Les recents mesures de desescalada per fases que ha proposat el govern espanyol no fan més que confirmar el que ja sabíem: als polítics, la cultura els importa ben poc. No hi han pensat, i quan ho facin, potser serà massa tard. Siguem conscients que la cultura necessita d’un espai de trobada en comunitat i, mentre no hi hagi vacuna o un altíssim percentatge de la població immune, el normal desenvolupament dels encontres trigarà a arribar.

Amb aquest panorama, no podem pas esperar que els polítics es facin les preguntes correctes. Per fer-ho, necessitem que escoltin les veus del sector, que es creguin als seus tècnics, que reflexionin i apostin pel que és una de les bases del futur de la nostra societat. Ho és la sanitat, i ha quedat prou palès. S’intuïa, els professionals clamaven al cel, però com a societat no ens hem adonat del mal que ha fet la política a la mala gestió dels recursos per a la sanitat fins quan hi ha hagut una crisi tan important com l’actual. Ho és l’educació que, com a transmissora de coneixement i valors, s’haurà de repensar tenint en compte que les necessitats del futur no són les mateixes que les del passat. Ho és la cultura, com encarregada de generar reflexió, qüestionar paradigmes i crear debat. I ho és encara més en un moment en què, precisament, cal fer-ho més que mai.

El sector cultural fa temps que també reclama l’atenció davant de la precarietat i el menysteniment sostinguts que ha rebut.

El sector cultural fa temps que també reclama l’atenció davant de la precarietat i el menysteniment sostinguts que ha rebut. Desafortunadament, la crisi que aquest oblit pot generar en la societat arribarà lentament i, quan ens n’adonem, serà impossible revertir-la durant generacions.

Precisament ara, en moments de canvis vertiginosos, accelerats encara més per l’actual crisi sanitària, és quan cal tenir present que la història ens ha ensenyat que hem de ser fidels als artistes i pensadors, la veu del futur. Ara encara hi hem de confiar i apostar més perquè, en temps de confusió, ells són qui ens poden guiar en l’ardu camí cap a la creació d’un món millor.

Tots els equipaments culturals tenen una funció pública, no són simples locals d’esbarjo o de trobada d’una elit artificial, però els polítics ja fa temps que han oblidat que la cultura fa avançar la societat i l’obliga a qüestionar-se a si mateixa. Precisament per això formen part de la res publica i, efectivament, la majoria dels equipaments són o bé de titularitat pública, o bé de gestió mixta público-privada, model tan típicament català.

Tanmateix, els artistes, ara, viuen hores negres. Ells, i les institucions que els han d’acollir en aquesta nova realitat, incerta i confusa. Hem de començar a pensar que amb prou feines podrem anar al teatre o a veure un concert de música en viu en sales petites després de l’estiu, i ja veurem amb quines limitacions d’aforament, tenint en compte que, abans d’això, poc es podrà fer que no sigui a l’aire lliure. En aquest context, cal pensar, ara ja, en com reobrir grans equipaments com L’Auditori, el Palau o el Liceu, amb aforaments molt elevats, que arriben a les 2.296 localitats en el darrer cas, convertint-se en el segon teatre d’òpera més gran d’Europa.

En aquest context, hauríem de pensar si té sentit una potencial reducció d’aforament en un àmbit on hi ha un gran nombre d’abonats. Si es fes la reducció, és fàcil considerar que es vendrien menys entrades -allà on en quedin a la venda, un cop descomptats els abonats- i, per tant, s’aconseguirien menys ingressos que caldria compensar amb la qualitat de la programació o el manteniment de les infraestructures. Finalment, algú ha pensat en el públic, les orquestres, el cors, els cantants i els actors? Posem com exemple el Liceu, des de totes aquestes perspectives, encara que les reflexions són extrapolables a la resta d’equipaments nacionals.

Comencem pel públic. L’abonat del Liceu té una mitjana d’edat per sobre els 60 anys, i els que no són abonats tenen entre els 40 i els 50. En general, doncs, és una població especialment sensible. Els estossecs al teatre són una d’aquelles terribles tradicions que han suscitat rius de tinta. Potser un bon control d’entrada serà la forma per reduir-los definitivament. En tot cas, el nivell de paranoia col.lectiva a la qual es pot arribar quan algú estossegui dues butaques més enllà pot no tenir precedents. És clar que potser la mascareta ho dissimularà, però, en cap cas tindria sentit reduir l’aforament i asseure els espectadors de forma distanciada -recordem que els abonats tenen la seva localitat ben definida. A més, no oblidem que el Liceu té una component social i familiar que en forma part inherent de l’experiència.

El nivell de paranoia col.lectiva a la qual es pot arribar quan algú estossegui dues butaques més enllà pot no tenir precedents.

Quins efectes tindria la reducció d’aforament i la limitació d’accés? Si una òpera amb deu funcions i amb un 85% d’aforament dona resposta a la demanda cultural de quasi bé 20.000 persones, reduir l’aforament a un terç comportaria només poder rebre 6.888 espectadors, mentre que el Liceu supera els 15.000 abonats.

Pensem que la contribució financera de la venda d’entrades i abonaments, així com de les aportacions de patrocinadors i mecenes és essencial per assolir la precària sostenibilitat econòmica que necessita el Liceu, on aquestes aportacions ronden el 50% del seu finançament. Així doncs, en un hipotètic cas de reducció d’aforament, per tal que tothom en pugui gaudir, o bé es crea un sorteig d’entrades amb un cupó reservat als abonats, o bé s’augmenta el nombre de funcions, fet que és poc viable, sigui per la complexitat de quadrar les dates amb les necessitats d’assaig i de descans, com pels costos addicionals que això suposaria si no es dona la compensació necessària per part de les administracions. Potser seria millor que l’equipament resti tancat fins que pugui obrir amb garanties al 2021, o quan hi hagi la vacuna.

Una de les conseqüències a les quals ens haurem d’enfrontar serà la reducció de costos en les produccions.

Els costos seran, de ben segur, més elevats per les mesures extraordinàries de control i seguretat que caldrà emprendre tant de cara al públic com al personal intern que, no obstant, serien relativament digeribles si no hi hagués cap més factor en joc. Ara bé, seran clarament més elevats si es fan més funcions per compensar aforament, però els ingressos seran menors i, o bé caldrà un ingrés extraordinari de les administracions, o bé caldrà reduir costos de les produccions: és a dir, a costa de la seva qualitat. Em temo que si no fem res, aquesta serà, de ben segur, una de les conseqüències que ens trobarem, a part de la reducció d’activitat que, molt probablement, veurem.

La tornada dels espectadors a la música en viu serà desigual, els aficionats a l’òpera, abonats o no, en tindrem moltes ganes, però el desenvolupament de nous públics i l’atracció del turista serà més difícil, i això tindrà un efecte innegable sobre els ingressos, que baixaran sense poder ser compensats a través de l’increment d’un preu que ja està al límit i que no pot formar part de l’equació que solucioni la situació. Per altra banda, els mecenes i patrocinadors són empreses que, per raons socials, filantròpiques i sovint personals, han decidit apostar per la cultura, però la realitat és que, ara, moltes estan en processos interns molt delicats, amb ERTOs i amb una necessitat de dedicar tots els seus esforços a la supervivència, amb la qual cosa és molt previsible que els ingressos baixin de forma rellevant, almenys a curt termini. Davant d’aquesta situació, les sortides són: o bé reduir l’activitat de costos més elevats i augmentar la d’ingressos més alts, o bé incrementar les aportacions públiques.

Davant d’una necessitat de reducció de costos, ens hem de preguntar si la reacció de cantants, directors musicals, personal de reforç de cor i orquestra o l’equip d’escenografia serà baixar els honoraris. Siguem conscients que, més enllà de les principals figures, els sous són molt ajustats i, per tant, s’acabaria contribuint a precaritzar un sector ja precaritzat pel maltracte pressupostari al qual ha estat sotmès històricament. Perquè la cultura mai ha estat entesa com el que és, un dels pilars necessaris per al desenvolupament de la nostra societat.

La cultura pot ser un dels llocs on primer s’apliqui el certificat digital que indiqui la potencial exposició a la Covid-19.

En el cas de les orquestres i cors, l’element que considero més important és entendre com es pretén donar resposta a les mesures de seguretat en el treball. Està clar que si hi ha d’haver un metre de distància entre músics o cantants del cor, o pretenem que tots portin mascareta, millor deixem-ho córrer. O bé ampliem amb el triple d’espai el fossat del Liceu o bé decidim programar només peces de cambra i amb cors reduïts. Sé que a tots els preocupa això ara però caldrà elaborar una solució a mida i ben treballada amb els sindicats, i no descartem que la cultura sigui un dels llocs on primer s’apliqui el certificat digital que indiqui la potencial exposició a la Covid-19.

Per tant, considerem que les solucions passen, en primer lloc, per incrementar l’aportació pública, fet que implica l’acceptació de la importància del paper de la cultura en l’evolució de la societat i la necessitat d’apostar-hi. En segon lloc, cal apel·lar al sentiment melòman de la població i les empreses perquè compensin de forma privada allò que l’administració no està disposada a fer. Finalment, haurem de reduir l’activitat pròpia, potser tancant part de l’any o modificant el model d’explotació cap a un increment del lloguer de les sales en detriment de la temporada i programació pròpies. Per sobre de tot, el que sí que esperem evitar -malgrat ser la solució més fàcil- és una reducció de costos de les produccions, fet que no només tindrà efecte sobre la qualitat, sinó també sobre la precarització d’un sector que ja ha estat prou castigat.

---

---