Com promociona la indústria musical del s. XXI la clàssica i els seus intèrprets? És necessari reinventar-se? En parlem amb Kebyart ensemble i Quartet Gerhard, formacions que han presentat darrerament dues propostes innovadores.

Des de la irrupció de la MTV el 1981 i la seva posterior promoció de videoclips, la indústria musical s’ha beneficiat no només del fet sonor, sinó també principalment de la imatge. Actualment, és tan necessari un bon producte sonor com un de visual, fet que no sempre beneficia ni dóna suficient importància a la qualitat de la música, rellevant-la moltes vegades a un segon pla. En tot cas, és innegable que el videoclip és més present i necessari que mai.

La indústria musical és global i, essent un mer reflex de la societat, es renova constantment. Els oients de clàssica comprenen un ampli rang d’edat. Paradoxalment, però, només els d’avançada edat adquireixen productes d’acord amb el seu temps. Els situats per sota els quaranta anys, en canvi, reclamen productes actuals i diferents, a més dels ja convencionals. Els intèrprets s’han d’adaptar també a aquesta creixent demanda. Com evolucionen, doncs, formacions de música clàssica que generalment no s’han promocionat mitjançant l’explotació del format videoclip?

Kebyart ensemble i Quartet Gerhard comparteixen ADN. Es tracta de formacions joves, inconformistes i que cerquen un punt d’incomoditat per a seguir aprenent. Des de Basilea i Berlín respectivament, la voluntat de no encasellar-se mai en un estil ni un lloc determinat els situa dins l’essència del s. XXI, trencant barreres i aguaitant noves tendències. Parlem amb ells sobre aquestes i més qüestions.

La globalització ha estat, per a ells i moltes formacions contemporànies, un punt d’inflexió, ja que ha permès connexions impensables i l’arribada de tot tipus de música a qualsevol racó del planeta. Kebyart i Gerhard han crescut amb Youtube, Spotify o Instagram i això probablement els permet innovar i experimentar d’una altra manera amb la imatge, adherint-la a la bona qualitat de les seves interpretacions. Per contra, grups establerts de música clàssica no surten generalment del videoclip convencional en una sala de concerts. Per què generalment no trobem músics de clàssica que surtin per la televisió, es promocionin per Instagram live o llancin videoclips originals? Potser perquè tampoc els programadors ni les productores audiovisuals acaben d’apostar en aquesta direcció d’una manera clara.Qué Rico Mambo, sota la direcció de Roger Comella, n’és una excepció. La productora acaba de llençar Schubertiade amb Kebyart Esemble, una obra a mig camí entre el vídeo musical i el curtmetratge. Es tracta de la interpretació de l’”Adagio” del desè quartet per a cordes de Schubert, acompanyat d’imatges a càmera lenta que contraposen elements de la nostra època amb els del segle XIX. El quartet intenta reproduir les conegudes schubertíades, trobades artístiques en què es compartia música i art, des d’una perspectiva moderna. La lentitud del videoclip trenca amb el món actual, tan veloç, posant de manifest com s’ha transformat el ritme a la nostra vida contemporània. Les imatges actuals acosten la música del passat a generacions actuals.

El Quartet Gerhard, per altra banda, va presentar durant la passada Biennale d’Àmsterdam i, a través de la productora Bleu Danube, una performance amb música de la Suite Lírica d’Alban Berg. Basada en un poema de Baudelaire, l’obra es troba dividida en sis moviments, correspostos amb les imatges de sis videoclips. Seguits, conformen, sota una mirada estètica contemporània, una història que tracta sobre l’amor impossible i l’ego humà. En el primer videoclip, a més de les imatges de la història, hi apareix la formació interpretant el primer moviment; el so surt per un altaveu i no toquen en directe, de manera que només veiem les imatges i escoltem el so com si fos una pel·lícula. En el segon, en canvi, el quartet interpreta en viu l’obra mentre es mostren les imatges. Així, es crea una il·lusió en l’espectador, ja que sembla que el quartet vagi entrant i sortint de la pantalla, creant atmosferes psicològiques molt emocionals pel públic. Aquesta dinàmica es repeteix en els sis moviments, alternats entre el so en viu i el reproduït. Es tracta d’una aposta d’una productora francesa que anteriorment només treballava amb grups de rap i que, darrerament i a través d’Harmonia Mundi, comença a treballar amb formacions de música clàssica. L’èxit a la Biennale denota que l’aposta arriscada és un valor afegit.

La renovació en el model de promoció d’artistes clàssics és latent. Productores com Decca ja aposten per barreges de repertori, establint en la producció musical d’un mateix intèrpret tant obres del repertori clàssic canònic com obres de música moderna. Altres, com el  Quartet Ébène, comencen a gravar composicions pròpies, fet inusual en músics d’aquest estil. La innovació, però, no és sempre lineal, sinó multidireccional: en la recerca de nous instruments, noves tècniques, recerca històrica… El repertori i la introducció de l’audiovisual no són només aspectes a tenir en compte.

Els joves intèrprets catalans actuals estan avui en dia més especialitzats que mai, la majoria formats en centres de renom. Generalment, tenen un coneixement abismal del repertori i la tècnica que toquen, tot i que no se’ls reconegui moltes vegades en el seu propi país. Amb tot, molts són encara reticents a apostar pels nous formats de promoció, per més que és clar que el món va en aquesta direcció. Potser cal que també els programadors apostin pel valor independentment de la manera com es mostrin els diversos tipus de contingut. Només des d’un món obert podrem evolucionar i donar un millor llegat a la música del passat.

---

---