L'obra de Janácek va tenir lloc de nou, des de 2008, al Recinte Modernista Sant Pau de Barcelona
Leoš Janáček era un home apassionat i la seva passió, apareguda en plena maduresa, tenia un nom: Kamila Stösslová. Ni la diferència d’edat (més de 40 anys!) ni el fet que tots dos fossin ja casats va impedir que l’amor del compositor es transformés en obsessió, en una fixació embriagadora que va dominar la seva vida i també la seva obra. No poques partitures seves van tenir Stösslová com a musa i és fàcil veure la relació entre el foc que consumia Janáček per dins i el que desprèn aquest inclassificable Diari d’un desaparegut, presentat al Life Victoria amb un èxit esclatant.
Tot i que la història és aparentment banal amaga qüestions com el deure, l’anhel, la pèrdua, la culpa, la renúncia… i, com no podia ser d’una altra manera, l’obsessió que ho inunda i ho arrasa tot.
Aquesta obra, que no es presentava a Barcelona des del 2008 en la seva versió per a orquestra, fa de mal definir. Estem davant d’un cicle de cançons per a tenor però també hi ha intervencions d’una mezzosoprano i -el més insòlit- la participació de tres dones que narren i comenten la història des de fora, potser a la manera d’un cor de l’antiga Grècia. Tot i que la història és aparentment banal —un camperol cau bojament enamorat d’una gitana i acaba abandonant família i pàtria per ella, amb qui tindrà un fill—, amaga qüestions com el deure, l’anhel, la pèrdua, la culpa, la renúncia… i, com no podia ser d’una altra manera, l’obsessió que ho inunda i ho arrasa tot. Mentrestant, el piano alterna passatges descriptius i onírics a l’estil impressionista amb turbulències i moments de confusió i desig incontenible, bon reflex del viatge del protagonista entre el dubte i la rendició inevitable.
El jove —més que enamorat, enfervorit— va estar interpretat per Nicky Spence, una interessantíssima veu de baritenor que va saber expressar amb tota cruesa el pathos del personatge però també la seva tendresa, la nostàlgia que sent per la seva pàtria fins i tot abans d’abandonar-la, el dolor per deixar la seva mare, la decepció per sí mateix, el foc que el crema… Només posaríem una petita pega i és certa tendència a l’engolament a la part alta de la tessitura però, a part d’aquest detall, Spence és un artista entregat, que viu amb passió el rol, amb un instrument considerable, amb caràcter i molt verossímil. Al seu costat, Helena Ressurreição va aconseguir elevar el voltatge de les seves breus escenes amb una veu i una actitud sensuals, encarnant a la perfecció el mite de la gitana lliure, decidida i sense por d’estimar. Caminant al voltant d’Spence com si fos una fera a punt de saltar sobre la seva presa, va lluir el color fosc i pastós del seu instrument i el seu estil natural i directe. La mezzosoprano aborda el cant d’una manera molt orgànica i aquesta aparent senzillesa resulta una delícia. El cor de tres sopranos, Mercedes Gancedo (darrerament omnipresent i molt celebrada), Irene Mas Salom i Mireia Tarragó, va resultar eteri i un punt fantasmagòric. Un encert col·locar-les a la galeria per sobre el públic i potenciar així l’efecte misteriós: les seves intervencions semblaven dir-nos que la història és més transcendent i universal del que aparenta a primer cop d’ull.
Hem de confiar que els assistents sabran reconèixer la qualitat d’una proposta fins i tot si és nova per a la majoria i donar una oportunitat a artistes solvents malgrat la seva curta edat.
El pianista Julius Drake no pot qualificar-se d’acompanyant. Va viure la peça amb una passió i implicació inusitades, i va ser un component cabdal per a l’èxit de la vetllada. Es va enfrontar a la difícil partitura amb energia i convicció, va resultar precís i va subratllar les intervencions més melangioses sense deixar de presentar batalla en els moments més ardits. En absoluta comunió amb Spence, no es va limitar a fer música de fons sinó que va esdevenir protagonista al mateix nivell que el tenor, mostrant una versatilitat i una mestria dignes de l’excepcional instrumentista que és.
De vegades es pensa que si es vol omplir una sala de concerts cal posar-li fàcil al públic: repertori conegut i grans noms. Cal felicitar el festival per fer just el contrari: confiar que els assistents sabran reconèixer la qualitat d’una proposta fins i tot si és nova per a la majoria i donar una oportunitat a artistes solvents malgrat la seva curta edat. La vetllada es va saldar amb un rotund aplaudiment i amb l’entusiasme generalitzat, i cal prendre’n nota.
