Superada la desena d’articles en aquest cicle de La història de la clàssica escrita per dones, avui retrocedim en el temps per recuperar la figura de la compositora i clavecinista francesa Élisabeth Jacquet de la Guerre.

Fa 355 anys, el 17 de març de 1655, nasqué a la ciutat de París Élisabeth-Claude Jacquet de la Guerre (née Jacquet) en una família de llarga tradició musical: filla d’una talentosa clavecinista i un reconegut organista de l’església Ile-Saint Louis de la capital francesa, el seu avi era un afamat constructor d’orgues i els seus germans també es varen convertir en reputats músics.  Des d’abans del seu naixement, era evident, doncs, que la música anava a jugar un important paper en la vida d’Élisabeth. I així va ser. Havent rebut prèviament formació en aquesta disciplina per part del seu pare, la nena prodigi, amb tan sols cinc anys, va ser presentada a la cort francesa de Lluís XIV, on va impressionar al Rei Sol amb les seves improvisacions al clavecí. 

Si bé no podem assegurar que l’acció fos més el resultat d’un desig ingenu de Lluís XIV de voler promocionar el talent artístic que no pas de satisfer un dels possibles capricis de la seva amant, Madame de Montespan, el cas és que el monarca francès immediatament oferí a la família Jacquet una important proposta de patrocini de cara al talent de la seva filla que de cap de les maneres haguessin pogut rebutjar. Quan Élisabeth Jacquet de la Guerre entrà en l’etapa de l’adolescència, va ser acceptada a la Cort Reial francesa de la mà de Françoise-Athénaïs —Madame de Montespan—, que li supervisaria una educació exquisida, una avinença com si es tractés d’una filla més i una porta directa a la societat francesa més cultivada de l’època. 

Élisabeth, que fou coneguda com “La petite merveille” del monarca, va començar a compondre obres dramàtiques que es representaven a la cort i, ocasionalment, davant del rei, com a petites òperes.  Aquestes li suposaren el reconeixement de tots els mestres del seu temps, i la seva fama va transcendir la capital francesa, amb un èxit que s’escampà arreu del país i, fins i tot, a l’estranger. 

Després del seu 19è aniversari, Élisabeth Jacquet de la Guerre abandonà la cort de Versalles i la companyia de Madame de Montespan per casar-se amb l’organista Marin de la Guerre, fill del difunt organista de la Sainte-Chapelle, Michel de la Guerre, i posició que ell mateix acabaria ocupant. La unió amb un músic va permetre a Élisabeth Jacquet de continuar amb la seva carrera professional: va establir-se amb el seu marit a París, on, a més d’oferir classes particulars de clavecí, va organitzar-ne concerts com a compositora i intèrpret que gaudiren d’un gran èxit. Grans músics i erudits venien d’arreu del món per escoltar aquesta prodigi del clavecí que als 26 anys fou inclosa per Titon du Tillet en el seu Parnàs, a la vora de Lalande i Marais i just a sota de Lully.   

Jacquet de la Guerre, que va ser de les poques dones que van tenir accés a estudis de composició, també formà part del minoritari conjunt de compositors contemporanis que va veure les seves obres publicades

L’any 1687 Élisabeth Jacquet de la Guerre va publicar les seves obres per primera vegada: Premier livre de pièces de clavessin, que es va rescatar l’any 1970 de l’oblit, contenia quatre suites dedicades a Lluís XIV i va constituir una de les poques col·leccions d’obres per a clavecí impreses a França al segle XVII. Jacquet de la Guerre, que va ser de les poques dones que van tenir accés a estudis de composició, també formà part del minoritari conjunt de compositors contemporanis que va veure les seves obres publicades. Quatre anys més tard, va compondre el ballet Les Jeux à l’honneur de la victoire, partitura que a dia d’avui resta perduda i la qual, juntament amb la seva òpera Céphale et Procris—la primera composta per una dona a França—, representa un període d’esplendorosa i ambiciosa producció per a Jacquet de la Guerre. Gràcies al seu testament de l’any 1726, sabem també de l’existència de dues òperes més compostes durant aquesta etapa creativa. Al llarg de la seva vida, la compositora francesa s’atreví a experimentar amb diversos gèneres musicals, també italians: a la dècada dels noranta, va compondre cantates i sonates en trio, de les quals les darreres formen part dels primers exemples de sonata francesa juntament amb les de Couperin i Charpentier, entre altres. 

M’he esforçat, Majestat, per merèixer la seva aprovació, que sempre ha suposat tot per a mi…

Sens dubte, la carrera de Madame de la Guerre, descrita a l’edició de desembre de 1690 de Mercure Galant com l’«ombra de Lully […] la compositora i músic més prominent», anava in crescendo a velocitat exponencial. La mort dels seus pares, del seu marit, d’un dels seus germans i, fins i tot, del seu fill de 10 anys en els anys següent, provocà un petita aturada compositiva, si bé va continuar oferint concerts com a intèrpret més reclosa en la intimitat. Finalment, però, l’any 1707 tornà a la composició amb la publicació d’una col·lecció d’obres per a clavecí —Pièces de Clavecin qui peuvent se jouer sur le Violon— i sis Sonates pour le violon et pour le clavecin, una nova mostra de composicions amb acompanyament de clavecí, en el rol d’obbligato respecte el violí. La dedicatòria al Rei Sol que acompanyava les dues col·leccions és una de les nombroses mostres d’agraiment que Élisabeth Jacquet de la Guerre li mostrà al monarca per la seva admiració i el seu mecenatge continuat mentre va viure: «Et va complaure veure el naixement del talent que t’he dedicat; i fins i tot m’has honorat amb els teus elogis, el valor dels quals jo no entenia en aquella època. Des de d’aquell moment, el meu modest talent ha crescut. I m’he esforçat, Majestat, per merèixer la seva aprovació, que sempre ha suposat tot per a mi…»

Al monarca francès també li foren dedicats els dos llibres de Cantates françoises sur des sujets tirez de l’Ecriture els anys 1708 i 1711, les primeres cantates sacres compostes a França. Élisabeth Jacquet de la Guerre va publicar per darrera vegada la seva obra l’any 1715: es tractava d’una col·lecció de Cantates franceses profanes dedicades al príncep elector de Baviera, Maximilià II Manuel, i incloïa tres cantates i un duo per a soprano i baix continu. Amb la mort de Lluís XIV l’1 de setembre d’aquell mateix any, la veu creativa de la compositora francesa es va sumir en un silenci que mai més no es va despertar. 

Jacquet de la Guerre va ser l’única música en el cercle intel·lectual femení durant els 72 anys de regnat del rei Sol

El 27 de juny de 1729, la llum d’Élisabeth Jacquet de la Guerre es va apagar per sempre. En el conjunt de les seves possessions trobades després de la seva mort, hi havia tres clavecins i un clavicèmbal manual doble dels Països Baixos. La compositora, que va ser l’única música en el cercle intel·lectual femení durant els 72 anys de regnat del rei Sol, va llegar a la història de la clàssica nombroses obres, de les quals a dia d’avui hem recuperat els manuscrits de les seves sonates en trio i sonates per a violí o viola da gamba més primerenques, entre altres. Tot i que va caure en l’oblit entrat el segle XIX, a finals del segle XX es renovà l’interès en les seves composicions, algunes de les quals han estat enregistrades.

---

---