Degut a prejudicis sense base justificable, sovint les dones han estat víctimes de l’oblit al llarg de la història de la música. Aquesta afirmació la podríem estendre a nombroses disciplines artístiques i les conseqüències han estat nefastes: durant anys, dècades, segles, el món de la clàssica en particular ha ignorat figures femenines rellevants d’aquest art, convertint els eixos cronològics corresponents en esdeveniments protagonitzats únicament per homes. Des de Barcelona Clàssica, ens submergim en un cicle d’articles —La història de la clàssica escrita per dones— en què recuperarem algunes de les dones més destacades de la història de la clàssica, sempre amb el desig de generar un interès efectiu per la recuperació de les seves obres.

En un moment donat de la seva carrera, Clara Schumann dubtà del seu talent perquè afirmava que una dona no havia d’aspirar a compondre ja que cap ho havia aconseguit mai. El que evidentment desconeixia era el fet que, deu segles abans que ella es plantegés la continuïtat de la seva carrera com a compositora, Cassiana de Constantinoble deixava en llegat per a la humanitat aproximadament cinquanta obres musicals.

Nascuda entre els anys 805 i 810 a l’Imperi Romà d’Orient, Càssia —nom amb que se la coneix més habitualment— és la primera dona de qui es conserven peces amb les respectives notacions. Provinent d’una família de l’aristocràcia grega, es convertí en una jove d’una bellesa i intel·ligència excepcionals, reconegudes pel llavors abat del Monestir de Studios, Teodor Estudita. L’any 843, Càssia fundà un convent a l’oest de Constantinopla del qual es convertí en la primera abadessa. Fou allà, dedicada a la vida monàstica, on compongué el mig centenar d’himnes l’autoria dels quals li és reconeguda: d’aquests, a més a més, vint-i-tres s’inclouen en els llibres litúrgics de l’Església Ortodoxa.

Odio el silenci quan cal aixecar la veu

Cassiana de Constantinoble

Els escrits de monjos medievals i les llegendes tradicionals ens han deixat una imatge de Càssia com una dona amb un esperit rebel, atrevida, conscient de les seves decisions: diversos cronistes bizantins relaten que, per la seva bellesa, Càssia fou escollida com a participant en la cerimònia en què el futur emperador Teòfil havia d’escollir una muller. Quan el jove, seduït per la bellesa de la compositora, s’apropà a ella, li digué: «De la dona [vingué] el pitjor», fent referència al pecat d’Eva. El seu orgull fou ferit quan Càssia ràpidament respongué: «I, de la dona, el millor», al·ludint a l’encarnació de Crist a través de la Verge i a la conseqüent possibilitat de salvació. L’atreviment li valgué el rebuig de l’Emperador, del qual es diu que mai se’n recuperar. La fermesa de caràcter de Càssia també es demostrà quan fou flagel·lada per defensar la veneració d’imatges en els temps de defensa de la iconoclàstia: «Odio el silenci quan cal aixecar la veu», digué. 

L’obra de més duració composta per Càssia és el Canon pels difunts, mentre que el més famós és l’Himne de Càssia. Aquest és cantat anualment durant les matines del Dimecres Sant. Es tracta d’una obra lenta i trista i és considerada com una de les més exigents del repertori vocal bizantí. Segons la tradició, Càssia estava component aquesta obra quan sentí la comitiva imperial arribant al monestir: l’emperador Teòfil, ja en els darrers anys de la seva vida, volgué visitar per darrera vegada la dona que havia rebutjat. Ella, atemorida de que la passió de l’enamorament decebut sobrepassés els seus vots religiosos, s’amagà, tot deixant la partitura sobre la taula. L’emperador, sumit en el penediment d’haver deixat escapar per orgull una intel·lectual i dona de gran vàlua com Càssia, es trobà la seva cambra buida: veient l’himne inacabat, el llegí i escrigué un vers abans de marxar: «Els peus el so dels quals sentí Eva a la vesprada al Paradís i s’amagà per temor». En trobar-se sola de nou a l’habitació, Càssia llegí el vers i acabà l’himne: es diu que Teòfil s’adonà que Càssia estava amagada, però per respecte cap a la seva decisió ho dissimulà. 

A més dels himnes esmentats, fins a 789 dels seus versos profans —molts dels quals són epigrames— han sobreviscut el pas del temps, entre els quals es troba el següent: «Odio l’home ric queixant-se com si fos pobre». És difícil establir el nombre real de composicions per aquesta santa de l’Església Ortodoxa ja que molts himnes identifiquen l’autor com a anònim. Malgrat tot, el fet que es conservi la notació dels que se li reconeixen els converteix automàticament en obres interpretables a dia d’avui. És precisament per aquesta raó que Cassiana de Constantinoble és considerada actualment la primera compositora de qui es coneix el nom. La primera de moltes.

---

---