Enmig de la crisi del coronavirus, recordem el ‘Rèquiem’ de Dvořák, una obra majestuosa que pot ajudar-nos a afrontar la mort
La pandèmia del coronavirus ha obligat el món sencer a afrontar la mort. L’hem hagut de mirar cara a cara, dia rere dia, durant uns mesos que han semblat anys. Milers de persones han mort a causa del virus. Per tant, milers de famílies han sentit, de primera mà, el pes de la mort.
A través del gènere musical de la missa de rèquiem, molts compositors de diverses èpoques han gosat parlar del final de la vida, canalitzar el dolor del dol i furgar en la incertesa de la mort. Mozart, Verdi, Brahms, Berlioz, Schumann, Fauré i d’altres han provat de trobar respostes existencials a partir de la composició musical del rèquiem, que parteix del text sacre pensat per a la celebració de la missa dels difunts.
El rèquiem és l’expressió d’una recerca individual i profunda. Com diu el director de la Coral Universitat de les Illes Balears, Joan Company: “El rèquiem serà una música impregnada d’un fort sentiment subjectiu, i l’element emocional i simbolista perseguirà una sincera expressió dramàtica”. Tot seguit, Company afegeix una cita de Shumann, que deia que “un rèquiem és quelcom que un compon per a si mateix”. Ara bé, la força dels grans compositors rau, precisament, en la seva capacitat per plasmar musicalment algunes de les grans qüestions universals.
Per això, enmig de la crisi del coronavirus, trobem encertat recuperar un rèquiem especialment brillant, que neix del “desig de descriure el final de la vida com un punt ferm des d’on veure-la en retrospectiva i mesurar-ne el significat”, segons comenta el periodista musical Albert Torrens. Estem parlant del Rèquiem d’Antonín Dvořák , estrenat el 1891 al Festival Musical Triennal de Birmingham. Es tracta d’una obra de grans dimensions; dura més d’una hora i mitja i implica un desplegament considerable, perquè està composta per a orquestra, cor i cantants solistes.
El Rèquiem de Dvořák és majestuós i monumental. Alhora, però, destaca pel seu caràcter íntim i reflexiu. Dvořák va compondre’l en base al text de la missa dels difunts, però mai va concebre’l com una obra interpretable en cerimònies litúrgiques. Diferents sales de concerts l’han acollit al llarg dels segles XX i XXI, tot i que, a causa de les seves grans dimensions, és una obra relativament poc interpretada en públic. L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBS), per exemple, no la va tocar fins el 2018. Sota la direcció de Kazushi Ono, l’OBC va interpretar-la per tancar la temporada 2017-2018.
Encara que, en alguns passatges, Dvořák busca una certa lleugeresa, el color dominant de l’obra és fosc i pesant. El Rèquiem s’estructura en dues parts. La primera part, en to de si bemoll menor, dura al voltant d’una hora. Comença amb un ‘Requiem aeternam’ que, des del principi, crea un ambient d’obscuritat. Les quatre notes inicials del ‘Requiem aeternam’ són un motiu que es repeteix en diferents moments de l’obra. Després d’un ‘Graduale’ que deixa intuir una mica de claror, arriba un ‘Dies irae’ explosiu, ple de força. Aquesta primera part es clou amb un consolador ‘Lacrimosa’, en què es demana el descans etern dels morts.
La segona part, en to de fa major, és una mica més curta que l’anterior. Justament al centre d’aquesta segona part, trobem el ‘Sanctus’, que és un moment clau de la missa dels difunts perquè suposa una exaltació convençuda de la santedat de Déu. El Rèquiem culmina amb un ‘Agnus Dei’ que acaba desembocant a la tonalitat principal de si bemoll, en aquest cas major. Com al ‘Lacrimosa’, en aquest últim número es prega pel descans dels morts. Ara, però, es tracta d’una pregària definitiva, que tanca el procés d’investigació existencial que es desplega al llarg de tota l’obra.
Dvořák va compondre’l en base al text de la missa dels difunts, però mai va concebre’l com una obra interpretable en cerimònies litúrgiques.
El Rèquiem de Dvořák oscil·la entre la llum i la foscor, entre la vida i la mort, entre la serenitat i l’exaltació, entre la ràbia i la conformitat. Sens dubte, es tracta d’una experiència espiritual que ens ajuda a descobrir profunditats de l’ànima i que ens pot servir per donar resposta a moltes de les inquietuds que suscita una pandèmia mundial.
