Juli Garreta (1875-1925), músic molt ben considerat com a autor de sardanes, és realment un gran desconegut: desmentint el mite que va ser un compositor autodidacta de música popular, la seva amistat amb Pau Casals li va obrir les portes al simfonisme de primer nivell, va viatjar a Bayreuth per aprofundir en l’obra de Wagner i era coneixedor dels corrents més avantguardistes de la seva època (amb predilecció per Strauss i Grieg). La “tercera pota del tamboret” de la seva producció (en paraules del mateix Roger Padullés) la constitueixen les peces per a veu i piano, més d’una seixantena de la qual només han sobreviscut no arriba a 25.

El tenor Roger Padullés, antic escolanet i especialista en lied alemany, ha unit forces amb el que possiblement sigui el millor pianista acompanyant del país, Francisco Poyato, per realitzar la primera gravació de la integral de les cançons conegudes de Garreta, que tindrà lloc durant el present mes d’octubre i es presentarà a Barcelona amb un recital l’abril del 2021. Tanmateix, nosaltres ens hem avançat i hem assistit al concert que els dos músics van oferir el dia 15 a l’auditori del Centre Cultural de Valls. 

Cal tenir present que Garreta donava ben poca importància a la seva obra, que no la catalogava ni es preocupava gaire de preservar-la. Va tendir més a les cançons soltes (tot sovint brevíssimes) que als cicles (excepte el dedicat al Llibre de les hores, d’Apel·les Mestres) i per aquests dos motius costa molt contextualitzar aquest material. Padullés i Poyato van optar per agrupar-les per temes (cançons religioses, sobre l’amor matern, sobre la natura…), fet que potser va resultar una mica desconcertant a nivell estilístic: el compositor de Sant Feliu oscil·la entre la senzillesa de ressonàncies populars i la sofisticació més refinada. Aquest fet té òbviament una translació en l’acompanyament pianístic, que en unes ocasions es limita a subratllar la melodia i en altres s’aventura a harmonies complexes. És possible que en mans d’un instrumentista menys expert o menys brillant que Poyato, alguns dels temes menys treballats s’haguessin fet monòtons. Ell, però, va aconseguir tot tipus de matisos jugant amb les dinàmiques i amb les petites variacions. Sempre atent a Padullés, va resultar juganer, tràgic, pastoral, tenebrós, entremaliat, transcendent… Poyato és un mestre en majúscules, dels que mai tapen el cantant però que sempre aconsegueixen tenir veu pròpia i sumar.

El tenor és un cantant honest, gens donat a l’estridència, amb una línea de cant depuradíssima i que mai s’exhibeix gratuïtament

Padullés és un cantant extremadament elegant que exhibeix un control ferri sobre els seus recursos vocals. Val a dir que posseeix un instrument bellíssim, homogeni, de color càlid i ben timbrat però que probablement continuaria essent un liederista imprescindible amb una veu de menys qualitat perquè el que el distingeix és el seu bon gust i les seves ganes de comunicar i dir bé els poemes. El tenor és un cantant honest, gens donat a l’estridència, amb una línea de cant depuradíssima i que mai s’exhibeix gratuïtament: totes les modulacions, tots els piani, tots els embelliments tenen una justificació en el text. No és Padullés intèrpret que vulgui lluir-se a qualsevol preu i sempre transmet la sensació que creu en allò que està cantant. Així, la seva veu va volar lleugera a la “Cançó de l’aire” però es va enfosquir a “Amor de mare”, macabra història d’un fill que arrenca el cor de la seva mare per portar-li a l’estimada, per tornar-se saltironant i alegre en la bucòlica “Alpestre”. La simpàtica intranscendència de “Què alegre t’he trobada” o “No et sàpiga greu” no tenen res a veure amb la gravetat de l'”Ave Maria” amb lletra de Verdaguer, i així ho va saber expressar el solista.

La recuperació d’aquest patrimoni musical té un valor incalculable i només per això el projecte de Padullés i Poyato ja seria digne de la nostra atenció. Tanmateix, musicalment és una proposta interessantíssima. Com és natural, en tota integral hi ha peces de més qualitat que altres, i aquest recull no és una excepció, però al final es té la sensació d’haver assistit a un bon retrat de l’època modernista a Catalunya: una mica de tradició, una mica de modernitat, un tast de poesia noucentista, un regust de tabac en una taula dels Quatre Gats… Per ser un país com els altres no podem girar l’esquena a la nostra història i aquest projecte és una bona mostra de normalitat en aquests temps tan poc normals. 

---

---