Aquest setembre ha arrencat fort, i ja en teníem ganes, però tot s’està desenvolupant de forma força desorganitzada i un xic esperpèntica. Com mai, aquesta crisi ha fet que vivim un moment de canvis radicals de paradigma. I, davant l’histerisme de l’oferta que volem cobrir, ens preguntem quina ha de ser la funció del periodisme musical i, més enllà d’això, la crítica musical per donar una visió significativa de l’activitat que ens envolta.

Fins al mes de març vivíem instal·lats en unes inèrcies que havíem adoptat com a pròpies sense ser-ne gaire crítics. Però hi ha dos elements clau que crec que ens han de fer replantejar l’enfocament que fem al món musical de forma radical: l’excel·lència dels nostres artistes i la necessitat de relat per fer significatius socialment els discursos artístics.

D’una banda, en els darrers anys hem assolit un nivell artístic i tècnic excepcional. Les generacions que pugen a casa nostra tenen un accés molt més directe al coneixement i es formen amb eines i metodologies més modernes que fan més eficient l’aprenentatge i contribueixen a construir una societat més preparada que mai i amb un enfocament molt professional. Té sentit, per tant, jutjar amb elements exclusivament tècnics les actuacions artístiques? O potser ens cal preguntar-nos a quin tipus d’artista ens enfrontem, què vol comunicar i què fa única la seva proposta perquè el fet artístic parla per si sol, també, a través dels programes.

I encara més: si el nivell ha pujat tant a casa nostra, per què no reconeixem d’una vegada per totes que els nostres artistes poden fer una feina extraordinària a les nostres programacions enlloc de quedar-nos en aquest provincianisme caspós de pensar que els de fora ho faran millor? Arran de la proposta del Liceu “Del dolor a l’esperança”, el company Jaume Radigales feia un tuit fa uns dies denunciant que cap els solistes amb qui comptava la direcció del teatre eren de casa. Això ha despertat un allau de manifestacions a les xarxes i molts artistes catalans, especialment del món de la lírica, han posat de manifest les seves dificultats i la necessitat de sentir-se recolzats per les nostres institucions. Per acabar-ho d’arrodonir, la veu més punyent del sector, que moltes vegades festeja altres àmbits amb més teca per mossegar, exposa de forma brillant la problemàtica. Bernat Dedéu ens recorda que no només tenim la responsabilitat de “donar de menjar” als nostres creadors, sinó que “sense tenir cura del patrimoni, la internacionalització de l’art d’un país és una simple quimera”. Voilà, per mirar nord enllà i anhelar una vida desvetllada i feliç, cal que primer fem una mirada atenta al nostre voltant amb un acte d’absoluta responsabilitat. Perquè si volem subvencions, hi ha d’haver un retorn social de forma claríssima i aquest passa, en primer lloc, per donar oportunitats per viure de la seva feina als nostres artistes i compositors al mateix temps que els exigim excel·lència. Perquè apostar pels nostres és requisit indispensable per acostar-nos a aquesta excel.lència com a poble.

Més enllà d’això, el segon element es va posar de manifest com una necessitat urgent a posar sobre la taula arran de la pandèmia, quan tots els espectacles es van cancel·lar i vam deixar de poder tenir experiències en viu. Artistes i professionals de la cultura es van quedar sense feina i, malgrat la represa de l’estiu, tot penja d’un fil. En aquest context, cal reflexionar profundament si té sentit enfocar el tractament del fet musical des de l’art pour l’art. Reconec que, personalment, sempre he tendit a adoptar una postura molt intel·lectualitzada i conceptual del fet cultural. Ara, que el món es revela més ferotge que mai em faig una pregunta molt crua: amb quina moral puc pretendre viure (ergo, cobrar) d’una feina amb la qual ajudo -exclusivament- a enriquir el meu esperit? Com puc justificar davant la societat que vull fer-ho de dilluns a divendres, i no només al cap de setmana, més enllà d’un hobbie il·lustrat? Ara mateix, se m’imposa el pensament que, en efecte, la nostra feina és més necessària que mai però li cal un replantejament i encaminar els nostres rius de tinta a oferir una crítica més significativa, que valori l’aportació social i no només artística del projecte. Ja no és rellevant, des del meu punt de vista, que la crítica musical parli de les meravelles tècniques dels artistes per determinar si valen o no valen. El que se’ns demana és quina és l’aportació que fan a la societat les seves propostes artístiques en global. Hem de donar arguments sòlids en favor de l’art com a eina de transformació social quan demanem un -irrisori- 2% del pressupost, més enllà de la realització personal i el valor intrínsec de la música com a manifestació de la Voluntat schopenhaueriana o la defensa d’una concepció idealista de l’art. Hem de demostrar que l’art és l’única forma de ser lliures per fer avançar la societat a través del qüestionament dels seus paradigmes i cal que convencem la resta de la societat que això és així. Per tant, la feina d’artistes i programadors és fer-ho palès a través de les programacions i les propostes i la nostra responsabilitat com a crítics i periodistes culturals és explicar-ho, ser un altaveu crític del sector i demostrar que ens mereixem el poder que tenim amb aportacions que analitzin d’una forma holística les propostes que se’ns presenten per destil·lar-ne el sentit complet per fer-nos oblidar les pors, les cabòries i les rutines i invitar-nos fer un viatge transepocal i transcendent.

Lligat a això, ens preguntem si, per exemple, l’allau de simfonisme que assola aquesta anodina reentrée dona resposta a les necessitats de la nostra societat. En el cas de l’arxirepetida novena de Beethoven, de la qual Dudamel, Pons i Grau en donen la seva visió aquests dies, cal que pensem si, més enllà del cant schillerià a la fraternitat, aquesta contribueix a respondre a la necessitat que tenim de reconfort. Potser, ben mirat, un geni tan arrauxat i arrogant com el de Bonn, amb una energia tan desbordada i autoritària que -prenent les paraules d’un “bípede” compositor amic meu- ens pot arribar a saturar, no desplega el missatge que reclamem. Potser aquest tipus de simfonisme ara es fa superflu i hauríem de demanar unes programacions que afavoreixin una comunió general cap al recolliment, repensant el repertori d’una manera més ampla. Potser és un gust personal i prou, però crec que el que ens demanen els temps és música que ens transmeti intimitat i reconfort com, per exemple, la música de cambra i els magnífics quartets de corda de la biennal de L’Auditori amb un Quartet Casals que -dit sigui de passada- va oferir-nos un Beethoven amb una perfecció que fa mal. La cambra es manifesta com un instrument per guarir-nos i embolcallar-nos en la nostra intimitat sense victimismes però tampoc amb moviments efectistes. Cal que desmaquillem el món, cercar-ne les veritats més íntimes a través d’un discurs sense fissures, honest i sincer que ens respongui hermenèuticament i que sigui un catalitzador de les nostres reflexions més profundes.

A banda, i tornant al dolor i l’esperança, les propostes que demanen els temps són inclusives i democràtiques, essencialment. En aquest sentit, sembla una postura un xic esnob la del Liceu quan vol combatre la desesperació col·lectiva des de la muntanya de Montserrat amb invitacions per als més pros i mitjans gràfics que recullin imatges espectaculars -i prou. És una postura elitista que ara no ens diu res i menys quan el que se’ns demana és que tinguem rellevància per a la societat. I que els puristes no s’esfereeixin: respondre socialment no implica renunciar a la llibertat creativa.

Ara estem en un punt de no-retorn, un Wendepunkt que demana un gir copernicà en les nostres accions i el nostre pensament perquè aquest Homo provisionalis en què ens ha convertit la pandèmia pugui sobreviure i tenir altra vegada expectativa de futur. Ho hem de fer per tots nosaltres i el que defensem com a suprem: l’art. Perquè la cultura no és només necessària: és imprescindible, un dret i un deure fonamentals que hem de protegir i exercir plenament.

---

---