Anys de negoci a la baixa porten a Josep Puig a tancar la seva emblemàtica botiga. Paradoxalment, l’anunci del tancament s’ha fet viral i, en ple estat d’alarma per la Covid-19, ha liquidat tot el seu stock de pianos en menys d’una setmana.

• 

Dilluns passat, 11 de maig de 2020, Josep Puig va enviar un e-mail als seus clients: “Aquest correu és per anunciar-vos que he decidit tancar la botiga de Pianos Puig al carrer Progrés de Barcelona i fer una liquidació de tots els pianos que encara em queden”. Així s’acomiadava un dels establiments comercials de pianos més emblemàtics de Catalunya, ubicat al bell mig del barri de Gràcia.

“La història de com va començar tot plegat és ben curiosa, perquè de formació sóc enginyer agrícola”, explica Josep Puig. I continua: “Jo treballava a una empresa d’alimentació. Era una bona feina. Però un dia vaig voler recuperar el piano de la meva infantesa i vaig comprar-ne un de segona mà”. A partir d’aquell moment, animat per l’expert que afinava el seu instrument, qui li va detectar una oïda musical innata, va començar a interessar-se per les tripes dels pianos.

L’afició va agafar embranzida: “M’apassionava veure els pianos per dins i vaig començar a viatjar per visitar fàbriques”. El pas següent era d’esperar: amb un soci, va muntar un taller de reparació i afinació de pianos. Era el 1979 i Josep Puig tenia 28 anys.

Aviat va començar-se a fer-se un nom com a especialista. Alguns conservatoris van recórrer a ell per mantenir en forma els seus pianos (“el primer va ser el de Badalona i després van venir els de Tarragona i Terrassa”, recorda). I, finalment, el 1999, després de vint anys d’ofici, va obrir, ja en solitari, la botiga del carrer Progrés: “El local era ampli i a més Gràcia és un barri cèntric i comercial. Vaig decidir vendre pianos, pensant especialment en instruments econòmics o de segona mà per alumnes de música, i vaig començar a portar marques japoneses”, afirma.

Durant uns anys, la fórmula va funcionar. Pianos Puig va esdevenir un establiment de referència per professors i estudiants. L’interès didàctic de Josep Puig per la música el va portar a fer classes a conservatoris sobre com és que un piano per dins: “La majoria de músics coneixen perfectament el seu instrument: li canvien les cordes o forma part d’ells mateixos. No és el cas del pianistes, que saben poc de com funciona un piano: només les tecles i prou”, assegura.

I, més enllà de l’àmbit escolar, Puig va fer-se distribuïdor dels mítics pianos Fazioli: “Són pianos d’autor, d’una gran qualitat. El fundador, Paolo Fazioli, va començar fabricant un o dos pianos l’any i controlant tot el procés. Ara en fa uns 80 o 100, però continua provant-los personalment”. La possibilitat de tocar un Fazioli va atraure Pianos Puig a molts pianistes i es van organitzar petits concerts per clients i amics, amb noms de primer nivell, com ara José Menor o Josep Maria Colom.

Però, arran de la crisi econòmica del 2008, les coses van començar a canviar. Josep Puig no té del tot clara la raó, tot i que si apunta algunes pistes: “Per estudiar música s’ha de començar molt jove i les famílies han de fer una inversió important. Un piano normalet són entre 4.000 i 5.000 euros. El piano tradicional ha anat caient, fins al punt que avui comprar un piano és un acte heroic. Moltes botigues han sobreviscut venent pianos digitals, que costen la meitat de preu. Jo m’hi he negat”.

En l’opinió de Puig, aquest estalvi aparent dels pianos digitals és fals: “Moltes famílies comencen comprant un teclat perquè no saben si el nen seguirà estudiant música i després es troben que han de comprar un piano de veritat. Com que normalment en trien un de baratet, finalment, amb els anys, acaben fent una tercera compra: el piano de qualitat, que és el que haurien d’haver comprat des del primer moment. Només que ara s’han gastat tres vegades més”. I a més de la qüestió econòmica, està la part artística: “Els grans músics de la història, de Mozart a Beethoven, venien de grans famílies de músics, el que vol dir que es van educar amb instruments extraordinaris. Un teclat no té ressonància ni harmònics. És molt trist que el primer instrument que coneguin els nens sigui de plàstic”.

La solució, per Josep Puig, hauria de ser pensar en el piano com una inversió de la família en cultura: “I a més, si cal, es pot vendre. Un piano de qualitat sempre té sortida”.

La idea d’abandonar el negoci de venda de pianos ja li rondava a Josep Puig pel cap feia temps, fins al punt que el text de comiat als clients es va escriure el dia 1 de febrer. Però, van passar els dies i no es decidia a enviar-ho. Va arribar la Covid-19. Curiosament, el confinament va ajudar a reflexionar sobre la situació. Finalment, Pianos Puig va fer públic el seu tancament.

El que ha passat després ha estat una d’aquestes paradoxes de l’era de les xarxes socials. El missatge de Josep Puig s’ha fet viral i ha corregut de mòbil a mòbil molt més enllà dels destinataris inicials: Barcelona, València, Madrid… El telèfon de la botiga va començar a sonar i, en menys d’una setmana, Josep Puig ja ha liquidat pràcticament tot el seu stock de pianos en oferta.

Aviat el local de Pianos Puig es convertirà en un taller on Josep Puig continuarà fent el que més li agrada: reparar i cuidar dels pianos.

---

---