#Culturaderesistencia

El 14 de març de 2020 serà recordat com una data històrica. I no tan sols perquè es va declarar l’Estat d’Alarma al nostre país a causa d’una pandèmia, sinó perquè va passar quelcom que semblava impossible: tot es va aturar.

Centrant-nos en el sector cultural, va suposar un xoc mental devastador. Ens va agafar desprevinguts. Ens en vàrem adonar que no estàvem preparats per una cosa semblant i que érem més vulnerables del que crèiem. Tot d’una la paraula “incertesa” va aparèixer en majúscules i lletres lluminoses. L’arrel etimològica grega de la paraula crisi, entesa com “una cosa que es trenca i cal prendre decisions al respecte” va tornar a la palestra, i vàrem albirar que l’origen profund de la crisi era cultural en el seu sentit més ampli, però que també s’havia manifestat en altres àmbits.

En aquest context vàrem començar a aparèixer mirades crítiques, que lluny d’empetitir-nos davant de la situació, decidírem començar a treballar per aportar una mica de llum al camí. Com va dir la dramaturga i directora Pilar Almansa davant del Grup de Treball per la Reactivació Econòmica de Congrés dels Diputats: “una societat avançada és aquella capaç de gestionar el risc i la incertesa“. En aquesta declaració d’intencions estaven els deures a realitzar. El confinament ens havia regalat un temps per a la reflexió, havia creat un laboratori artificial per plantejar idees i línies de treball en pro d’una millora de la realitat existent –mal anomenada– “normal” fins al moment, i a la que moltes veus deien que volien tornar tot i que, sent sincers amb nosaltres mateixos, aquesta realitat no era molt normal.

Fins a aquest moment el món de la cultura, les institucions i les programacions duien un rumb dictat per objectius erràtics que, llevat d’excepcions, no sempre treballaven en pro d’un benefici i intercanvi per i amb la comunitat, i on els egos i les mirades a curt termini formaven part de l’ADN de les propostes i estratègies.

Cultura de resistència amb Benet Casablancas

Automàticament les xarxes es van omplir de propostes culturals de més o menys qualitat que generaven en el seu conjunt molt soroll. Un soroll que no concedia aquest temps de reflexió i silenci necessaris en tot procés d’evolució i aprenentatge. Eren moments excepcionals per fer coses excepcionals, moments més per observar que per actuar, moments per mirar cap a nosaltres mateixos i veure quina responsabilitat tenia el mateix sector cultural en tot el que estava succeint, i moments per entendre finalment que defensar només la nostra pròpia ciutadella i no treballar de forma col·laborativa i en pro d’una millora de la societat, era blindar la pròpia irrellevància.

En aquest marc va ser quan vaig entendre que era necessari establir un espai pel diàleg i la reflexió, allunyat de la futurologia miraculosa i les fórmules màgiques. Així va néixer #CulturadeResistencia (IG: @Culturaderesistencia). Una iniciativa a través de la qual es pogués oferir contingut de la màxima qualitat possible, de manera concentrada tant en el temps com en l’espai, enfocat al sector cultural i amb un accent important posat en la música clàssica.

L’objectiu? Replantejar moltes de les qüestions que feia temps que estaven sobre la taula respecte a l’estat de la cultura. Sobretot el que NO pretenia era aportar solucions. La qüestió era plantejar preguntes i reflexions per entendre quina podia ser la millor actitud a desenvolupar que ens ajudés a gestionar el moment de confinament per preparar i millorar la situació davant de la incertesa. Volia oferir tot un seguit de finestres per les quals pogués entrar la llum que estimulessin la imaginació i el fervor en un context tremendament distòpic però certament interessant. A partir d’aquí cadascú tenia la llibertat d’adaptar els conceptes exposats al seu projecte, institució o programació.

#CulturadeResistencia es va materialitzar en una sèrie de 15 diàlegs o reflexions participatives fetes en directe, d’uns 30-40 min com a màxim i realitzats a través d’Instagram Live. La selecció dels professionals en l’àmbit nacional va ser feta sota el criteri que estiguessin relacionats amb la cultura d’una manera o altra i sobretot, que a partir de les seves pròpies experiències, tinguessin contingut útil i crític per aportar en la línia del projecte. La resposta va ser impressionantment positiva, i de fet no vaig poder donar cabuda a tots i totes els que volien participar en la iniciativa. Aquesta va ser la llista definitiva: Eduardo Lazcano —professional vinculat a la cultura que actualment és dedica a la Planificació Estratègica i Cultura Corporativa i que va treballar molts anys a Pernaud Ricard i Movistar—, Aarón Zapico —clavecinista i director d’orquestra—, Pepe Zapata —director del Club TR3SC-Comunitat de Cultura—, Cibrán Serra —viola del Quartet Quiroga guanyador del Premi Nacional de Música que exerceix de docent al Mozarteum-Salzburg—, Enrique Villalba —director del Màster de Gestió Cultural i de l’Institut de Cultura i Tecnologia de la Universitat Carlos III—, Ángeles Blancas —soprano, pintora i fotògrafa—, Javier Menéndez —director general i artístic de Teatre de la Maestranza—, el compositor Benet Casablancas, el director d’escena Josep Anton Rechi, Núria Oller —directora del Servei de Música de la Fundació La Caixa—, Josep Vicent —director d’orquestra i director de l’Auditori ADDA (Alacant)—, el director d’escena Paco Azorín, Juana García —cellista i Directora de TresmasInfinito—, el tenor Pablo García, Montserrat Antolí —responsable de Mecenatge del Teatre Nacional de Catalunya—, la mezzosoprano Anna Alàs, la directora d’escena Susana Gómez, Pablo Romero —assistent de la Direcció Artística de ABAO—, i, finalment, el director de Temporada Alta Salvador Sunyer.

Com a convidada especial i colofó final vaig voler mantenir un diàleg amb Berta Meneses (llicenciada en Teologia i Matemàtiques, i monja zen de rellevància internacional) sobre la importància del silenci en les nostres vides per prendre les decisions més encertades. Vaig considerar que era una eina vital com a camí necessari per estimular la imaginació i la creativitat en el moment d’hiperactivitat mental que vivíem.

#CulturadeResistencia va ser un èxit inesperat i molt enriquidor. Com a material de treball i consulta existeix perfil específic a Instagram (@Culturaderesistencia) i una llista de reproducció a Youtube, on es poden trobar tots i cadascun dels diàlegs, a part d’altres materials. Fins a la data i en el seu conjunt han vist els vídeos prop de 4000 persones. Com a resum també vaig enregistrar tres càpsules finals exposant les conclusions basades en 7 temes o pilars bàsics que ens podem servir de guia per les necessitats futures a treballar per part dels projectes culturals: aquestes són, principalment, la descripció del nou paradigma, la idoneïtat d’observar versus actuar i les diverses estratègies a plantejar en el sector cultural juntament amb les possibilitats de monetització, la responsabilitat del mateix sector —i com s’ha arribat fins aquí—, el treball amb els públics i, finalment, l’educació com a element bàsic del canvi.

Us convido a escoltar-les. Molt contingut i molt interessant per als que us dediqueu a la cultura.

Com a resum final podríem subratllar una frase de Xavier Marcet: “necessitem una societat que respecti més als que arrisquen i que ignori molt més als mediocres que només saben bloquejar i destruir“. Els temps han canviat, malgrat que part del sector cultural es negui a reconèixer-ho. No podem seguir vivint i oferint propostes com si res hagués passat. La realitat ens ensenya un altre camí que hem d’escoltar, ser valents i assumir el risc que representa seguir-lo sense por a equivocar-nos. Forma part del procés d’aprenentatge.

Acabo amb una meravellosa reflexió que va proposar Josep Vicent en el diàleg que vàrem mantenir: “Aixequeu-vos al matí, inventeu-vos un somni i construïu les vostres il·lusions“.