“A la voreta del mar / hi tenim una barqueta / blanca i blava de color / amb dos rems i blanca vela. / Té per nom ‘Rosa dels vents’ / i té gràcia marinera / quan navega mar endins / al compàs d’una havanera”. Aquesta estampa costanera, impregnada de la dolçor de les escenes senzilles, forma part del cúmul de composicions musicals que Ricard Viladesau i Caner va dedicar al mar. Es tracta de l’havanera ‘Rosa dels vents’, una peça fresca que dibuixa el tarannà marítim de Viladesau (1918-2005), el músic i compositor calongí conegut com “el príncep de la tenora”. 

Viladesau mirava el mar de la Costa Brava d’una forma fidelment afectuosa. L’aigua salada li servia sovint d’inspiració per a la composició de sardanes, havaneres, boleros i altres tipus d’obres musicals. Ho demostra la llista extensa de peces amb títols marins: Enamorado del mar, Cançó d’onades a Lloret, Cala s’Alguer, Record de Calella, Com estàs, Llafranc?, Palamós, Sa Palomera…

“Era un home vinculat al mar. El tenia molt present. Era amic de pescadors. Des del principi de la seva carrera, va compondre obres que parlaven de mariners. Aquesta relació va intensificar-se cap als anys seixanta, quan va anar a viure a Llafranc”. Ho explica el tenorista i compositor Jordi Molina, que va ser alumne de Viladesau. Segons Molina, aquest vincle profund amb el territori i les tradicions populars era bastant comú entre compositors empordanesos sense estudis acadèmics de música, que havien après a tocar algun instrument a través de classes amb professors de la comarca i que, en la majoria de casos, tenien un altre ofici a part de la seva faceta musical. “Tant Viladesau com, per exemple, Juli Garreta (1875-1925) vivien molt el seu entorn”, conclou Molina. 

Viladesau, “el príncep de la tenora”

Pau Casals va batejar Viladesau com “el príncep de la tenora”. A més del seu virtuosisme a nivell interpretatiu, el tenorista calongí va proposar millores tècniques per a l’instrument i va fixar les tabulatures d’algunes notes agudes i d’alguns harmònics que fins llavors ningú havia trobat. La majoria d’aquestes innovacions van esdevenir criteris estàndard. 

“Abans de Viladesau, la interpretació de tenora era una mica arrauxada, poc escolàstica. Ell va regular-la. Va aconseguir un so bonic i pastós. Va escriure una sèrie de sardanes obligades —sardanes d’especial dificultat per a un instrument— que interpretava ell mateix”, comenta Molina. La seva tenora va brillar al llarg de vint anys a la cobla La Principal de la Bisbal i, després, a l’Orquestra Simfònica de Barcelona. A més, la carrera de Viladesau va coincidir amb l’inici de la gravació de discos, cosa que encara va fer-lo més popular.

Viladesau va fer també una tasca important d’ensenyament musical. Va escriure un mètode pedagògic per aprendre a tocar la tenora. “Va crear tota una escola. Tots els músics tenoristes de la meva època vam passar per les seves classes. Apreníem veient-lo tocar i escoltant les seves experiències”, recorda Molina. En aquell moment, la Diputació de Girona promocionava l’aprenentatge de la tenora, perquè hi havia poques persones que l’estudiessin. Més endavant, van crear-se estudis quadriennals d’aquest instrument al Conservatori de Girona, on Viladesau treballava. 

Viladesau, el compositor que acontentava tothom

“Ricard Viladesau  es definia a ell mateix molt més com a intèrpret de tenora que no pas com a compositor, encara que evidentment va assolir fites extraordinàries des d’un punt de vista creatiu”, segons explica el cantant d’Obeses, Arnau Tordera. 

Molina aclareix que Viladesau s’etiquetava d’aquesta manera perquè creia que la seva major aportació al món musical havia estat com a tenorista i perquè, tot i ser conscient que escrivia prou bé, li feia respecte considerar-se compositor. “Amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona havia tocat el repertori dels grans compositors de tots els temps. Sabia que les seves pròpies composicions no eren comparables amb les de Bach, Strauss, Mahler i d’altres”, diu Molina. 

Les composicions sardanístiques constitueixen el gruix principal de l’obra musical de Viladesau. El músic calongí va compondre unes tres-centes sardanes. Va tastar-ne tots els estils —sardanes de concert, sardanes per ballar, sardanes obligades— i va aconseguir estampar un segell identitari en cadascuna de les peces. Viladesau és encara avui un dels compositors de sardanes més presents als programes de ballades. Segons Molina, Girona 1808 i Alt Empordà són dues de les sardanes de què Viladesau se sentia més orgullós. 

Ara bé, també va escriure havaneres, boleros i algun pasdoble. Alguns boleros de Viladesau, com El mar y tú i Enamorado del mar, són especialment coneguts per la interpretació que va fer-ne el cantant valencià Jorge Sepúlveda.

“Viladesau va aconseguir quelcom realment difícil: els músics gaudien tocant les seves obres, perquè tècnicament eren molt interessants, i al mateix temps aquestes peces agradaven a la gent i esdevenien populars. Va assolir un consens entre tothom”, explica Molina. 

---

---