«Quan un compositor arriba després d’estar sis anys fent penitència i dejunis musicals amb Arnold Schönberg, ningú dubta que estem en presència d’un esdeveniment dins el món de les arts. A més, si aquest compositor és Robert Gerhard, la cosa duplica la seva importància.» El retorn del compositor de Valls a Barcelona l’any 1929 generà més entusiasme que no pas el que gaudeix actualment a Catalunya, on el 50è aniversari de la seva mort ha quedat ofuscat per la figura de Beethoven. Qui era Robert Gerhard? Per què no és només una figura clau de la música catalana, sinó també de la europea?

Els inicis

El 25 de setembre de 1896 nasqué Robert Gerhard. Fill de Maria Ottenwaelder, una alsaciana francesa, i Robert Gerhard, un suís alemany pel negoci del qual la família s’havia traslladat a Catalunya. Els primers dotze anys de la vida de Gerhard es desenvoluparen en un ambient més aviat restringit pel que fa a la seva concepció de la música: només tenia accés a la música litúrgica eclesiàstica i a la música popular. Per continuar amb els seus estudis secundaris, l’any 1908 es traslladà a Suïssa i, l’any 1913, el seu pare l’envià a Lausanne perquè es preparés per estudiar comerç i, així, poder-se dedicar a l’exportació vinatera. A Lausanne, però, Gerhard aprofità per estudiar harmonia i contrapunt, moment del qual sorgirien les seves primeres composicions i abraçaria un amor per la música de per vida: va ser la seva «primera i —veient el que vingué després— única formació musical», explicà anys més tard a Schönberg. Quatre mesos abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial i després d’aconseguir el beneplàcit dels seus pares per esdevenir un artista professional, Gerhard s’establí a Múnic: «a l’Akademie vaig estudiar piano amb Roesger, vaig assistir a classes de cor i em vaig a puntar a classes particulars de contrapunt amb Courvoisier. I anava afirmant per tot arreu que dominava completament l’harmonia.» 

Amb l’esclat de la Gran Guerra, però, el seu retorn a Barcelona era inevitable. Des de 1915 fou alumne de piano d’Enric Granados i de Frank Marshall fins la mort del primer al canal de la Mànega. Després passà a ser deixeble de Felip Pedrell. El musicòleg tortosí fou una figura fonamental en l’aprenentatge de Gerhard, donat que l’inculcà la seva creença en la integració de la música popular tradicional (música natural) com a base de la música culta (música artificial) i, conseqüentment, li va ensenyar «el meravellós i ignorat llegat de la nostra autèntica música popular». Robert Gerhard, «completament revolucionat», afirmava sentir-se «entusiasmat per les noves orientacions que em dóna Pedrell».Tot i que reconeixia —com altres dels seus alumnes també van fer palès— que la seva tècnica era en alguns aspectes deficient, el seu deute amb ell «és immens per l’estudi que em va fer dels polifonistes del 16, la literatura de viola i, especialment, dels “cançonetistes” del 18», entre els quals hi havia alguns catalans amb qui a Gerhard li agradava pensar que tenien alguna cosa en comú. El mestratge de Pedrell finalitzà l’any 1920 —tot i que continuà demanant-li consell fins l’agost de 1922, quan Pedrell morí—, moment en el qual Gerhard s’endinsà en una etapa autodidacta que va complementar amb nombrosos viatges durant els quals establí contacte i amistat amb artistes del moment com Manuel de Falla i Federico García Lorca. Els dos Trios amb piano compostos els anys 1918 i 1922, respectivament, l’establiren com «una esperança pel nostre art» segons la crítica i definiren la seva obra com «una de les més interessants que ha produït la jove generació musical catalana.»

L’any 1923, Gerhard decideix abandonar tota la seva producció compositiva per posar fi a les seves mancances formatives. El desembre del mateix any, però, conclou en el seu fracàs com a autodidacta reclòs i s’aventura a demanar a Schönberg que l’accepti com a alumne. Desentenent-se de compositors francesos com Poulenc i Satie, a qui Gerhard acusava d’haver caigut en «moltes barrabassades i molta propaganda» —quelcom molt parisenc, segons ell—, Gerhard, temorós de «deixar-se seduir a París per un aprenentatge superficial i empíric» i menyspreant el seu segon Trio —«obra creada en l’època més superficial de la meva vida»—, viatja a Mödling per la seva primera entrevista amb el compositor vienès. «Era una persona intimidant», deia Gerhard, que recordava perfectament l’estat d’inquietud en què es trobava el dia que es van conèixer: «Vaig trucar al timbre, s’obrí la porta, i abans que sabés què estava passant vaig sentir com m’empenyia un gos enorme que havia saltat i va plantar-me les seves potes al pit.» Schönberg, a qui Gerhard mai va ser capaç de dissociar «del seu gos després d’aquesta primera impressió», va acceptar-lo finalment com alumne i, el gener de 1924, Robert Gerhard s’establí a Viena. 

Formació amb Schönberg

Sota el mestratge de Schönberg, Gerhard estudià harmonia, contrapunt, fuga, composició i instrumentació, i va treballar «intesament durant cinc anys» —no va composar res durant els tres primers— en els quals va assimilar el llenguatge atonal i el mètode dodecatònic proposat pel seu mestre. Gerhard, que en les classes amb Schönberg havia trobat el que feia temps que buscava, va haver també de fer traduccions i donar classes de català i castellà. A més, va cultivar nombroses amistats, entre les quals es trobaven els compositors Alban Berg i Anton Webern. Va ser precisament a Viena on va conèixer a Leopoldina Feichtegger: «Tinc unes amigues encantadores. Una en particular més que les altres, ai!», confessava. Poldi, que era aquesta una en particular, no trigaria gaire en esdevenir la seva novia i, l’any 1930, la seva esposa.

Durant els cinc anys que Gerhard fou alumne de Schönberg, va poder gaudir, a més, del privilegi de formar part del seu cercle més íntim d’amistats. Els diumenges, per tant, acudia als concerts privats que tenien lloc a casa del compositor, una de les quals sempre va recordar com «un dels moments més horriblement difícils de la meva vida». Durant la vetllada en qüestió, Schönberg, Webern, Berg, Rudolf Kolisch i altres van discutir sobre Stravinsky, a qui van dirigir crítiques «en la seva majoria antipàtiques i dures». Quan Schönberg demanà la opinió a un sorprès Gerhard, aquest, balbucejant, va enfonsar-se «en una confusió lingüística entre altres coses». Després que el català parlés a favor de Stravinsky, «va haver-hi un llarg, comprometedor i agonitzant silenci» durant el qual Gerhard va sentir-se «com si hagués utilitzat paraules malsonants en un entorn de la més exquisida educació.»

Pot dir-se amb seguretat que Gerhard va ser, sens dubte, el principal i primer impulsor de la primera visita de Schönberg a Espanya. Convençut que la seva música era «l’única que en una època de crisis internacional, vertader ball d’”estils” i folklores, creix dreta, com un sol tronc, amb la certesa impertorbable del camí de demà». Era l’agost de 1924: Europa estava sumida en la inestabilitat —política, econòmica i social— que provocà la Gran Guerra i a Espanya es complia quasi un any del mandat de Primo de Rivera, la dictadura del qual s’estendria fins l’any 1930. Refermant poc a poc el seu vincle amb Catalunya, Gerhard també donà a conèixer el moviment catalanista a Àustria i Alemanya. Va posar en contacte l’Ateneu barcelonès amb els escriptors del PEN Club austríac i, tot i que aquests van mostrar-se molt receptius i interessats en els diferents posicionaments polítics que hi havia a Catalunya sobre la independència, sempre ho van fer amb la prudència corresponent a països que recentment havien viscut la fragmentació del ja històric Imperi Austro-Hongarès. 

El 1926, amb l’inici de l’etapa com a professor de Schönberg a l’Akademie der Künste, Gerhard es trasllada a Berlín per poder continuar essent el seu alumne. Percebut el canvi com un sorgiment d’oportunitats —«Berlín és a Viena el que París a Barcelona»—, al començament Gerhard sentí que «no estic del tot a Berlín, tinc més de mitja, més de ¾ parts de la meva personalitat amputada, he deixat una quantitat de porcions de mi a Viena, amb Poldi, amb vosaltres i amb els vienesos i vieneses en general». Amb tot, però, Berlín esdevindrà una ciutat entusiasmant, assedegada de cultura, una ciutat a la qual Gerhard es referirà com «el centre cultural del món». Malgrat les seves dificultats econòmiques, Gerhard no va deixar mai d’assistir a sales de concerts, teatres, cinemes i clubs nocturns on es familiaritzà amb el jazz, el rag-time, el foxtrot, el blues i el charleston, tendència cultural ressorgida durant els feliços anys 20 estatunidencs. Catalunya continuarà estant present en la seva vida durant aquesta etapa, fent evident els seus interessos polítics com a simpatitzant de la política de Francesc Macià. 

A partir de 1928 Gerhard recuperarà la seva activitat compositiva. Aquesta, fonamentalment cambrística, comença a mostrar els resultats d’una formació magistralment combinada amb Pedrell i Schönberg: sense allunyar-se encara totalment de la tonalitat, les seves obres presenten molts cromatismes i ambigüitats tonals juntament amb referències al folklore. 

Com a mestre i com a amic, Schönberg va ser essencial per a Gerhard, que el descriví com «l’home que per a mi suposava la garantia més ferma, en aquest aspecte, de representar y conservar el que té la tradició de valors eterns». Evidentment, l’apreci va ser mutu, quelcom demostrat en el fet que Schönberg, en el seu testament, inclogués a Gerhard com un dels compositors amb veu per assessorar la seva família respecte manuscrits inèdits. 

---

---