Jairo Betbesé encara estudiava a la universitat quan assistí per primera vegada al Liceu. Possiblement sense ser-ne conscient en aquella època, tingué la grandíssima oportunitat de presenciar l’assaig general del Parsifal de Wagner i, en sortir del teatre —commocionat, tremolant encara per l’impacte de l’obra—, la música ja havia deixat una important llavor sobre terra fèrtil. 

La seva família prové de Tamarit de Llitera, una petita localitat de la Franja de Ponent. Des de ben petit li agrada dibuixar i pintar i assenyala la seva família —especialment la seva tieta: «Aquest nen ha de ser artista!»— com un factor clau en la seva decisió de perseguir una carrera en l’àmbit de les Belles Arts. Jairo Betbesé és cronista i il·lustrador de concerts. El primer cop que es decidí a dibuixar una vetllada musical en directe fou a l’Església de Sant Felip Neri, fa aproximadament uns dos anys. L’Orquestra Barroca Catalana interpretava Haendel juntament amb la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis i el seu principal objectiu consistia en intentar plasmar l’emoció que la música li transmetia a través del dibuix. De l’Església passà a fer-ho al Palau de la Música i, d’allà, a L’Auditori… 

Betbesé, però, porta aquesta experiència a l’extrem: sempre acompanyat per un bloc de dibuix i un llapis o un retolador com qui s’assegura que duu el mòbil i les claus a la butxaca en sortir de casa

Edgar Degas també immortalitzà el seu amor per la òpera a través d’una col·lecció de pintures entre les quals es trobava El teló (1880), on representava el que succeïa darrera d’escena. Betbesé, però, porta aquesta experiència a l’extrem: sempre acompanyat per un bloc de dibuix i un llapis o un retolador com qui s’assegura que duu el mòbil i les claus a la butxaca en sortir de casa, Betbesé entra a les sales de concerts i una mica d’estranquis es col·loca en el seient adient per obtenir una bona visió del que té lloc a l’escenari. Afirma que «per un costat, m’interessa fer la crònica del moment musical que estic vivint; per un altre, estic contínuament experimentant», alhora que assegura que, malgrat que el realisme fotogràfic el pot arribar a impressionar, el «deixa una mica fred». Per a ell, és important «no perdre la noció de que el que estàs fent és un dibuix», que es vegi el traç de la mà, tot fent el dibuix «de la manera més sincera possible».

Hom pot gaudir d’una obra de Friedrich i entendre la música sublim de Wagner i el persistent intent romàntic de construir quelcom apoteòsic

En la carrera de Belles Arts, la música mai va ésser contemplada com una altra disciplina en l’assignatura d’Història de l’Art, fet pel qual Betbesé ja fa anys que intenta suplir aquesta mancança a través dels seus dibuixos en directe. El vincle entre la música i la pintura és immens: les característiques de cada estil, el context històric…, són trets que poden extrapolar-se d’una disciplina a una altra. Hom pot gaudir d’una obra de Friedrich i entendre la música sublim de Wagner i el persistent intent romàntic de construir quelcom apoteòsic. Especialment interessat per la veu, Betbesé cada dia intenta saber més i més sobre música i, per gaudir de l’experiència de combinar música i dibuix durant els concerts, sempre fa un treball previ abans d’assistir-hi —escolta les obres de forma exhaustiva per arribar a conèixer-les tant com pugui. Ara bé, té clar que la música és sempre el primer i, si un dia no hi ha bona sort i el dibuix no surt bé, no passa res. Per descomptat, sempre és possible que es perdi un percentatge d’una cosa o d’una altra, però la música i el dibuix han d’anar de la mà.

Si només tinguéssim la tecnologia, potser tindríem un món econòmicament molt ric, però molt pobre espiritualment

De la mateixa manera que Marià Fortuny feia cròniques de guerra, Jairo Betbesé desitja convertir les seves cròniques de concerts en la seva ocupació professional. Manté ben vius l’entusiasme i l’ambició per dir-se cada dia que vol que els seus dibuixos i les seves pintures es coneguin i malgrat que és conscient que actualment és difícil guanyar-se el pa de cada dia en el món de la cultura, «què faríem si no tinguéssim el patrimoni de la Humanitat, la pintura, l’art?», es pregunta. A nosaltres no ens cal respondre, perquè ja ho diu ell: «si només tinguéssim la tecnologia, potser tindríem un món econòmicament molt ric, però molt pobre espiritualment». I quin món més pobre!

---

---