En els darrers dies, la situació pandèmica que semblava estar més tranquil·la s’ha descontrolat i alguns indrets de Catalunya tornen a estar confinats o semiconfinats. L’origen es pot trobar, en part, en els excessos de Sant Joan, als quals se suma la vinguda massiva de temporers sense regulació ni cura de les mesures d’higiene i seguretat. El col·lectiu que ha reaccionat amb més força és el cultural, perquè veu perillar la seva possibilitat de desenvolupar-se, especialment en les manifestacions en viu.

Els milers de tuits generats en les darreres hores amb el hashtag #CulturaSegura destaquen la paradoxa resumida en aquest post d’Ivan Labanda: «Abren los bares. Cierran los teatros. Nada nuevo bajo el sol. #CulturaSegura». Certament, no podem dir pas que estem sorpresos per la situació derivada de les accions polítiques, però és ben cert que els que vivim tan espiritualment com econòmica del sector cultural hem de mantenir la determinació davant les amenaces. Algunes manifestacions culturals s’han cancel.lat, però la majoria es mantenen fermes per defensar els drets de qui estima i viu de la cultura com a font d’inspiració i matèria prima per als somnis i, a més, han fet de les activitats de l’esperit el seu modus vivendi.

«Abren los bares. Cierran los teatros. Nada nuevo bajo el sol. #CulturaSegura»

Sense anar més lluny, el Festival Cruïlla —com el Festival de Pedralbes i el Palau de la Música Catalana— no s’ha deixat arronsar i dona suport incondicional als creadors i els professionals de l’art i per això no cancel.la cap de les actuacions previstes per als propers dies. No només això, sinó que ha difós un missatge reivindicatiu a les xarxes socials que s’ha fet viral: “No hi ha hagut rebrots als espectacles culturals, ens hem reinventat per la nostra salut i la de la cultura. Entre tots i totes ho estem aconseguint. Si ens fan tancar de nou, passarà molt de temps fins que puguem tornar a veure cultura en directe. Et necessitem: ensenya al món que ets, som i fem #CulturaSegura”.

El missatge és poderós i no només com a estratègia de màrqueting. Aborda temes essencials pels reptes d’avui en una societat postlíquida i pandèmica. D’una banda, constata el fet que no hi ha hagut cap focus víric en un context cultural i, no només això, sinó que posa de manifest la versatilitat i la imaginació d’un sector que s’ha de renovar constantment per continuar vivint, i més quan no es poden seguir les normes i convencions històriques. Com es pot mantenir la distància de seguretat entre músics sense atemptar contra les normes físiques del so? Sense obviar el fet que un acte cultural és, essencialment, social i la situació actual dificulta extremadament les situacions de tertúlia i les reunions per saber com es viu des de diverses perspectives. Però, si quedem amb els companys per sopar o en un bar, resulta que sí, que podem petar la xerrada amb calma i sense restriccions. A més, si coincidíssim a l’AVE o a l’avió també ho podríem fer, perquè llavors no és un problema que no es tigui temps d’higienitzar els espais: cal fer diners passi el que passi.

Ja ho reivindicava Federico Garcia Lorca, el 1931: «Yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio del Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social».

Aquestes paraules posen de manifest l’extrema fragilitat de la cultura i la necessitat de garantir la possibilitat de continuar cultivant l’esperit i evitar esdevenir els esclaus del poder. Perquè la cultura ens fa eixamplar horitzons i ens allibera. I sentir-nos lliures és el sentiment més intrínsecament humà. És cert que podem llegir a casa i escoltar música enllaunada, però als espectacles en viu és on té lloc la catarsi, el regulador social. Sense cultura en viu som només una societat malalta sense imaginació ni estímuls per seguir lluitant.

«S’ha posat de manifest la nostra gran capacitat d’adaptació en el context d’una cultura desemparada que porta a una crisi sense precedents.»

A la població se li fan recomanacions, a la cultura prohibicions. Cal revertir la situació i que les mesures siguin estrictes per tots o per ningú. Gràcies a l’esforç de les institucions culturals no hi ha hagut rebrots ni en teatres, ni en biblioteques ni en sales de concerts. Tot s’ha aconseguit amb un respecte escrupolós fins al punt que els costums adquirits al llarg dels segles s’han reformulat (esdeveniments numerats i rastrejables, limitació d’aforament, mascareta, gel i mans netes) i s’ha posat de manifest la nostra gran capacitat d’adaptació en el context d’una cultura desemparada que porta a una crisi sense precedents. La cultura ha fet els deures i, com sempre, ens permet somiar en altres mons.

---

---