i un recinte tan íntim, però) i la dicció és pràcticament perfecta. Domina al mateix nivell la veu impostada, amb uns sobreaguts d’infart a Me llaman la primorosa, i l’estil més propi del musical (Thousand of miles). El seus Porter i Gershwin van resultar distingits i es va preocupar de cantar jazz de debò a la Song of Black Max de Bolcom, i no de fer el trist crossover ple de tics que acostumen a fer les dives líriques quan s’acosten a aquest repertori però no volen deixar de cantar òpera. Més anodina la cançó francesa, que va quedar excessivament superficial. El seu acompanyant, Alberto Palacios, va mostrar un estil poc matisat i sorollós, fins el punt que vaig dubtar per un moment si era una elecció artística per subratllar la dramatúrgia (un pianista de cafè difícilment podria ser un virtuós).

El caràcter realment subversiu, fins i tot a nivell polític, del cabaret (eminentment, el berlinès) va brillar per la seva absència

Per bé que és molt positiu que un festival de lied trenqui barreres de vegades autoimposades i mostri la riquesa del gènere, aquest cabaret pateix un problema de base: es queda en terra de ningú. La sarsuela i el cuplé poden ser gèneres molt dignes però l’enfocament no podria ser més envellit. Els dobles sentits i les brometes fàcils van ser de molt poca volada i, honestament, en ple segle XXI aquestes picades d’ullet a qüestions sexuals estan molt desfasades. El caràcter realment subversiu, fins i tot a nivell polític, del cabaret (eminentment, el berlinès) va brillar per la seva absència. No és un espectacle valent ni trencador, per molt que ens vulguin fer creure el contrari. No hi ha un veritable fil conductor ni una intenció més enllà de mostrar un repertori de cançons enllaçades amb una excusa dramàtica que no avança ni va gaire enlloc. Ara bé, des d’aquí aplaudim al festival per programar-lo. Sens cap mena de dubte, és engrescador i mostrar que es pot fer cançó lluny de la gravetat i la transcendència suma. Només demanaríem una mica més de nivell i d’exigència a nivell dramàtic i musical (vocalment, Montserrat Seró té molt a dir i li desitgem poder posar la seva magnífica veu al servei de productes de més pes). Finalment, un apunt que donaria per a un altre article: s’ha comentat molt la decisió de la soprano de fer l’espectacle en castellà perquè “és un festival internacional” i es transmet per YouTube i la plataforma del Teatro Real. No es la nostra intenció buscar polèmica però sí convidar a la reflexió. De ben segur, posar subtítols no hauria estat tan problemàtic.

---

---